Madrid ens roba?

Skyline_madrid_01

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha avançat recentment que el seu govern regional farà tot el possible per traslladar a la capital d’Espanya el Mobile World Congress que es celebra actualment a Barcelona.

La fira de mòbils més important del món començarà d’aquí a poc més d’un mes a la capital catalana i Madrid, ha dit Díaz Ayuso, fa setmanes que parla amb els seus organitzadors per intentar organitzar la cita.

A més de ser una malintencionada inculta recalcitrant que nega les evidències científiques de l’emergència climàtica, afirmant que ningú ha mort i que ningú es morirà a causa dels efectes del canvi climàtic, és una insensata bocamolla que se li escapen les intencions ocultes, però evidents, del seu govern.

Si afegim que l’Ada Colau -que va afirmar que, amb ella com alcaldessa, Madrid tornaria a ser la nostra capital- mai ha sentit una especial predilecció per el Mobile World Congress, ja tenim l’escenari muntat.

Ja sabem que l’eslògan “Espanya ens roba” va ser un invent d’Alfons López Tena, que va passar pel Procés com un topo infiltrat, però alguna explicació hi ha d’haver per justificar el que ha succeït perquè Madrid amb una població del 14%, recapti el 49% de l’IVA i el 39% de l’IRPF, mentre Catalunya ha anat perdent influència i pistonada. Sí, segur que s’han fet errors, però la pregunta és: només aquí s’han fet errors?

1200px-Bandera_de_Madrid.svg

Hi havia una època en que allà al centre es conformaven amb el poder polític. Molts taxistes madrilenys repetien com lloros allò de: «en Cataluña se trabaja, aquí se manda». Però des de fa unes dècades les coses han canviat. Des de la capital de l’Estat estant fen acopi, també, del poder econòmic i financer. Volen fer de Madrid la capital total. Un estat centralista i Borbònic que còpia de França l’hegemonia de París (España, capital París, segons Germà Bel) vol convertir la capital espanyola en el cor polític i financer. Els amos, vaja.

Els tecnòcrates, UCD, socialistes i populars, és a dir, tots els colors polítics fa anys que només treballen per engrandir Madrid. Però el més curiós del cas és que l’auge de Madrid va coincidint amb la davallada de Catalunya. Vet aquí quina reacció més estranya. Aquest efecte, que podria ser degut per una qüestió d’osmosi, per vasos comunicants, o ves a saber perquè, podria ser que fos, també, per mala intenció. Aquesta darrera possibilitat explicaria moltes coses.

I no tota la mala intenció s’ha d’anar a buscar a la Meseta. Els mateixos senyors d’aquí que van aplaudir amb les orelles que el Govern de Madrid aprovés un decret urgent que facilitava la sortida d’empreses de Catalunya, en el que les companyies podien aprovar un canvi de seu social de forma exprés sense haver de sotmetre-ho al vot dels accionistes, van presentar al jutjat número 11 una denúncia contra la campanya Costum Estratègic.

El passat 20 de desembre, el jutjat mercantil número 11 va ordenar el tancament de la campanya Consum Estratègic de l’ANC fallant a favor de la patronal Foment de Treball, que el passat mes de juliol va portar l’ANC als tribunals per a aquesta campanya considerant que era ” un boicot a les empreses que no són proprocés “.

Mirant enrere trobaríem gran quantitat de casos semblants. És a dir, casos en els que s’han arbitrat qüestions i manaments per afavorir Madrid (Madrid concepte, Madrid idea) a costa de perjudicar Catalunya.

Fotos: TMagazine i Wiquipedia

 

Versión en castellano

Madrid nos roba?

La presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha avanzado recientemente que su gobierno regional hará todo lo posible para trasladar a la capital de España el Mobile World Congress que se celebra actualmente en Barcelona.

La feria de móviles más importante del mundo comenzará dentro de poco más de un mes en la capital catalana y Madrid, dijo Díaz Ayuso, hace semanas que habla con sus organizadores para intentar organizar la cita.

Además de ser una malintencionada inculta recalcitrante que niega las evidencias científicas de la emergencia climática, afirmando que nadie ha muerto y que nadie va a morir a causa de los efectos del cambio climático, es una insensata bocazas que se le escapan las intenciones ocultas, pero evidentes, de su gobierno.

Si añadimos que Ada Colau -que afirmó que, con ella como alcaldesa, Madrid volvería a ser nuestra capital- nunca ha sentido una especial predilección por el Mobile World Congress, ya tenemos el escenario montado.

Ya sabemos que el eslogan “España nos roba” fue un invento de Alfons López Tena, que pasó por el Procés como un topo infiltrado, pero alguna explicación debe haber para justificar lo que ha sucedido para Madrid con una población del 14%, recaude 49% del IVA y el 39% del IRPF, mientras Cataluña ha ido perdiendo influencia y fuelle. Sí, seguro que se han cometido errores, pero la pregunta es: sólo aquí se han cometido?

Había una época en que en el centro se conformaban con el poder político. Muchos taxistas madrileños repetían como loros lo de: «en Cataluña se Trabaja, aquí se manda». Pero desde hace unas décadas las cosas han cambiado. Desde la capital del Estado estando haciendo acopio, también, del poder económico y financiero. Quieren hacer de Madrid la capital total. Un estado centralista y Borbónico que copia de Francia la hegemonía de París (España, capital París, según Germà Bel) quiere convertir la capital española en el corazón político y financiero. Los amos, vaya.

