El lligam de Sant Quirze del Vallès amb Pere Casaldàliga

1596526642383

Havien bregat en aquell Sabadell dels anys 50. La ciutat de les desigualtats i de les coves. La ciutat dels telers i de les diferències socials. La ciutat dels barris amb barraques. Lluitant sempre a favor dels més febles. Pere Casaldàliga des de l’església dels Claretians i l’Àlvar des de la JOC (Joventut Obrera Cristiana). Aquella situació despertava consciències.

Cinquanta anys després, mantenien una molt bona amistat. Pere Casaldàliga al Brasil i l’Àlvar Garcia Trabanca a Sant Quirze.

60131677_2461049760580958_2001684905758556160_n

L’Àlvar Garcia Trabanca, amic i “company”, va ser el nostre lligam amb Pere Casaldàliga.

L’Àlvar parlava de l’amic Pere Casaldàliga amb admiració i devoció. Recordava una frase del bisbe dels pobres:

«que les nostres causes siguin més valuoses que les nostres vides»

 Ara fa 8 anys, l’Àlvar, responia així en una entrevista:

-Sí, company, tinc fe. Però no sóc creient de l’Església actual. Jo crec en l’Església de Jesús, en l’Església del pobres, en l’Església dels que tenen fam…

Crec en l’Església viva que jo tinc l’esperança que algun dia tornarà. L’amic Pere Casaldàliga, amb qui sempre ens felicitem per Nadal, diu que no s’ha de perdre mai l’esperança.

Quan miro al meu voltant i veig la situació que estem vivint, voldria que tothom fos conscient que hem de lluitar per no tornar enrere. El patiment de la gent, de les famílies amb aquestes retallades salarials, sanitàries, educatives i culturals em fa tenir un record pel 15M i els indignats.

Seguia dient:

-En Pere Casaldàliga, a qui vam visitar al Brasil l’estiu passat (estiu de 2011) em va preguntar pels indignats i em va dir: «els dius de part meva que tots som indignats però que, sobre tot, no es desanimin, que en un futur no gaire llunyà es veurà recompensat el seu esforç».

Pere Casaldàliga i Pla va néixer l’any 1928 a Balsareny. De jovenet va entrar al seminari de La Gleva i va ser ordenat sacerdot l’any 1952. Va estar a Sabadell fins el 1958, època dura per les condicions de misèria entre la gent pobre.

També va estar a Barcelona, Guinea, Barbastro i a Madrid. L’any 1968 va viatjar al Brasil on es va quedar per fundar una missió claretiana. Consagrat bisbe l’any 1971, va ser conegut com el “bisbe dels pobres”. En ser un dels promotors de la Teologia de l’Alliberament, va rebre pressions i amenaces per part del Vaticà.

Una frase seva que va moure consciències va ser:

«El meu desig més gran és que s’acabi la fam al món, que s’acabi la fabricació d’armes, la cursa armamentista, que s’acabi la guerra, sobretot aquesta guerra per religió o recolzada per religions».

Pere Casaldàliga ha mort a Brasil, en un hospital de l’Estat de Sao Paulo. Tenia 92 anys.

Àlvar Garcia Trabanca, nascut a Olivenza (Badajoz) l’any 1931, va arribar a Sabadell el 1950. Va viure a les coves de Sant Oleguer, més tard a Torre Romeu i després a Ca n’Oriac. Va treballar a diferents empreses. Com a representant sindical de la USOC, va viure i va participar en les mogudes obreres dels anys seixanta i setanta. Va ser detingut diverses vegades. La primera, l’any 1964 arran de la vaga d’autobusos.

Va arribar a Sant Quirze l’any 1984, després de la separació amb la seva dona.

Va esdevenir un quirzetenc més. Va formar part, sempre amb compromís i implicació, del Casal d’Avis, que en va ser president i de l’Aula d’Extensió Universitària per la Gent Gran. Va ser cofundador de l’ONG l’Ateneu del Món, on va dur endavant una gran tasca. Va rebre la Medalla el Mèrit Social de l’Ajuntament de Sabadell i el Premi Solidaritat que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Va morir a la Residència Assis el maig del 2019.

