Prevaricando que es gerundio

GRAF9497. MADRID, 10/9/2018.- El Rey Felipe VI posa en la foto de familia, junto al presidente del Consejo General del Poder Judicial, Carlos Lesmes (7i), tras la ceremonia de apertura del Año Judicial, que ha tenido lugar hoy en la sede del Tribunal Supremo. EFE/Angel Díaz ***POOL***

La definició castellana de prevaricar és:

“Faltar conscientemente [un funcionario] a los deberes de su cargo al tomar una decisión o dictar una resolución injusta, con plena conciencia de su injusticia.

La peor falta en un juez es prevaricar en la sentencia de un juicio”.

Des que es van començar a recollir las “firmitas contra Cataluña”, fins la inhabilitació del MHP Quim Torra, els alts Tribunals espanyols no han fet altra cosa que prevaricar. Quinze anys de prevaricació contínua pel que fa a les resolucions dels judicis plantejats durant el Procés. Quinze anys de justícia mal impartida a propòsit, o, directament, quinze anys d’injustícia malèvola. A més, marcant paquet i per pebrots de forma evident. Traduït a un altre llenguatge, són quinze anys d’abús de poder, d’abús d’autoritat, d’abús de funcions públiques, de passar-se les seves mateixes lleis per l’engonal, de riure’s dels electors i fer burla del Parlament. Expressat de manera vulgaríssima i directe, de pixar-se-nos a sobre, sense ni dissimular. Abans ens deien que plovia, ara ni això. Se’ns pixen al damunt com un costum.

La Junta Electoral Central és un òrgan administratiu. No és un òrgan judicial. Pel jurista Javier Pérez Royo, no hi ha delicte. Hi ha, en tot cas, desobediència a un òrgan administratiu. Una cosa és desobeir i una altra el delicte de desobediència. Desobeir la JEC es soluciona amb una sanció econòmica. Sanció que ja ha estat aplicada a altres partits. Per cert, amb una quantia mínima i irrisòria.

El magistrat José Antonio Martín Pallín ja havia dit que aquesta inhabilitació estava fora de la legalitat, atès que la JEC no és cap òrgan judicial, ni cap superior jeràrquic de la Generalitat de Catalunya, és, tant sols un organisme administratiu per regular el bon funcionament de les jornades electorals. No té cap mena de competència judicial. Per aparcar indegudament, un guàrdia municipal pot cursar una denúncia, però no té autoritat per retirar el permís de conduir de ningú.

Qui fa trampes és, com sempre, l’Estat. Una Junta Electoral Central en que un dels seus membres, Andrés Betancor, estava a sou del partit polític Ciudadanos, el partit que va insistir més en la denúncia al president Torra per no despenjar una punyetera pancarta. És com si en un partit de futbol, un dels linesmes, estès a sou d’un dels equips participants.

Per més inri, la inhabilitació del MHP Torra, a anat acompanyada de l’absolució de Rodrigo Rato i altres 33 consellers que van ocasionar, amb Bankia, un desastre econòmic de 22 mil milions d’euros. La disparitat de criteris entre les sentències de Torra i de Rato demostra l’abismal diferència de tractament entre estar en una banda o l’altre. La sentència d’inhabilitació és una desmesura extraordinària, una colossal injustícia i una prevaricació majúscula.

Els tribunals espanyols, prevaricant, que és gerundi, han absolt Anna Botella del delicte de robar 1860 pisos per donar-los de dot al seu fill; han absolt la cúpula del PP del delicte d’esborrar proves, quan van destruir els discos durs del ordinadors de Bárcenas, i un llarg llistat de casos més. També han deixat prescriure –una altra forma de prevaricar- casos dels ERE i els cursos d’Andalusia i altres casos a València i Madrid. I és que la sagrada unitat d’Espanya mereix això i més. Una unitat que només afavoreix als mateixos, la cúpula Borbónic-centralista-madrilenya que es creu la propietària absoluta del nostre territori i de tot el que es mou per casa nostra.

El més trist, però, és que n’hi ha per temps de prevaricacions. Els tribunals s’estan omplint de magistrats, amb una durada de cinc anys, que tots ells, si volen mantenir el seient corresponent, hauran de prevaricar en la direcció que els manin. Que sempre serà cap a la dreta.

Versión en castellano

Desde que se empezaron a recoger las “firmitas contra Cataluña”, hasta la inhabilitación del MHP Quim Torra, los altos Tribunales españoles no han hecho más que prevaricar. Quince años de prevaricación continua con respecto a las resoluciones de los juicios planteados durante el Proceso. Quince años de justicia mal impartida a propósito, o, directamente, quince años de injusticia malévola. Además, marcando paquete y por “cojones” de forma evidente. Traducido a otro lenguaje, son quince años de abuso de poder, de abuso de autoridad, de abuso de funciones públicas, de pasarse sus mismas leyes por la ingle, de reírse de los electores y hacer burla del Parlament. Expresado de manera vulgaríssima y directo, de meársenos encima, sin ni disimular. Antes nos decían que llovía, ahora ni eso. Se nos mean encima como una costumbre.
La Junta Electoral Central es un órgano administrativo. No es un órgano judicial. Para el jurista Javier Pérez Royo, no hay delito. Hay, en todo caso, desobediencia a un órgano administrativo. Una cosa es desobedecer y otra el delito de desobediencia. Desobedecer la JEC se soluciona con una sanción económica. Sanción que ya ha sido aplicada a otros partidos. Por cierto, con una cuantía mínima e irrisoria.
El magistrado José Antonio Martín Pallín ya había dicho que esta inhabilitación estaba fuera de la legalidad, dado que la JEC no es ningún órgano judicial, ni ningún superior jerárquico de la Generalidad de Cataluña, es, sólo un organismo administrativo para regular el buen funcionamiento de las jornadas electorales. No tiene ningún tipo de competencia judicial. Por aparcar indebidamente, un guardia municipal puede cursar una denuncia, pero no tiene autoridad para retirar el permiso de conducir de nadie.
Quien hace trampas es, como siempre, el Estado. Una Junta Electoral Central en la que uno de sus miembros, Andrés Betancor, estaba a sueldo del partido político Ciudadanos, el partido que insistió más en la denuncia al presidente Torra por no descolgar una puñetera pancarta. Es como si en un partido de fútbol, ​​uno de los linieres, estuviese a sueldo de uno de los equipos contendientes.
Para más inri, la inhabilitación del MHP Torra, a ido acompañada de la absolución de Rodrigo Rato y otros 33 consejeros que ocasionaron, con Bankia, un desastre económico de 22 mil millones de euros. La disparidad de criterios entre las sentencias de Torra y de Rato demuestra la abismal diferencia de tratamiento entre estar en un lado o en el otro. La sentencia de inhabilitación es una desmesura extraordinaria, una colosal injusticia y una prevaricación mayúscula.
Los tribunales españoles, prevaricando, que es gerundio, han absuelto a Anna Botella del delito de robar 1.860 pisos para darlos de dote a su hijo; han absuelto a la cúpula del PP del delito de borrar pruebas, cuando destruyeron los discos duros de los ordenadores de Bárcenas, y un largo listado de casos más. También han dejado prescribir -otra forma de prevaricar- casos de los ERE y los cursos de Andalucía y otros casos en Valencia y Madrid. Y es que la sagrada unidad de España merece eso y más. Una unidad que sólo favorece a los mismos, la cúpula borbónica-centralista-madrileña que se cree la dueña absoluta de nuestro territorio y de todo lo que se mueve por nuestra casa.
Lo más triste, sin embargo, es que hay prevaricaciones para un largo tiempo. Los tribunales se están llenando de magistrados, con una duración de cinco años, que todos ellos, si quieren mantener el asiento correspondiente, deberán prevaricar en la dirección que los obliguen. Que siempre será hacia la derecha.