Los tecnócratas, UCD, socialistas y populares, es decir, todos los colores políticos hace años que sólo trabajan para agrandar Madrid. Pero lo más curioso del caso es que el auge de Madrid coincide con la bajada de Cataluña. He aquí qué reacción más extraña. Este efecto, que podría deberse por una cuestión de ósmosis, por vasos comunicantes, o vete a saber porque, podría ser que fuera, también, por mala intención. Esta última posibilidad explicaría muchas cosas.

Y no toda la mala intención hay que ir a buscarla a la Meseta. Los mismos señores de aquí que aplaudieron con las orejas que el Gobierno de Madrid aprobara un decreto urgente que facilitaba la salida de empresas de Cataluña, en el que las compañías podían aprobar un cambio de sede social de forma exprés sin tener que someterlo al voto de los accionistas, presentaron en el juzgado número 11 una denuncia contra la campaña Costumbre Estratégico.

El pasado 20 de diciembre, el juzgado mercantil número 11 ordenó el cierre de la campaña Consumo Estratégico del ANC fallando a favor de la patronal Fomento de Trabajo, que el pasado mes de julio llevó la ANC a los tribunales para esta campaña considerando que era “un boicot a las empresas que no son pro-procés”.

Mirando atrás encontraríamos gran cantidad de casos similares. Es decir, casos en los que se han arbitrado cuestiones y mandatos para favorecer Madrid (Madrid concepto, Madrid idea) a costa de perjudicar Cataluña.

 

 

Terrorisme sense terroristes i terrorisme d’Estat

20191107145714_en-jake-inazio-lopez-operacion-judas_original_imagen

Els darrers detinguts del 23 de setembre de 2019 ja són a casa. En Jordi Ros i en Germinal Tomàs ja han estat alliberats. Han estat 110 dies empresonats o, més ben dit, segrestats. Han estar tractats de forma inhumana. Aïllats molts dies i sense poder parlar amb els seus advocats. Una autèntica injustícia.

Després d’aquell muntatge fantasmagòric i espectacular en que els mitjans espanyolistes hi van tenir un paper primordial; després d’una agressiva operació amb accés violent, i de matinada, a tranquil·les llars; desprès d’encanonar bel·licosament infants indefensos; després de l’intent de fer passar per terroristes gent pacífica; després d’exagerar, de mentir i de manipular, tot ha quedat en res.

No han aparegut els perillosos explosius. No han aparegut els violents terroristes. No hi ha rastre ni de sabotatges, ni d’intents d’atac. Tot ha quedat en res. Algú dubtava que no seria així. Ara la feina ja està feta. La idea era atemorir, mostrar paquet i influir negativament sobre tres properes dates: l’1 d’octubre, el dia de la sentència del judici a la democràcia (judici de la vergonya) i la jornada electoral del 10N.

No ens hauria de sorprendre aquest comportament. No és la primera vegada.

La Merçona Puig Antich, germana d’en Salvador ja ho va dir el febrer de 2018: “quan es tracta de l’estat espanyol sempre s’ha de pensar en el pitjor, em sorprèn que no es tingués en compte qui és l’enemic”.

El 15 de gener de 1978, al voltant de quinze mil persones es manifesten a Barcelona convocades per la CNT per protestar contra els Pactes de la Moncloa. La marxa recorre l’Avinguda de Paral·lel (en aquells dies Marquès de Duero) i es dissol a la una de la tarda a la Plaça d’Espanya. A un quart de dues comença a cremar la sala Scala. Quatre treballadors de la sala moren en l’incendi.

El 18 de gener, la Direcció General de Seguretat assegura haver neutralitzat un comando terrorista vinculat a la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries. Serien, diuen els diaris, una cèl·lula de vocació insurrecional, el braç armat del sindicalisme anarquista. La Policia atribueix l’incendi a tres afiliats de la CNT.

caso-scala-2

Al desembre de 1980 es va celebrar el judici contra sis militants anarquistes. En aquells dies, un jutge ja havia ordenat l’alliberament d’una acusada, que havia estat dos anys empresonada sense poder demostrar la seva relació amb els fets. Els acusats van denunciar haver signat les seves declaracions sota tortura i dos metges van enumerar les lesions. L’absència d’un peritatge independent alimentà les hipòtesis de la defensa, que assenyalava a un confident policial.

El cas Scala va ser un desgraciat muntatge per incriminar l’anarquisme.

El 29 de juny de 1992 va començar l’anomenada ‘operació Garzón’ contra persones relacionades amb el moviment independentista, per presumpta pertinença a Terra Lliure (que ja estava dissolta). Aquell dia es van fer les primeres detencions, per ordre de Baltasar Garzón. L’operació, que es va acabar amb una quarantena de detinguts, es preparava des de feia dos anys i pretenia desactivar el moviment durant els Jocs Olímpics.

MANIFESTACIÓ_INDEPENDENTISTES-92-OPERACIO-GARZON-EFE_1_630x630

Es van fer detencions en diversos indrets de Catalunya i València. Trenta persones van estar detingudes abans del començament dels Jocs i les vuit restants després de la clausura. Tot un muntatge.

El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació de vint-i cinc dels detinguts, disset dels quals van denunciar haver estat víctimes de tortures. Garzón els va menysprear i va donar validesa a les declaracions fetes sota tortura. Un vulgar muntatge.