Madrid es España y España es Madrid

Els nacionalistes sempre són els altres. Ho aclareixo, els nacionalismes dolents i perillosos, sempre són els altres. El nacionalisme de Madrid, atès que va embolicat amb la bandera espanyola, que és la que uneix a tots els espanyols, deixa de ser nacionalisme per dir-se’n patriotisme, i això sí que és permès, sí que és correcte.

A més, si els altres nacionalismes demanen el que els correspon a dreta llei, deixen de ser nacionalismes per ser separatismes. 

Quan el centralisme de Madrid se’n va adonar que aquell invent de l’Espanya de les Autonomies no afavoria gens els seus interessos centralitzadors, va emprendre una furiosa creuada en contra de les autonomies, que va culminar amb una potent re centralització quan José María Aznar va tenir majoria absoluta, l’any 2000. Després d’aquell comportament, per recuperar el que corresponia a Catalunya, en va sortir l’Estatut de Miravet, l’anul·lació del qual ens ha dut al procés actual.

Madrid és el centre. Madrid és la capital total. Madrid és la capital global. Madrid ho és tot. Les autopistes, els trens d’alta velocitat, els principals aeroports, les grans corporacions, tot ha d’anar a Madrid, perquè Madrid és Espanya i Espanya és Madrid.

Avui ho ha repetit amb força la Presidenta d’aquella Comunitat, Isabel Diaz Ayuso, mentre estava acompanyada del President, Pedro Sánchez. I per reforçar aquesta idea, s’han rodejat de 24 banderes. Vint-i-quatre! Dotze d’espanyoles i dotze de la comunitat.

Si al capdavant del govern autonòmic si posa una noia, de l’escuderia Aznar, protegida de Casado, que el punt culminant del seu currículum va ser administrar el compte de twitter d’Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, poden sortir aquests resultats. 

Madrid no va creure mai en les autonomies. Mai. La primera “guerra”, entre cometes, de banderes entre Catalunya i Madrid va tenir lloc l’any 1983. Per cert, el mateix any que es van tenir que inventar, a corre cuita, la bandera de la Comunitat de Madrid. L’abril de 1983 s’inaugurava a Madrid una exposició de Salvador Dalí. En arribar la delegació catalana, amb el cotxe oficial lluint una senyera, el senyor Julio Feo, secretari de Felipe González, va cridar ostensiblement “ya estan estos aquí, otra vez, con el banderin de los coj…”. Tot seguit, va intentar separar Jordi Pujol del lloc institucional que li pertocava i no ho va aconseguir. Si que ho va fer amb Max Cahner, del que va dir: “a éste que lo den por el cu..”. Tot i que la Generalitat va denunciar el comportament de Ulio, com li deia Felipe, tot va quedar en res. Bé, sí, els mateixos de sempre van acusar Pujol de fer propaganda electoral, tot i que les eleccions no serien fins l’any següent.

Doncs mira per on que ara, passats els anys, les banderes autonòmiques, que no agradaven a Madrid, poden anar per dotzenes.

Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. Només s’han de veure els diferents canals de televisió. TVE i Antena Cinco (Antena 3 + Tele 5, amb els seus satèl·lits Cuatro i Sexta) que representen més del 90% de l’abast nacional, són un clar exemple que Madrid és Espanya i Espanya és Madrid.

A mitjan seixantes el programa diari de TVE amb més audiència era La casa de los Martínez. Un programa en el que quedava clar que per ells, España era Madrid y sus alrededores. Com diuen de França i París.

Passen els anys i els canvis que es fan són perquè tot quedi igual.

Versión en castellano

Madrid es España y España es Madrid

Los nacionalistas siempre son los otros. Lo aclaro, los nacionalismos malos y peligrosos, siempre son los otros. El nacionalismo de Madrid, dado que va envuelto con la bandera española, que es la que une a todos los españoles, deja de ser nacionalismo para llamarse patriotismo, y eso sí es permitido, sí es correcto.

Además, si los otros nacionalismos piden lo que les corresponde en buena ley, dejan de ser nacionalismos para ser separatismos.

Cuando el centralismo de Madrid se dio cuenta de que aquel invento de la España de las Autonomías no favorecía nada sus intereses centralizadores, emprendió una furiosa cruzada en contra de las autonomías, que culminó con una potente re centralización cuando José María Aznar tuvo mayoría absoluta, en el año 2000. Después de ese comportamiento, para recuperar lo que correspondía en Cataluña, apareció el Estatuto de Miravet, la anulación del cual nos ha llevado al proceso actual.