Matinada del 16 de desembre de 2014, centenars d’agents dels Mossos d’Esquadra  es despleguen en 14 locals i cases de Barcelona, ​​Manresa i Sabadell. L’operació està dirigida per la Divisió d’Informació dels Mossos i està coordinada per l’Audiència Nacional. És l’Operació Pandora I. Onze persones són detingudes i set d’elles entren ràpidament a la presó incondicional. Els càrrecs són duríssims.

les-7-900x595-673x445

El magistrat de l’Audiència Nacional Gómez Bermúdez els atribueix la comissió de delictes de constitució, promoció, direcció i pertinença a organització terrorista en relació amb delictes de tinença i dipòsit de substàncies o aparells explosius i danys i estralls amb finalitat terrorista.

Cinc anys després de l’inici d’aquestes operacions, absolutament cap dels acusats i investigats ha estat condemnat per aquestes acusacions. Un altre muntatge.

La Tamara Carrasco va estar acusada de terrorisme pel haver trobat a casa seva un xiulet i una estelada. L’Adrià Carrasco va haver de fugir després de rebre les mateixes acusacions. Muntatges sobre muntatges.

833993788_20170817233642-kQ2--656x438@LaVanguardia-Web

En canvi on si que hi que hi va haver terrorisme va ser el dia 17 d’agost de 2017 a La Rambla de Barcelona. Explosius, morts, confidents, policia, CNI… tot un garbuix. I es neguen a investigar-ho.

La Merçona Puig Antich tenia raó.

Fotos: ETB, Punto Crítico, El Nacional, Todoporhacer, La Vanguardia

Versión en castellano

Terrorismo sin terroristas y terrorismo de Estado.

Los últimos detenidos del 23 de septiembre de 2019 ya están en casa. Jordi Ros y Germinal Tomás ya han sido liberados. Han estado 110 días encarcelados o, mejor dicho, secuestrados. Los han tratado de forma inhumana. Aislados muchos días y sin poder hablar con sus abogados. Una auténtica injusticia.

Después de aquel montaje fantasmagórico y espectacular en que los medios españolistas tuvieron un papel primordial; tras una agresiva operación con acceso violento, y de madrugada, a tranquilos hogares; después encañonar belicosamente a niños indefensos; tras el intento de hacer pasar por terroristas gente pacífica; después de exagerar, de mentir y de manipular, todo ha quedado en nada.

No han aparecido los peligrosos explosivos. No han aparecido los violentos terroristas. No hay rastro ni de sabotajes, ni de intentos de ataque. Todo ha quedado en nada. Alguien dudaba de que no sería así. Ahora el trabajo ya está hecho. La idea era atemorizar, mostrar paquete e influir negativamente sobre tres próximas fechas: el 1 de octubre, el día de la sentencia del juicio a la democracia (juicio de la vergüenza) y la jornada electoral del 10N.

No debería sorprendernos este comportamiento. No es la primera vez.

Merçona Puig Antich, hermana de Salvador ya lo dijo en febrero de 2018: “cuando se trata de España siempre hay que pensar en lo peor, me sorprende que no se tuviera en cuenta quién es el enemigo “.

El 15 de enero de 1978, alrededor de quince mil personas se manifiestan en Barcelona convocadas por la CNT para protestar contra los Pactos de la Moncloa. La marcha recorre la Avenida de Paralelo (entonces Marqués de Duero) y se disuelve a la una de la tarde en la Plaza de España. A la una y cuarto empieza a arder la sala Scala. Cuatro trabajadores de la sala mueren en el incendio.

El 18 de enero, la Dirección General de Seguridad asegura haber neutralizado un comando terrorista vinculado a la CNT, la FAI y las Juventudes Libertarias. Serían, dicen los diarios, una célula de vocación insurrecional, el brazo armado del sindicalismo anarquista. La Policía atribuye el incendio a tres afiliados de la CNT.

En diciembre de 1980 se celebró el juicio contra seis militantes anarquistas. Por entonces, un juez ya había ordenado la liberación de una acusada, que había estado dos años encarcelada sin poder demostrar su relación con los hechos. Los acusados ​​denunciaron haber firmado sus declaraciones bajo tortura y dos médicos enumeraron las lesiones. La ausencia de un peritaje independiente alimentó las hipótesis de la defensa, que señalaba a un confidente policial.

El caso Scala fue un desgraciado montaje para incriminar al anarquismo.

El 29 de junio de 1992 empezó la llamada operación Garzón contra personas relacionadas con el movimiento independentista, por presunta pertenencia a Tierra Libre (que ya estaba disuelta). Ese día se hicieron las primeras detenciones, por orden de Baltasar Garzón. La operación, que acabó con una cuarentena de detenidos, se preparaba desde hacía dos años y pretendía desactivar el movimiento durante los Juegos Olímpicos.

Se practicaron detenciones en diversos lugares de Cataluña y Valencia. Treinta personas fueron detenidas antes del comienzo de los Juegos y las ocho restantes después de la clausura. Todo un montaje.

El juez Baltasar Garzón aprobó la incomunicación de veinticinco de los detenidos, diecisiete de los cuales denunciaron haber sido víctimas de torturas. Garzón les despreció y dio validez a las declaraciones hechas bajo tortura. Un vulgar montaje.

Madrugada del 16 de diciembre de 2014, cientos de agentes de los Mossos se despliegan en 14 locales y casas de Barcelona, ​​Manresa y Sabadell. La operación está dirigida por la División de Información de los Mossos y está coordinada por la Audiencia Nacional. Es la Operación Pandora I. Once personas son detenidas y siete de ellas entran rápidamente en prisión incondicional. Los cargos son durísimos.

El magistrado de la Audiencia Nacional Gómez Bermúdez les atribuye la comisión de delitos de constitución, promoción, dirección y pertenencia a organización terrorista en relación con delitos de tenencia y depósito de sustancias o aparatos explosivos y daños y estragos con finalidad terrorista.