Madrid es el centro. Madrid es la capital total. Madrid es la capital global. Madrid lo es todo. Las autopistas, los trenes de alta velocidad, los principales aeropuertos, las grandes corporaciones, todo tiene que ir a Madrid, porque Madrid es España y España es Madrid.

Hoy lo ha repetido con fuerza la Presidenta de aquella Comunidad, Isabel Diaz Ayuso, mientras estaba acompañada del Presidente, Pedro Sánchez. Y para reforzar esta idea, se han rodeado de 24 banderas. Veinticuatro! Doce de españolas y doce de la comunidad.

Si al frente del gobierno autonómico se pone una chica, de la escudería Aznar, protegida de Casado, que el punto culminante de su currículum fue administrar las cuentas de twitter de Esperanza Aguirre y Cristina Cifuentes, pueden salir estos resultados.

Madrid nunca creyó en las autonomías. Nunca. La primera “guerra”, entre comillas, de banderas entre Cataluña y Madrid tuvo lugar en 1983. Por cierto, el mismo año que tuvieron que inventar, a toda prisa, la bandera de la Comunidad de Madrid. En abril de 1983 se inauguraba en Madrid una exposición de Salvador Dalí. Al llegar la delegación catalana, con el coche oficial luciendo la señera catalana, el señor Julio Feo, secretario de Felipe González, gritó ostensiblemente “ya están estos aquí, otra vez, con el banderín de los coj …”. A continuación, intentó separar Jordi Pujol del lugar institucional que le correspondía y no lo consiguió. Si que lo hizo con Max Cahner, del que dijo: “a éste que el den por el cu ..”. Aunque la Generalitat denunció el comportamiento de Ulio, como le llamaba Felipe, todo quedó en nada. Bueno, sí, los mismos de siempre acusaron a Pujol de hacer propaganda electoral, aunque las elecciones no serían hasta el año siguiente.

Pues mira por donde que ahora, pasados ​​los años, las banderas autonómicas, que no gustaban en Madrid, pueden ir por docenas.

Madrid es España y España es Madrid. Sólo hay que contemplar los diferentes canales de televisión. TVE y Antena Cinco (Antena 3 + Tele 5, con sus satélites Cuatro y Sexta) que representan más del 90% del alcance nacional. Son un claro ejemplo de que Madrid es España y España es Madrid.

A mediados de los sesenta el programa diario de TVE con más audiencia era La casa de los Martínez. Un programa en el que quedaba claro que para TVE, España era Madrid y sus alrededores. Como dicen de Francia y París.

Pasan los años y los cambios que se hacen son para que todo quede igual.

Madrid sempre guanya

Al·legant raons d’Estat, Madrid sempre guanya. La fusió entre Caixabanc i Bankia és una mala notícia per Catalunya. Es parla de fusió, però Caixabanc és tres vegades més gran que Bankia. Es tracta, realment, doncs, d’una estranya adsorció. Perquè si es veritat que Goirigolzarri en serà el president i Gortázar el conseller delegat, Caixabanc, que triplica Bankia, perdrà poder. No tindrà capacitat de manar. L’Estat espanyol, màxim accionista de Bankia, a través del FROB, és qui en traurà les palles més llargues

Aquest moviment, que diuen que està beneït pel Banc Central Europeu, De Guindos en parlava fa uns dies, semblava més adient entre el Banc de Sabadell i Bankia. Encara que n’hauria resultat una entitat menor. Han apostat a l’engròs i crear el banc més potent del país. El Sabadell, quedarà en espera de trobar parella, o tutor.

Catalunya es queda sense múscul econòmic. Amb la desaparició de les Caixes d’Estalvi i ara sense la Caixa, deixa Catalunya sense sistema financer. Ho explica Francesc Cabana, expert en economia. També exposa que la Caixa no és favorable al Procés, però tampoc s’hi ha oposat frontalment.

Aquesta fusió és una mala notícia per Catalunya i pel sobiranisme i si afegim que pot afectar negativament l’obra social de la Caixa, arribarem a la conclusió que també ho és per la societat catalana en general.

No és la primera vegada que es parla de fusió, però que en realitat es tracta d’una adsorció per part de l’Estat. L’any 1991 es va “fer” la fusió entre Gas Madrid i Catalana de Gas per donar pas a Gas Natural. Realment, l’Estat espanyol, a través de Repsol i d’Enagas, es va quedar amb els actius de Catalana de Gas. Aquesta entitat no va poder fer res. No es podia parlar de fusió, Gas Madrid era molt, però molt inferior a Catalana de Gas. Com van aconseguir que la companyia catalana acceptés aquelles draconianes condicions?

Doncs a través de les anomenades Primes Úniques. La Caixa, que tenia el 65% de les accions de Catalana de Gas, també tenia la majoria de les Primes Úniques de tot Espanya. És possible que hi hagués alguna irregularitat, però el Ministeri d’Hisenda va apostar molt fort en contra de la Caixa, que va haver d’acceptar el xantatge. Gran quantitat de les possibles irregularitats, les van deixar prescriure. 

Si no és mitjan els Tribunals, ho és per l’acció de l’Agència Tributària, però Espanya, sempre guanya.

Una anys abans ja hi va haver una primera acció de l’Estat en contra de Catalana de Gas. Pere Duran Farell, justificava, l’any 1974, el robatori, per part de l’Estat, de la planta de Barcelona de Gas Natural S.A. (Catalana de Gas y Electricidad) i dels contractes de gas natural de Líbia i Argèlia.

«durante la larga reunión con Luís Valero Bermejo nos comunicamos con clara contundencia y con exquisita cordialidad y respeto personal a nuestros respectivos criterios y puntos de vista absolutamente opuestos. Pero en el marco de una situación política inflexible, sin paliativos de ninguna clase, en la razón industrial y a la fuerza moral de toda una historia se le imponía implacablemente la razón de Estado, hube de aceptar, en último término y por puro pragmatismo e instinto de conservación, o de supervivencia, la cesión a Enagas de la planta de Barcelona y de los contratos de Libia y Argelia»

Al·legant raons d’Estat, Madrid sempre guanya

El lligam de Sant Quirze del Vallès amb Pere Casaldàliga

1596526642383

Havien bregat en aquell Sabadell dels anys 50. La ciutat de les desigualtats i de les coves. La ciutat dels telers i de les diferències socials. La ciutat dels barris amb barraques. Lluitant sempre a favor dels més febles. Pere Casaldàliga des de l’església dels Claretians i l’Àlvar des de la JOC (Joventut Obrera Cristiana). Aquella situació despertava consciències.