Cinco años después del inicio de estas operaciones, ninguno de los acusados ​​e investigados ha sido condenado por estas acusaciones. Otro montaje.

Tamara Carrasco estuvo acusada de terrorismo por haber encontrado en su casa un silbato y una estelada. Adrià Carrasco tuvo que huir después de recibir las mismas acusaciones. Montajes sobre montajes.

En cambio donde si que hubo terrorismo fue el día 17 de agosto de 2017 en La Rambla de Barcelona. Explosivos, muertos, confidentes, policía, CNI … todo un revoltijo. Y se niegan a investigarlo.

Merçona Puig Antich tenía razón.

Anys de traspàs i Jocs Olímpics

1200px-2020_Summer_Olympics_text_logo.svg

Aquest any 2020, com tots els anys de traspàs (bisiestos en castellà) hi haurà Jocs Olímpics d’estiu. Enguany es celebraran a Tokio. Oficialment seran els Jocs de la XXXII Olimpíada. Es repeteix de seu, els de l’any 1964 ja es van celebrar a la capital japonesa. Altres capitals que també han repetit han estat Atenes, Londres o Los Angeles.

Des l’any 1896, cada quatre anys, excepte els 1916, 1940 i 1944, degut a les guerres mundials, s’han celebrat els Jocs Olímpics de l’era moderna. Sempre en any de traspàs. S’anomena així aquells anys en que el mes de febrer té 29 dies. Hi ha, però, una excepció cada 100 anys.

L’òrbita de la terra al voltant del Sol no és exacte en dies. Hi ha uns minuts de més, que acumulats representen un dia de més cada quatre anys. Però tampoc és exacte del tot i una petita fracció es pot anar acumulant. Un dels acords del calendari gregorià va ser el d’eliminar un desfasament que s’havia produït al cap dels temps i trobar un sistema eficaç per evitar aquesta anomalia.

Unknown

Gregori XIII

Des de 1582, quan es va adoptar el calendari gregorià (establert pel papa Gregori XIII), són anys de traspàs, és a dir, tenen 366 dies, aquells anys que les seves dues últimes xifres són divisibles per 4, exceptuant els múltiples de 100. Amb aquest sistema, l’error acumulat és d’un dia cada 3300 anys.

Nosaltres vàrem veure, i viure, que el 2000 (any dels Jocs de Sidney) el febrer va tenir, només, 28 dies. Igual que els tindrà l’any 2100.

Aquests càlculs, que no eren massa difícils, ni enrevessats, pels astrònoms d’aleshores, obligaven a acceptar que la Terra és rodona i giravolta al voltant del Sol. Però tot es complicava perquè el clero i la Inquisició, mantenint que la Terra era plana i el centre de l’Univers, perseguia tots aquells que defensaven aquella atrevida teoria. Copèrnic, Kepler o Galileu en van ser víctimes famoses.

El calendari Julià (any 46 a. C.) ja va establir que cada quatre anys s’havia d’afegir una dia. Van triar per fer-ho el mes de febrer, per ser el darrer i el més curt de l’any.

Els romans començaven l’any els mes de Març. El nom era en homenatge a Mart, Déu de la Guerra. El primer signe del zodíac, Àries, també correspon al març.

El segon mes era Abril, sembla que en honor a la primavera.

El tercer era Maig, homenatge a la deessa Maia.

El quart Juny, en honor a Juno, filla de Saturn i germana i esposa de Júpiter.

El cinquè, d’inici Quintilis, més tard Juliol, va ser consagrat a Juli Cèsar desprès del seu assassinat.

El sisè, Sextilis, després Agost, el van dedicar Cèsar August. Li van posar 31 dies, també, perquè no fos inferior al dedicat a Juli Cèsar.

El setè, Setembre.

El vuitè, Octubre.

El novè, Novembre.

El desè, Desembre

L’onzè, Gener, dedicat a Janus, protector de les portes. Va ser afegit l’any 700 a. C.

El dotzè, Febrer. També afegit l’any 700 a. C. El seu nom sembla que prové de februa, festes de purificació. Hi ha qui manté, però, que ve de les febres que patien els esclaus els durs hiverns. En ser un mes lleig el van deixar en 28 dies, o 29 els anys de traspàs.

Els mesos, per tant, conserven els noms del calendari julià, que va imperar fins a finals de segle XV en els territoris conquerits per l’imperi Romà.

No obstant això, tot i els ajustos, el calendari julià continuava imprecís, tant així que cap al segle XVI tenia deu dies addicionals pel que fa al cicle astronòmic. El papa Gregori XIII, ha proposta de Christopher Clavius i Luigi Lilio, va reparar l’error el 1.582.

8e605a4894b3b8ada168f9301a3b8514

El mes d’octubre de 1582 es varen eliminar onze dies del calendari dels països catòlics perquè el temps de l’home estigués en harmonia amb les estacions climàtiques, es va decretar quins anys dels segles serien de traspàs, a través d’una fórmula matemàtica, i es va establir l’1 de gener com a començament de l’any nou .

Aquest és el calendari que avui fem servir, amb setmanes de set dies, amb un dia sagrat dedicat al descans; es va imposar amb el triomf del cristianisme sobre l’imperi romà per després escampar-se pel món.

Fotos: Wikipedia i Pinterest

El preu no és el més important

CEREMONIA DE ENTREGA PREMIOS PRINCESA DE ASTURIAS 2017

Espanya pagarà el que faci falta. Encara que sigui a costa d’augmentar la seva mala reputació i el seu descrèdit, ja molt deteriorats, l’Estat espanyol no escatimarà cap despesa. El preu no és el més important.