Cinquanta anys després, mantenien una molt bona amistat. Pere Casaldàliga al Brasil i l’Àlvar Garcia Trabanca a Sant Quirze.

60131677_2461049760580958_2001684905758556160_n

L’Àlvar Garcia Trabanca, amic i “company”, va ser el nostre lligam amb Pere Casaldàliga.

L’Àlvar parlava de l’amic Pere Casaldàliga amb admiració i devoció. Recordava una frase del bisbe dels pobres:

«que les nostres causes siguin més valuoses que les nostres vides»

 Ara fa 8 anys, l’Àlvar, responia així en una entrevista:

-Sí, company, tinc fe. Però no sóc creient de l’Església actual. Jo crec en l’Església de Jesús, en l’Església del pobres, en l’Església dels que tenen fam…

Crec en l’Església viva que jo tinc l’esperança que algun dia tornarà. L’amic Pere Casaldàliga, amb qui sempre ens felicitem per Nadal, diu que no s’ha de perdre mai l’esperança.

Quan miro al meu voltant i veig la situació que estem vivint, voldria que tothom fos conscient que hem de lluitar per no tornar enrere. El patiment de la gent, de les famílies amb aquestes retallades salarials, sanitàries, educatives i culturals em fa tenir un record pel 15M i els indignats.

Seguia dient:

-En Pere Casaldàliga, a qui vam visitar al Brasil l’estiu passat (estiu de 2011) em va preguntar pels indignats i em va dir: «els dius de part meva que tots som indignats però que, sobre tot, no es desanimin, que en un futur no gaire llunyà es veurà recompensat el seu esforç».

Pere Casaldàliga i Pla va néixer l’any 1928 a Balsareny. De jovenet va entrar al seminari de La Gleva i va ser ordenat sacerdot l’any 1952. Va estar a Sabadell fins el 1958, època dura per les condicions de misèria entre la gent pobre.

També va estar a Barcelona, Guinea, Barbastro i a Madrid. L’any 1968 va viatjar al Brasil on es va quedar per fundar una missió claretiana. Consagrat bisbe l’any 1971, va ser conegut com el “bisbe dels pobres”. En ser un dels promotors de la Teologia de l’Alliberament, va rebre pressions i amenaces per part del Vaticà.

Una frase seva que va moure consciències va ser:

«El meu desig més gran és que s’acabi la fam al món, que s’acabi la fabricació d’armes, la cursa armamentista, que s’acabi la guerra, sobretot aquesta guerra per religió o recolzada per religions».

Pere Casaldàliga ha mort a Brasil, en un hospital de l’Estat de Sao Paulo. Tenia 92 anys.

Àlvar Garcia Trabanca, nascut a Olivenza (Badajoz) l’any 1931, va arribar a Sabadell el 1950. Va viure a les coves de Sant Oleguer, més tard a Torre Romeu i després a Ca n’Oriac. Va treballar a diferents empreses. Com a representant sindical de la USOC, va viure i va participar en les mogudes obreres dels anys seixanta i setanta. Va ser detingut diverses vegades. La primera, l’any 1964 arran de la vaga d’autobusos.

Va arribar a Sant Quirze l’any 1984, després de la separació amb la seva dona.

Va esdevenir un quirzetenc més. Va formar part, sempre amb compromís i implicació, del Casal d’Avis, que en va ser president i de l’Aula d’Extensió Universitària per la Gent Gran. Va ser cofundador de l’ONG l’Ateneu del Món, on va dur endavant una gran tasca. Va rebre la Medalla el Mèrit Social de l’Ajuntament de Sabadell i el Premi Solidaritat que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Va morir a la Residència Assis el maig del 2019.

Jaume Barberà Canudas

Fotos: CCMA i Ajuntament de Sant Quirze

 

Pedro Sánchez i els fons europeus

1596184550_909876_1596189221_album_normal

Pedro Sánchez va reunir els presidents de les Comunitats Autonòmiques a La Rioja, concretament a San Millán de la Cogolla, conegut com “La cuna del castellano”, per notificar-los que es quedarà amb el fons europeus. Els 140.000 milions d’euros destinats a reconstruir la economia després de la pandèmia, que haurien d’anar directament a la vena del circuit econòmic més bàsic de la societat, seran administrats per ell mateix, o pel seu govern. Diu que crearà una Comissió Inter-ministerial que presidirà ell mateix i una Unitat de Seguiment de les partides.

Pel que fa a les autonomies, diu que hi comptarà, sense especificar com. Un comportament que s’enquadra dins el súmmum de la re-centralització.

Aquesta posta en escena va comptar amb dos convidats de luxe. Més den dit, amb tres. Felipe VI i Letizia, que van assistir-hi, segurament en un darrer intent de blanquejar la monarquia, després del fracàs del seu periple post Covid-19, i el lehendakari, en funcions, Iñigo Urkullu. Aquest darrer, que havia avisat de la seva absència, no va poder resistir la temptació de “pescar en rio revuelto”. Ja ens té acostumats als seus onerosos oportunismes. Va demanar prebendes per assistir-hi i va aconseguir d’augmentar el límit d’endeutament del Govern Basc. En aquestes qüestions, ells que pel que fa al finançament, ja juguen una altra lliga, quan hi ha una pela a guanyar, no es mostren molt solidaris que diguem.

El que no va dir Pedro Sánchez és si encara vol els diners dels ajuntaments. Aquells 30.000 milions, més o menys, que no deixaven gastar als ajuntaments i que ara seria la ocasió més idònia de posar-los en moviment, va dir que se’ls quedaria i els administraria l’Estat.