El gener de 2018,  Rubalcaba ja va anunciar: “El Estado pagará el coste de quitar de en medio a Puigdemont”

L’any anterior, Garcia Margallo havia declarat: “Nadie sabe el esfuerzo que ha costado esto y los favores que debemos a una cantidad de gente para conseguir que hicieran declaraciones”.

L’exministre d’Afers Exteriors José Manuel García Margallo va revelar la tasca diplomàtica duta a terme pel Govern espanyol per aconseguir declaracions en contra del procés independentista català per part d’altres països, reconeixent l’esforç que havia costat i els favors que es devien a una gran quantitat de gent per aconseguir que fessin declaracions. També va argumentar que “el normal” és que en aquests casos els estats es neguin a fer comentaris sobre “qüestions internes”.

És sabut que el president Obama es va negar a malparlar de Catalunya, tal i com li demanava la diplomàcia espanyola, i es va limitar a recordar els bons lligams entre Espanya i USA. El president Trump també va actuar de forma semblant.

Margallo va explicar, també, que durant el seu càrrec a Exteriors va viatjar fins a quatre ocasions als països bàltics per desactivar l’anomenada “via bàltica” esgrimida en aquell moment pels independentistes. “No teníem un especial interès econòmic especial a la zona”, va recalcar. Igualment, va visitar Canadà (els referèndums celebrats al Quebec també han estat esgrimits pels sobiranistes) i el Vaticà. “Això consumeix una quantitat d’energia enorme”, va lamentar Margallo.

És curiós, però, que reconeixent que no hi havia lligams econòmics entre Espanya i els països bàltics, el Govern espanyol pagués (o ajudés a sufragar-ne les despeses) un tramvia a Tallin, capital d’Estònia i enviés tropes a Letònia per impressionar els russos.

5a395067442f8

Els membres de l’Executiu s’havien esforçat en ocultar aquests fets davant les preguntes de la premsa i de l’oposició. I va ser el mateix senyor García Margallo, president de la comissió d’Exteriors qui ho va fer. El conservador ministre d’Exteriors de 2011 a 2016, va explicitar que Mariano Rajoy va comprar la posició de Letònia a favor de la unitat d’Espanya amb un contingent de combat de 313 militars i més de 100 vehicles per la frontera russa, en una resposta al diputat d’En Comú Podem, Felix Alonso Cantorné. El país bàltic s’havia mostrat partidari de donar suport a un referèndum de determinació en 2013 a Catalunya, posició que va canviar amb el desplegament espanyol.

A Tallin hi funciona una línia gratuïta de tramvia sufragada per Espanya. Al menys és el que diuen els seus usuaris. Un tramvia ecològic que a les seves portes hi ha els escuts dels dos països junt amb l’enunciat:

IMG_2323

«Al viatjar en tramvia, contribueixes a un entorn verd».

«Aquest tramvia ecològic va ser adquirit en cooperació entre Estònia i Espanya».

Però el habitants de Tallin insisteixen que és un regal d’Espanya. Aquest relator va parlar amb alguns usuaris.

“Crec que el transport públic gratuït de Tallin és d’enorme importància, ja que li dóna a les persones la possibilitat de moure lliurement i buscar feina”, va dir l’Ambaixador d’Espanya.

L’Alcalde de Tallin Edgar Savisaar va rebre l’Ambaixador d’Espanya Fernando García Casas. En la trobada es va parlar principalment dels nous 20 tramvies que aviat arribaran a Tallinn des d’Espanya, de la importància del transport públic gratuït per als ciutadans, de festival d’Espanya a Tallin i de les possibles gires de les orquestres simfòniques dels dos països.

Margallo va insistir en altres ocasions en la “quantitat d’energia” gastada en frenar el discurs independentista a l’estranger.

Tot i reconeixent les grans despeses fetes, que tot sigui dit, poc rendiment n’han tret, perquè l’independentisme no ha afluixat -amb gent a la presó i a l’exili no ha mostrat símptomes de debilitat- ara, amb tres polítics independentistes al Parlament Europeu, Espanya no escatimarà mitjans. Incapaç de seure i parlar, envestirà inconscientment encara més. Ja va dir Antonio Machado que “en España, de 10 cabezas, 9 embisten y una piensa”. El preu serà el de menys.

Un tema molt trist, també, és el de Julian Assange, en el que Espanya hi va tenir un desgraciat protagonisme. A més de les pressions o amenaces al Govern d’Equador quan Assange va tuitar a favor del procés, una empresa espanyola va espiar el fundador de Wikileaks mentre era a l’Ambaixada de l’Equador a Londres. El final va ser aquell vergonyós segrest.

Ara, mentre, Julian Assange, s’està morint a la presó.

Wikileaks Assange Arrested, London, United Kingdom - 11 Apr 2019

Fotos: EFE/Chema Moya, AMAD, J.B., Rolling Stone.

 

Versión en castellano

El precio no es lo más importante

España pagará lo que haga falta. Aunque sea a costa de aumentar su mala reputación y su descrédito, ya muy deteriorados, España no escatimará ningún gasto. El precio no es lo más importante.

En enero de 2018, Rubalcaba ya anunció: “El Estado pagará el coste de sacar de en medio a Puigdemont”

El año anterior, García Margallo había declarado: “Nadie sabe el esfuerzo que ha costado esto y los favores que debemos a una cantidad de gente para conseguir que hicieran declaraciones”.

El ex ministro de Asuntos Exteriores José Manuel García Margallo reveló la labor diplomática llevada a cabo por el gobierno español para conseguir declaraciones en contra del proceso independentista catalán por parte de otros países, reconociendo el esfuerzo que había costado y los favores que se debían a una gran cantidad de gente para conseguir que hicieran declaraciones. También argumentó que “lo normal” es que en estos casos los estados se nieguen a hacer comentarios sobre “cuestiones internas”.

Es sabido que el presidente Obama se negó a hablar mal de Cataluña, tal y como le pedía la diplomacia española, y se limitó a recordar los buenos lazos entre España y USA. El presidente Trump también actuó de forma similar.

Margallo explicó, también, que durante su cargo en Exteriores viajó hasta cuatro ocasiones a los países bálticos para desactivar la llamada “vía báltica” esgrimida en ese momento por los independentistas. “No teníamos un especial interés económico especial en la zona”, recalcó. Igualmente, visitó Canadá (los referéndums celebrados en Quebec también han sido esgrimidos por los soberanistas) y el Vaticano. “Esto consume una cantidad de energía enorme”, lamentó Margallo.

Es curioso, sin embargo, que reconociendo que no había lazos económicos entre España y los países bálticos, el Gobierno español pagara (o ayudara a sufragar los gastos) un tranvía para Tallin, capital de Estonia y enviara tropas a Letonia para impresionar a los rusos.

Los miembros del Ejecutivo se habían esforzado en ocultar estos hechos ante las preguntas de la prensa y de la oposición. Y fue el mismo señor García Margallo, presidente de la comisión de Exteriores quien lo hizo. El conservador ministro de Exteriores de 2011 a 2016, explicitó que Mariano Rajoy compró la posición de Letonia a favor de la unidad de España con un contingente de combate de 313 militares y más de 100 vehículos en la frontera rusa, en respuesta al diputado de En Común Podem, Felix Alonso Cantorné. El país báltico se había mostrado partidario de apoyar un referéndum de determinación en 2013 en Cataluña, posición que cambió con el despliegue español.

En Tallin funciona una línea gratuita de tranvía sufragada por España. Al menos es lo que dicen sus usuarios. Un tranvía ecológico que en sus puertas están los escudos de los dos países junto con el enunciado:

«Al viajar en tranvía, contribuyes a un entorno verde».

«Este tranvía ecológico fue adquirido en cooperación entre Estonia y España».

Pero el habitantes de Tallin insisten en que es un regalo de España. Este relator habló con algunos usuarios.

“Creo que el transporte público gratuito de Tallin es de enorme importancia, ya que le da a las personas la posibilidad de moverse libremente y buscar trabajo”, dijo el Embajador de España.

El Alcalde de Tallin Edgar Savisaar recibió el Embajador de España Fernando García Casas. En el encuentro se habló principalmente de los nuevos 20 tranvías que pronto llegarán a Tallin desde España, de la importancia del transporte público gratuito para los ciudadanos, del festival de España en Tallin y de las posibles giras de las orquestas sinfónicas de los dos países.

Margallo insistió en otras ocasiones en la “cantidad de energía” gastada en frenar el discurso independentista en el extranjero.

Aun reconociendo los grandes gastos efectuados, que dicho sea de paso, poco rendimiento han sacado, porque el independentismo no ha aflojado -con gente en la cárcel y en el exilio no ha mostrado síntomas de debilidad- ahora, con tres políticos independentistas en el Parlamento Europeo, España no escatimará medios. Incapaz de sentarse y hablar, embestirá inconscientemente aún más. Ya dijo Antonio Machado que “en España, de 10 cabezas, 9 embisten y una piensa”. El precio será lo de menos.

Un tema muy triste, también, es el de Julian Assange, en el que España tuvo un desgraciado protagonismo. Además de las presiones o amenazas al Gobierno de Ecuador cuando Assange emitió varios twits a favor del proceso, una empresa española espió al fundador de Wikileaks mientras estaba en la Embajada de Ecuador en Londres. El final fue aquel vergonzoso secuestro.

Ahora, Julian Assange, está muriendo en prisión.

 

 

Som una colònia

JuabF

Som una colònia. I no Varon Dandy, Lin Abart o Bella Aurora, precisament. Som una colònia declaradament sotmesa sota l’Imperi Borbònic-castellà-madrileny. Sense cap mena de vergonya el centralisme borbònic, l’autoritarisme castellà i el predomini madrileny, no han fet altre cosa que anar succionant, anar arrabasant i anar rapinyant tots els mitjans i poders econòmics catalans que han volgut i pogut. Amb la seva singular aplicació de les lleis i amb la complicitat necessària de tots els governs de la Meseta, ja siguin denominats de centre, de dretes o d’esquerres, han anat debilitant la força econòmica de Catalunya per reforçar la de Madrid. Exactament igual que a les antigues colònies.

L’any 1996 Aznar va dir en una xerrada que per aquell moment, Madrid, era només esquelet. Va vaticinar que s’havia d’omplir de contingut i de múscul i que el seu partit se n’encarregaria de dur-ho a terme. Aquest mediocre polític que ha mentit sempre, llavors no ho va fer.

Aquest nefast estadista no va estalviar mitjans per enriquir Madrid a costa d’empobrir Catalunya. Són sabudes les seves pressions, i la seva influència, a l’hora de privatitzar empreses nacionals. És sabut, també, que durant els vuit anys del seu mandat, a les nostres Rodalies de Renfe, no es va canviar ni un cargol. Les avaries d’ara provenen d’aquella desinversió.