La portada en escena del repartiment d’aquests fons europeus, ens sembla un “déjà vu”, una pel·lícula vella, ja vista, ja coneguda

El juny de 2012 vam patir una autèntica vergonya. Rajoy li va enviar un SMS a Luís de Guindos que deia: “Aguanta. España no es Uganda. Somos la cuarta potencia europea”. Es parlava del rescat d’Espanya, però no es podia pronunciar la paraula “rescat”. Un parlamentari anglès va dir-li a De Guindos que n’hi donés el nom que volgués, com si volia dir-ne “potato”, però era un rescat. El Govern insistia en evitar l’expressió rescat tot i que havia confirmat que sol·licitaria diners a la Unió Europea per sanejar el sistema financer espanyol.

De Guindos havia amenaçat: “Si vostès volen forçar el rescat d’Espanya, vagin preparant 500.000 milions d’euros i 700.000 per a Itàlia, que haurà de ser rescatada després que nosaltres”.

Al final L’Eurogrup va acceptar prestar fins a 100.000 milions d’euros a Espanya, amb condicions només per a la banca sense exigir nous ajustos macroeconòmics.

Aquell famós i vergonyós rescat bancari, no va rescatar cap banc, sinó caixes. Bankia, que no era altra cosa que Caja Madrid, en l’òrbita del PP i Caixa de Catalunya, amb un president del PCS-PSOE i altres caixes. De totes aquelles entitats, només queda Bankia. Les demés o varen ser comprades, absorbides o desaparegudes.

Tot va ser molt fosc, molt opac. No es coneixen les quantitats exactes dels diners. El resum final, però, és que només queda Bankia.

Que passarà amb els 140.000 milions d’ara? Arribaran on és precís? Seran objecte d’una altra martingala?

El més curiós és el silenci de l’esquerra. El silenci dels sindicats. Altra hora lluitadors en contra de les desigualtats i les injustícies, ara semblen domesticats a favor de l’amo i en contra, només, del sobiranisme.

Jaume Barberà Canudas

Foto: El País

 

Versión en castellano

Pedro Sánchez y los fondos europeos

Pedro Sánchez reunió a los presidentes de las Comunidades Autonómas en La Rioja, concretamente en San Millán de la Cogolla, conocido como “La cuna del castellano”, para notificarles que se quedará con los fondos europeos. Los 140.000 millones de euros destinados a reconstruir la economía después de la pandemia, que deberían ir directamente a la vena del circuito económico más básico de la sociedad, serán administrados por él mismo, o por su gobierno. Dice que creará una Comisión Inter-ministerial que presidirá él mismo y una Unidad de Seguimiento de las partidas.

En cuanto a las autonomías, dice que contará con ellas, sin especificar cómo. Un comportamiento que se encuadra dentro del colmo de la re-centralización.

Esta puesta en escena contó con dos invitados de lujo. Más bien dicho, con tres. Felipe VI y Letizia, que asistieron, seguramente en un último intento de blanquear la monarquía, tras el fracaso de su periplo post Covid-19, y el lehendakari, en funciones, Iñigo Urkullu. Este último, que había avisado de su ausencia, no pudo resistir la tentación de “pescar en rio revuelto”. Ya nos tiene acostumbrados a sus onerosos oportunismos. Pidió prebendas para asistir y consiguió aumentar el límite de endeudamiento del Gobierno Vasco. En estas cuestiones, ellos que con respecto a la financiación, ya juegan otra liga, cuando hay un duro a ganar, no se muestran muy solidarios que digamos.

Lo que no dijo Pedro Sánchez es si todavía quiere el dinero de los ayuntamientos. Aquellos 30.000 millones, más o menos, que no dejaban gastar a los ayuntamientos y que ahora sería la ocasión más idónea de ponerlos en movimiento, dijo que se les quedaría y los administraría el Estado.

La puesta en escena del reparto de estos fondos europeos, nos parece un “deja vu”, una película vieja, ya vista, ya conocida

En junio de 2012 sufrimos una auténtica vergüenza. Rajoy le envió un SMS a Luís de Guindos que decía: “Aguanta. España no se Uganda. Somos la cuarta potencia europea “. Se hablaba del rescate de España, pero no se podía pronunciar la palabra “rescate”. Un parlamentario inglés le dijo a De Guindos que le diera el nombre que quisiera, como si quería decir “potato”, pero era un “rescate”. El Gobierno insistía en evitar la expresión rescate aunque había confirmado que solicitaría dinero a la Unión Europea para sanear el sistema financiero español.

De Guindos había amenazado: “Si ustedes quieren forzar el rescate de España, vayan preparando 500.000 millones de euros y 700.000 para Italia, que tendrá que ser rescatada después de que nosotros”.

Al final el Eurogrupo aceptó prestar hasta 100.000 millones de euros a España, con condiciones sólo para la banca sin exigir nuevos ajustes macroeconómicos.

Aquel famoso y vergonzoso rescate bancario, no rescató ningún banco, sino cajas. Bankia, que no era otra cosa que Caja Madrid, en la órbita del PP y Caja de Cataluña, con un presidente del PCS-PSOE y otras cajas. De todas aquellas entidades, sólo queda Bankia. Las demás o fueron compradas, absorbidas o desaparecidas.

Todo fue muy oscuro, muy opaco. No se conocen las cantidades exactas del dinero. El resumen final, sin embargo, es que sólo queda Bankia.

Que pasará con los 140.000 millones de ahora? Llegarán donde es preciso? Serán objeto de otra triquiñuela?

Lo más curioso es el silencio de la izquierda. El silencio de los sindicatos. Otra hora luchadores en contra de las desigualdades y las injusticias, ahora parecen domesticados a favor del dueño y en contra, sólo, del soberanismo.

Narració d’una asfíxia premeditada

51EJaky2r0L._SY445_QL70_ML2_

Ramon Trias Fargas, que va ser Conseller d’Economia entre els anys 1980-1982 i 1988-1989, ja va assegurar en el llibre “Narració d’una asfíxia premeditada”, publicat el 1985, que el centralisme havia planejat castigar la Generalitat de Catalunya amb l’arma més subtil, més solapada i més eficaç de totes: l’escanyament financer. D’aquí el cafè para todos, amb poc cafè i la tassa més petita per a Catalunya.

Trias Fargas havia sortit satisfet de les negociacions que va mantenir el 1982 amb el Govern de la UCD perquè creia que l’acord de finançament autonòmic permetria que Catalunya pogués arribar a xifres similars a les que corresponien al País Basc. El mètode no seria el mateix però el resultat monetari, no només per als primers anys sinó també per als successius, ho podia ser, escriu en el llibre. Creia que havia aconseguit un bon repartiment. El 1984 ja sabia que no. Que mai ho ha estat.

A més, el centralisme ha actuat de forma tant sibil·lina que si la Generalitat no pot fer front a les seves obligacions, els ciutadans dirigeixen la seva irritació contra la Generalitat i no contra l’Estat.

Un treball recent indica que els pressupostos de l’Estat han deixat de ser una guia real per conèixer el grau d’inversió en cada comunitat. En els últims anys, l’execució real de les inversions pressuposades dista molt de la previsió. En el període 2015-2018, l’Estat a Catalunya va executar el 65,9% del pressupostat, mentre a Madrid va ser del 113,9%.

Són dades de la Intervenció General de l’Estat (IGAE) i recopilades pel Departament d’Economia de la Generalitat en un informe. Natàlia Mas Guix, secretària de Finances Públiques, explica que en els últims sis anys a Catalunya, una tercera part de les inversions no s’han executat tot i que estaven previstes en els pressupostos.

La generalitat recapta el 5% dels impostos, el 95% ho fa l’Estat. Com que Catalunya representa el 16% de la població, l’11% restant mínim necessari ha de provenir dels Presupuestos Generales del Estado, però atès que només s’executa el 65,9%, el dèficit pressupostari es fa crònic. Hi havia dues solucions, una era la Disposició Addicional Tercera, que no ha estat altra cosa sinó una història d’incompliments i greuges. També hi havia el famós FLA, Fondo de Liquidez Autonómica, una línia de crèdit que no feia altra cosa que anar augmentant el dèficit fiscal de Catalunya.

Parlar d’aquest tema és, per alguns, fer el ploricó, anar sempre amb el conte da la llagrimeta.

Tots el consellers d’Economia, des de Trias Fargas fins Aragonès, passant per Castells o Mas-Collell, han estat ensarronats per l’Estat espanyol, un moment o altra. Perquè la qüestió econòmica és la més important per la supervivència com a poble. La llengua i la cultura no les salvarem sense un Estat propi, i per aquest motiu necessitem administrar els nostres propis fons. D’aquí aquest ofegament premeditat. Ja ho deia Ramon Trias Fargas trenta-cinc anys enrere.

Carta al senyor Enric Juliana

 

Unknown

Benvolgut senyor Juliana,

Li prego que no vegi en aquesta carta cap mena d’interès estrany, ni cap intenció de fer-li perdre el seu preuat temps, però he seguit amb interès les piulades que s’han creuat amb els senyors Josep Vicent Boira i Ramon Tremosa amb referència al Corredor Mediterrani i m’agradaria, tant sols, poder fer algun comentari.

El mes de juny de 2012, una trentena de veïns de Sant Quirze del Vallès vàrem visitar el Parlament Europeu a Brussel·les. Convidats pel Partit Socialista Europeu, gràcies a la intercessió de la parlamentària catalana Maria Badia Cutchet i dins la campanya de promoció del quefer del polítics parlamentaris europeus, vam viatjar a Brussel·les i vam gaudir d’una intensa jornada.

A més de visitar el Parlament vàrem assistir a dues conferències: una del senyor Raimon Obiols i una altra de la parlamentària aragonesa del PSOE, senyora Inés Ayala Sender, que pertanyia a la Comissió de Transports.

En saber que érem catalans i de la província de Barcelona, la senyora Ayala ens va parlar, i molt animada, del Corredor Mediterrani. Ens va notificar, en viu i en directe, que dins del quadrienni 2016-2020, seria una realitat, atès que la partida pressupostària ja estava prevista.

El Partit Popular espanyol no va poder moure aquella partida. Per més que ho va intentar no va poder. El mes de juliol següent, el senyor Luis de Grandes del PP va reclamar, per enèsima vegada, el Corredor Central. Curiosament ho va fer acompanyat de la mateixa senyora Inés Ayala Sender.

Ja som al 2020 i que s’ha dut a terme amb aquells diners?

Doncs:

  • L’AVE Madrid-Castelló, que es va inaugurar el gener de 2018, i que és justament, perpendicular a l’Eix Mediterrani.
  • Un túnel entre les estacions de Chamartín i Atocha. Situat molt lluny de l’Eix Mediterrani. Això sí, per l’AVE.

Pròpiament del Corredor Mediterrani, s’ha fet el que podríem titllar “de un apaño”. El desdoblament de la via entre Vandellòs i Tarragona, per eliminar 65 quilòmetres que encara hi havia de via única! Amb gran inconvenient pels usuaris propers, que han perdut trens i estacions.

Segur que, com diu vostè, l’any 1996, en els Pactes del Majestic es van fer malament les coses. Segur. El mateix conseller Alavedra va reconèixer que de calers, ni cinc. Allà no es va reivindicar el Corredor Mediterrani. Però jo, senyor Juliana, li parlo de 8 anys enrere, no pas de 24. Culpar als Pactes del Majestic de la farsa actual de l’Eix Mediterrani, em sembla un argument trist i poc convincent.

Sempre hem de justificar que hem fet malament les coses? Només aquí les hem fet malament? Per justificar quelcom, ens hem traslladar a temps antics i culpar-nos de tot?

No queda prou clar el tracte que rebem?

No queda prou clar l’abús de poder pel que fa al finançament i les infraestructures?

Li parlo des de Sant Quirze del Vallès on, si es vol sortir per autopista, sempre ha de ser pagant. La única via ràpida gratuïta, l’autopista A2, no la podem agafar perquè a Fomento no els dona la gana d’acabar la connexió entre la B-30 i l’A-2. Després de desenes d’anys en obres, les van aturar.

Repeteixo, segur que des d’aquí s’han fet les coses malament, però jo recordo:

  • Quan Felipe González i Alfonso Guerra negaven a Pujol el 15% de l’IRPF.
  • Quan Rodríguez Zapatero i Pedro Solbes van enganyar al conseller Antoni Castells amb un finançament «que era pa per avui i fam per demà»
  • Quan el Conseller Mas-Collell es queixava, amb raó: “que riguin tan com vulguin, però que paguin!”