Però és que el seu rival, que s’anomena socialista i obrer, li ha seguit les passes al peu de la lletra. No ha dubtat gens a l’hora d’aplicar eines repressores com el 155 per tal de retallar l’autonomia catalana, econòmica o política, al davant de la miopia d’altres partits anomenats d’esquerra.

En els darrers vint anys, mentre el PIB de les diferents comunitats autònomes s’ha mantingut, més o menys estable, el de Madrid, ha augmentat amb progressió geomètrica. Senyal d’una tàctica estudiada i premeditada.

Catalunya, que era el 25%, avui representa el 19% del PIB, mentre Madrid ja és el 19,2. Madrid supera a Catalunya com comunitat amb més PIB. Catalunya ha deixat de ser el motor de l’Estat. Madrid n’ha pres el relleu.

Tot i aquest canvi, les notícies i les dades poden ser enganyoses, si més no, molt estranyes.

 

Madrid Catalunya
Població 14% 16%
Exportacions 10% 25%
Indústria 10% 22%
Comerç bens 9% 23%
Turisme 8% 23%
IVA 49% 24%
IRPF 39% 20%
Impostos de Catalunya 95% 5%

 

Aquest quadre, real, amb xifres extretes dels diferents Ministeris, queda clar que Catalunya, amb una població similar, produeix, exporta i comercia més del doble que Madrid. Però el més important que és el capítol dels impostos, en surt molt mal parada. En recapta només la meitat. I pel que fa als impostos interns de Catalunya, només el 5%. Propi de les colònies més explotades.

Aquella anhelada autonomia, que va quedar en un deficient finançament, ha esdevingut un vergonyós espoli. Ja es pot dir així. Som una colònia.

 

Versión en castellano

Somos una colonia. Y no Varon Dandy, Lin Abart o Bella Aurora, precisamente. Somos una colonia declarada y sometida bajo el Imperio Borbónico-castellano-madrileño.

Sin ningún tipo de vergüenza el centralismo borbónico, el autoritarismo castellano y el predominio madrileño, no han hecho otra cosa que ir succionando, rapiñando y arrebatando todos los medios y poderes económicos catalanes que han querido y podido. Con su singular aplicación de las leyes y con la complicidad necesaria de todos los gobiernos de la Meseta, ya sean denominados de centro, de derechas o de izquierdas, han ido debilitando el poder económico de Cataluña para reforzar el de Madrid. Exactamente igual que con las antiguas colonias.

En 1996 Aznar dijo en una charla que en aquel momento, Madrid, era tan sólo esqueleto. Vaticinó que se tenía que llenar de contenido y de músculo y que su partido se encargaría de llevarlo a cabo. Este mediocre político que ha mentido siempre, entonces no lo hizo.

Este nefasto estadista no ahorró medios para enriquecer Madrid a costa de empobrecer Cataluña. Son sabidas sus presiones, y su influencia, a la hora de privatizar empresas nacionales. Es sabido, también, que durante los ocho años de su mandato, en Cercanías de Renfe de Cataluña no se cambió ni un tornillo. Las averías de ahora provienen de aquella desinversión.

Pero es que el partido rival, que se llama socialista y obrero, le ha seguido los pasos al pie de la letra. No ha dudado a la hora de aplicar herramientas represoras como el 155 para recortar la autonomía catalana, económica o política, frente a la miopía de otros partidos llamados de izquierda.

En los últimos veinte años, mientras el PIB de las distintas comunidades autónomas se ha mantenido más o menos estable, el de Madrid, ha aumentado en progresión geométrica. Señal de una táctica estudiada y premeditada.

Cataluña, que era el 25%, hoy representa el 19% del PIB, mientras Madrid ya es el 19,2. Madrid supera a Cataluña como comunidad con más PIB. Cataluña ha dejado de ser el motor del Estado. Madrid ha tomado el relevo.

A pesar de este cambio, las noticias y los datos pueden ser engañosas, cuando menos, muy extrañas.

Madrid Cataluña
Población 14% 16%
Exportaciones 10% 25%
Industria 10% 22%
Comercio bienes 9% 23%
Turismo 8% 23%
IVA 49% 24%
IRPF 39% 20%
Impuestos de Cataluña 95% 5%

 

En este cuadro, real, con cifras extraídas de los diferentes Ministerios, queda claro que Cataluña, con una población similar, produce, exporta y comercia más del doble que Madrid. Pero lo más importante que es en el capítulo de impuestos, sale muy mal parada. Recauda sólo la mitad. Y en cuanto a los impuestos internos de Cataluña, sólo el 5%. Propio de las colonias más explotadas.

Aquella ansiada autonomía, que quedó en una deficiente financiación, se ha convertido ahora en un vergonzoso expolio. Ya se puede decir así, alto y claro. Somos una colonia.

 

De la post-veritat a la mentida podrida

safe_image.php

Es defineix com “post-veritat” el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals, o sigui, que el que realment passa és menys important que com ens fa sentir el que passa. En realitat és un eufemisme de mentida. El diccionari Oxford, l’any 2016, va escollir aquest nou mot com la paraula de l’any.

El Brexit anglès, la trajectòria de Trump, la política de Putin i, en general, la política dels països, dits emergents, com Brasil, Xina, Índia, etc., estan basades en opinions esbiaixades i tendencioses. O, si voleu, en vulgars mentides disfressades de post-veritat.