Només a tall de curiositat li comentaré que l’any passat vaig pujar a un tramvia de Tallin, capital d’Estònia, sufragat pel Gobierno de Madrid. L’empresa CAF de Beasaín, va fabricar i vendre els vagons, però tota la tecnologia i la instal·lació de la línia i totes les seguretats, va anar a càrrec del Gobierno. M’ho va assegurar un funcionari d’allà. Aquest va ser el preu que va pagar el govern del senyor Rajoy pel silenci del govern estonià en el cas de Catalunya. El senyor Garcia Margallo va reconèixer que España havia de pagar molts favors pel tema del Procés. Per aquests temes sí que hi ha diners.

Era només a tall de curiositat.

No és el meu interès el de molestar-lo, ni importunar-lo. Tant sols fer-li arribar una altra opinió.

Dispensi el meu atreviment i rebi una cordial salutació.

 

Jaume Barberà Canudas

 

Foto: perfil de twitter

Mil dies de venjança

20160529_115930

Mil dies de presó. Mil dies de vergonya. Mil dies de venjança.

Que dos homes bons, com els dos Jordis, portin 1000 dies tancats a la presó, és una mostra de la mala salut de l’anomenada justícia espanyola.

Que dos homes honestos com Jordi Cuixart i Jordi Sánchez faci 1000 dies que estan privats de llibertat, mentre els diaris europeus posen en portada els putrefactes afers del rei emèrit, mostra de forma ben clara i diàfana quina és la qualitat de l’anomenada justícia espanyola.

Que dos éssers íntegres com Jordi Cuixart i Jordi Sánchez faci 1000 dies que estan empresonats mentre coneguts i airejats casos delictius com els que segueixen tinguin un tracte benèvol o siguin arxivats, sense més ni mes, indica el grau de perversió dels Tribunals espanyols.

  • L’Audiència Nacional no acusarà d’assassinat els tres presumptes membres de la cèl·lula que va atemptar a Barcelona i Cambrils el 17 i 18 d’agost del 2017: Mohamed Houli Chemal, Driss Oukabir i Said Ben Iazza. Seran jutjats per: integració en organització terrorista, fabricació, tinença i dipòsit d’explosius, i delicte d’estralls en grau de temptativa. Van participar directament en un atemptat que va causar “només” 16 morts, però que estava preparat per ocasionar una hecatombe amb milers de morts i d’afectats.
  • El Tribunal Suprem ha confirmat l’absolució definitiva de l’exalcaldessa de Madrid Ana Botella i de la seva Junta de Govern per la venda de 1.860 habitatges de protecció pública a un fons voltor. Aquesta senyora va robar 1860 habitatges per donar-los al seu fill a fi que entres de soci a un fons voltor. Un delicte flagrant i d’extensa magnitud, absolt alegrement pel TS.
  • S’ha acabat de confirmar qui era el senyor X dels GAL. La CIA ha informat que Felipe González sabia, coneixia i estava al corrent dels delictes dels experts en cal viva. Si això fos poc, les declaracions d’un representant de la nova esquerra tot dient que com que ja se sabia, no cal investigar res, són la cirereta que explicaria el tarannà de la política que es practica des de Madrid.
  • Els escàndols del rei emèrit sembla que no tinguin fi. A més de repugnants caceres, de comissions il·legals, de comptes corrents amagats i de donar el pitjor exemple com a monarca i com a persona, durant el pitjor tram de la crisi, entre els anys 2008 i 2012, retirava 100.000 euros cada mes dels comptes suïssos pels seus capritxos.

N’hi ha molts més, però comparant aquests quatre casos amb el dels Jordis, queda ben clar que l’anomenada justícia espanyola ignora o mira cap a una altra banda quan els delinqüents estan embolicats i protegits per la bandera espanyola, però actua amb contundència i energia quan els poders potencials veuen perillar els seus sagrats privilegis. En el cas dels Jordis, l’afany de persecució i de venjança dels Tribunals espanyols envers dos patriotes exemplars és més que evident.

El parany del dia 20 de setembre de 2017 va estar preparat a consciència. La idea era sembrar un caos per treure’n el màxim profit. Els serveis secrets, el jutjat número 13 i la guàrdia civil buscaven desesperadament: el tumulto, la rebelión y la sedición.

Està més que provat –hi ha prou vídeos que ho mostren- que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez van asserenar els ànims de la multitud i van desconvocar la manifestació. Està més que provat que van col·laborar amb la guàrdia civil quan va ser necessari. Està més que provat que la secretària judicial va mentir, exagerar i tergiversar els fets en tot moment. Està més que provat que deixar armes dins els vehicles de la Guàrdia Civil era una vil martingala. Està més que provat que tot plegat va ser una gran emboscada que no va donar el resultat que esperaven.

Per tant l’acarnissament dels jutges envers els dos líders independentistes no te altra explicació que la de buscar un aparatós i sorollós escarment i, sobre tot, amb un rancuniós ànim de venjança.

Plagis famosos

portada-dels-llibres-de-pilar-rahola-i-josep-maria-loperena

La Pilar Rahola ho nega. Ella afirma que ja estava treballant a L’espia del Ritz quan escrivia Rosa de cendra, la seva novel·la anterior, i que és el llibre que més li ha costat, tant des del punt de vista de la documentació com pel treball literari. Afirma ben convençuda que els dos llibres no tenen res a veure.

L’escriptor i jurista Josep Maria Loperena acusa la periodista i escriptora Pilar Rahola d’haver-se servit de la seva novel·la L’espia del violí, publicada a principis del mes de març, per construir la història del llibre L’espia del Ritz, que ha sortit al mercat aquest mes de juny. En concret, Loperena assegura que Rahola hauria utilitzat part de l’argument, el personatge i la trama. Davant d’aquest possible cas de plagi, Loperena, ha enviat un requeriment judicial a Columna en el qual assenyala que el millor seria arribar a un acord perquè l’editorial i l’escriptora admetin que les coincidències són massa evidents.

Pel que fa a les portades, el plagi sembla més que evident. La novel·la de Josep Maria Loperena, L’espia del violí, du a la portada una parella ballant i un violinista que els acompanya de ben a prop. A L’espia del Ritz, la novel·la de la Rahola, també hi ha una parella ballant, però el violinista és més lluny i més indefinit. Es clar, mig amagat com un espia.

L’única diferència entre les dues portades es troba en el mida de les lletres. Comparant-les, el que ressalta més és la grossària del nom de Pilar Rahola, segurament perquè és un bon argument de venda. El nom de Pilar Rahola.

Són dues obres de ficció basades en fets reals. En un mateix personatge històric, el francès Bernard Hilda, un músic jueu que va fugir de la França ocupada pels nazis i va acabar tocant amb els seus músics a La Graella del Ritz.

Es tractarà d’una cas de plagi? És possible. Però segurament que abans d’arribar als tribunals, hi haurà entesa entre les dues parts. Tal com demana el denunciant, seria millor arribar a un acord. A cap dels dos els interessa que es generi cap escàndol.

En tot cas no seria la primera vegada de plagi. Reconeguts o no, famosos i coneguts escriptors –entre d’ells algun Premi Nobel- també han estat acusats de plagi.

Sobre la novel·la de Camilo José Cela, La cruz de San Andrés, que va guanyar el premi Planeta el 1994, sobrevola la sospita de plagi. L’escriptora Carmen Formoso va denunciar que l’obra de Cela s’assemblava massa a la seva, Carmen, Carmela, Carmiña, que també va concursar per a aquest premi.

La part acusadora va argumentar que l’editorial va proporcionar l’original a Cela. La jutgessa instructora el cas va declarar que existien indicis de plagi amb dos arguments: que Formoso va presentar la seva obra el 2 de maig i Cela el 30 de juny, l’últim dia de termini, i el contingut de l’informe pericial elaborat per Luis Izquierdo, catedràtic de Literatura espanyola de la Universitat de Barcelona, ​​en el qual es conclou que l’obra de Cela és un supòsit de transformació, al menys parcial, de l’obra original.

Altres famosos escriptors acusats de plagiar alguna de les seves obres han estat José Saramago, Jorge Bucay, Lucía Etxebarria, Manuel Vázquez Montalban, Carlos Fuentes o Arturo Pérez Reverte.

Un cas molt famós, a més de “cutre”, dispenseu la parauleta, va ser el d’Ana Rosa Quintana.

La popular presentadora de televisió es va llançar al món de la narrativa l’any 2000 amb un títol que va acabar sent premonitori: Sabor a hiel, publicat per Planeta. L’acusació de plagi, paràgrafs i pàgines senceres copiats de tres llibres era irrebatible. Ana Rosa Quintana va enviar una carta als mitjans de comunicació demanant disculpes als molts lectors de la seva novel·la. Sabor a hiel va vendre 100.000 exemplars. El tema dels “negres” literaris es va posar de moda, al saber-se que al darrere hi havia David Rojo, periodista i ex cunyat de la Quintana.

Foto: Blog de Josepmarialoperena

 

 

El taca-taca, el cuerpo danone, Letizia, el preparao y la rojigualda

kbY1yWYXjWGrrBo3byLJO1

Una foto amb gran riquesa de matisos. Plena de peculiaritats. Una foto que sembla pròpia per anunciar alguna d’aquelles singulars pel·lícules interpretades per Alvaro Vitali (el Jaimito italià).

La Corona amenaça amb visitar totes les autonomies per agrair la resistència i la feina contra el coronavirus. Però, justament, una de les conclusions que es poden treure després d’haver patit aquest maleït virus és que la monarquia que patim és prescindible del tot. El seu paper durant la pandèmia ha estat ben llardós. Per tant, ara, en aquest moment, aquest intent de justificar la seva existència, és el que menys necessita la nostra societat. Un gest totalment inútil.

Segons informacions de la Zarzuela, els Reis Felipe i Letizia van iniciar la setmana passada una sèrie de visites a totes les comunitats autònomes, una iniciativa que s’estendrà durant tot el mes de juliol i amb la qual volen donar suport l’activitat econòmica, social i cultural. El primer viatge va ser a Canàries, precisament d’on és la foto.

A més d’impulsar les activitats més característiques de cada comunitat, la visita permetrà als Reis agrair i reconèixer en primera persona l’esforç que tota la societat espanyola està realitzant per superar la crisi sanitària originada per la pandèmia de Covid-19.

Sense mascaretes, amb indumentària per fer llàstima –el vestit d’ella és de rebaixes de Zara i la camisa d’ell sembla de “mercadillo”- els reis es fan retratar rodejats de personatges peculiars. Talment per fer pena. Tampoc hi manca la bandera, esclar. Una imatge de pel·lícula de classe C.

El viatge vol ser un gest per aproximar-se als que han quedat sense feina; als que encara no han cobrat res dels Ertes; als que han quedat sense cap tipus d’ingrés i, fins i tot, als que cada dia fan llargues cues per recollir menjar per sobreviure. Però resulta que ara, justament ara, aquests col·lectius el que menys necessiten és el recolzament de dos professionals de la vida regalada.

Aquesta tournée, aquest viatget pel país, evidència, una vegada més, que Espanya no és un país, diguem-ne, normal. A qualsevol altra lloc d’Europa, la pregunta seria: com és que s’atreveixen a fer aquest paperot?

Amb els majúsculs escàndols, de tot tipus, que afecten la monarquia, com gosen fer aquest paper?

Antigament hi havia una qualitat que duia el nom de vergonya.

Saben que la monarquia borbònica viu les pitjors hores des de fa molt de temps. S’ho han guanyat a pols. I voler blanquejar-la utilitzant maniobres similars i fotos semblants, podria ser contraproduent.

Els cervells pensants de la Zarzuela ho deuen tenir clar. Si s’atreveixen a muntar aquest espectacle és perquè creuen que tindrà èxit. Perquè saben que Espanya és un país malalt. Els mitjans de comunicació del centre, els mateixos que defensen l’imperi borbònic-castellà-madrileny, l’han emmalaltit.

 

Foto, EFE/Ballesteros