Avui dia els fets han deixat de ser sagrats i les opinions han deixat de ser lliures. Avui dia el que són sagrades són les opinions. I els fets són… opinables. Utilitzant aquesta tàctica, es pot mentir impunement i enganyar miserablement el feble espectador. Un excel·lent article de l’Antoni Bassas de l’any 2016 brodava tots aquests conceptes per arribar a la conclusió que la post-veritat fa més fortes i determinants les emocions sentides que els fets reals.

Preparem-nos, doncs, perquè aquest segle XXI les mentides disfressades de post-veritat estaran a l’ordre del dia a la premsa escrita, digital i mitjans audiovisuals. El poder no escatimarà en mitjans econòmics, ni polítics.

A Espanya, més grollers i directes, no estan de punyetes i menteixen impunement. De fet, l’Imperi Borbònic-castellà-madrileny ha mentit sempre. El diari ABC, el seu primer portaveu, n’ha estat sempre el primer referent. Ara li han sortit imitadors com El Mundo, La Razón, El País i tot seguit El Periódico i La Vanguardia. Pel que fa a la premsa de paper, aquest mitjans neguen la realitat per afavorir els poders econòmics que els financen.

Pel que fa als mitjans audiovisuals, els grups com Mediaset o Atresmedia, que representen el 90% de l’abast nacional, es permeten desfigurar la veritat dels fets de forma flagrant per influir negativa i tendenciosament en l’opinió pública.

José Maria Aznar va mentir l’11-M; va mentir per la guerra d’Iraq; va mentir a la comissió que investigava el finançament il·legal del PP; va mentir dient que no coneixia alguns convidats a la boda de la seva filla. Hi ha a la xarxa diferents articles que parlen de les desenes de vegades que Aznar ha utilitzat la mentida per justificar el seu negatiu pas per la política.

Durant el judici de l’1-O, es va permetre mentir, sota jurament, els alts càrrecs responsables de la violència exercida per les forces de seguretat aquell dia. Es va permetre que els testimonis mentissin descaradament a cada resposta. Estaven sota jurament. Un cas flagrant de perjuri.

M punto Rajoy va ser cridat com a testimoni a dos judicis, el de la Gurtel i el de l’1-O. Responia, com un lloro sense cap mena de vergonya: “No me consta”; “No lo se”; “Lo ignoro”; No se de lo que me habla”.

Ara resulta que ha publicat unes memòries en les que ho recorda tot amb meridiana claredat. Una de dues, o mentia llavors, o menteix ara. Encara que no fa falta tenir moltes llums per arribar a la conclusió de que ha mentit sempre.

En moments de negociació, per obtenir la majoria necessària per formar govern, Miquel Iceta va mentir cínicament quan va afirmar que Pedro Sánchez havia trucat el President Torra. Actualment les mentides venen de totes bandes.

No es gens aventurat, doncs, pensar que tenim en contra un imperi que basa tot el seu argumentari en la mentida.

Foto Elnacional.cat

 

La trampa de la Constitució

Consti

Aquell 6 de desembre de 1978, a Catalunya es va votar majoritàriament a favor de la Constitució Espanyola. La participació va ser del 67,9%; els vots afirmatius varen representar el 90,5% (la quarta xifra més alta de tot l’Estat) i el negatius el 4,6% (la segona xifra més baixa).

Després de la dictadura, la Constitució es veia amb bons ulls a Catalunya. Havia de ser la solució definitiva.

El seu Preàmbul diu el següent:

«La Nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:

Garantir la convivència democràtica dins de la Constitució i de les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.

Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

Protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per assegurar a tothom una digna qualitat de vida.

Establir una societat democràtica avançada, i

Col·laborar en l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i d’eficaç cooperació entre tots els pobles de la Terra».

Passats els anys ens n’hem adonat de l’engany. Justament els que propugnaven el NO, ara l’utilitzen com una cuirassa per defensar els seus privilegis i per limitar i perseguir tota classe de dissidència. Ignorant el segon, tercer i quart paràgrafs d’aquest Preàmbul, no tenen cap mena de vergonya, ni volen dissimular, que utilitzen la Constitució per empresonar qualsevol opinió que no coincideixi o que contradigui la seva.

El camí fins la situació actual ha estat marcat per fets concrets en dates determinades.

1981.- Un cop d’Estat, disfressat de cop de timó per atemorir amb el passat.

1982.- LOAPA, una llei que buidava de contingut totes les promeses d’autonomia.

1983-1996.- L’anomenat “rodillo socialista” per enganyar al poble i fer la farina plana al poder econòmic.

1996-2004.- La gran re-centralització d’Aznar per refermar el poder centralista de l’Imperi borbònic-castellà-madrileny.

2005.- Un Estatut esperançador per retrobar l’entesa i recuperar l’Espanya federal.

2010.- Una sentència injusta obtinguda en un Tribunal prevaricador.

2017.- Des del 17-A, fins els empresonaments, passant per l’1-O i el 3-O, l’adéu a una Constitució i a una Espanya irreformable.

 

Jaume Barberà Canudas

 

 

 

 

Després d’acabat aquest article, he vist un twit de l’Ernest Maragall que tractava del mateix tema. Ha estat una casualitat? Doncs no ho sé. Som molts els que pensem de forma semblant.

Ernest Maragall ha piulat:

1978.- Constitució de l’esperança

1981.- El Franquisme retorna a la por

1982.- LOAPA: marxa enrere

1996.- Aznar: re-centralització de l’Estat

2004.- Catalunya proposa l’entesa federal

2010.- L’Estat rebutja Catalunya

2017.- Mor la Constitució

2020.- Catalunya lliure, única esperança

 

Atesos els fets que estem veient i vivint, suposo que no és una estranya casualitat.