Jaume Barberà Canudas

Fotos: CCMA i Ajuntament de Sant Quirze

 

Salas i Chandri, família de mestres

Purificació

Purificació Salas i Chandri

Els lligams entre Sant Quirze i Sabadell són, i han estat, antics i necessaris. Malgrat haver dut el nom de San Quirico de Tarrasa i d’haver format part del poble de Sant Pere de Terrassa durant 48 anys (1800-1848), és amb Sabadell amb qui, realment, Sant Quirze ha mantingut vincles més autèntics. El veïnatge n’és un de molt potent. El bosc de Can Feu era germà del de Can Casablancas, avui desapareguts tots dos. La carretera C-1413a fa més de 150 anys que uneix les dues poblacions, que també van quedar agermanades pel tren elèctric l’any 1922. El Mas Duran era propietat de la família Duran de Sabadell, els de la casa Duran. L’arquitecte sabadellenc Josep Renom, que va exercir d’arquitecte municipal a Sant Quirze, és l’autor del primer Pla Parcial de Sant Quirze, que data de l’any 1923 i, a més, és l’autor de de l’edifici de la Cooperativa. El pare del sabadellenc Ferran Casablancas, inventor dels grans estiratges per la filatura, era de Sant Quirze. I així podríem anar trobant tota mena de vincles: familiars, veïnals, matrimonials i d’altres.

També, un lligam ferm i positiu va ser el de la docència. Una connexió entranyable i familiar protagonitzada pels dos germans cordovesos Purificació i Lluís Salas i Chandri, que durant molts anys van exercir de mestres, deixant un record inesborrable. La germana gran a Sant Quirze i el petit a Sabadell. Dos pedagogs que van deixar una magna empremta de la seva categoria professional i humana.

Sala 3

Lluís Salas i Chandri

Procedent de Còrdova, on havia nascut l’any 1896, un jove Lluís Salas i Chandri, amb afany d’ensenyar, gran esperit didàctic i comunicador nat, va entrar de mestre a Cal Tatxé, escola sabadellenca per fills de treballadors creada l’any 1850. El propietari d’aleshores era el senyor Domingo Colilles. Pel seu compromís amb la docència, per la seva categoria com a mestre i pel matrimoni, l’any 1929, amb la filla del senyor Colilles, Lluís Salas va esdevenir, amb els anys, propietari del Col·legi Mercantil, nom que tenia el col·legi aleshores. Els seus fills Emili i Domingo també van exercir de mestres però no van agafar el relleu del seu pare i l’escola va tancar l’any 1973. Durant 123 anys, milers i milers de joves sabadellencs varen fer l’ensenyament primari a Cal Tatxé. També va ser una escola d’ensenyament noturn.

Lluís Salas i Chandri explicava que la falta d’esperit pedagògic a Espanya havia propiciat un decret d’abans de l’època de Romanones, que deia: “Podran ser maestros los espanyoles de mayor edad, aunque no sepan leer ni escribir”

També explicava que, durant la dictadura de Primo de Rivera, per treure’s de sobre un malcarat inspector que l’acusava de fer les classes en català, li va etzibar: “¿como quiere que yo enseñe el catalán si soy cordobés?”. Aquella època la majoria d’alumnes eren catalans i, malgrat que els llibres eren tots en castellà, a classe es parlava en català. L’inspector, airat i convençut, va marxar com un llamp.

Purificació Salas i Chandri va néixer a Còrdova l’any 1892. De ben jove, amb la seva família es van traslladar a Barcelona. Després d’una acurada educació, culta i cristiana, es va dedicar a la docència. L’any 1934, als 42 anys d’edat, va arribar a Sant Quirze per fer-se càrrec de l’escola de les nenes. Aleshores els nens anaven amb els nens i les nenes amb les nenes. Un precepte obligatori i insalvable. Fins la seva jubilació, l’any 1958. “Donya Pura”, així és com era coneguda popularment al poble, va exercir, de forma brillant, el seu ofici i el seu bon fer, a l’escola nacional de Sant Quirze.

Del seu matrimoni, l’any 1919, amb Segimon Sala i Torres, en van néixer els fills Romuald i Lluís, que, dedicats l’un a la indústria del Metall i a la medicina l’altre, van donar pas a dues nissagues Sala, quirzetenques per antonomàsia.

Com diu Ricard Simó en la seva biografia: «la personalitat social i humana de Purificació Salas i Chandri, quedà reflectida abastament amb la seva obra educativa i pedagògica, de la qual, ens en podria parlar millor que nosaltres, una de les seves deixebles predilectes i també admirable pedagoga, Maria Puig i Pujol»

Maria Puig i Pujol, una quirzetenca de naixement, mestre i pedagoga brillant. D’una gran personalitat i amb sòlids coneixements, va exercir l’ensenyament i va dirigir a Sabadell, l’Escola de Nostra Senyora de la Salut, del carrer de l’Illa. Confirmant els lligams entre Sant Quirze i Sabadell citats a l’inici d’aquest article.

Avui dia, l’Escola Purificació Salas i Xandri, el popular “Puri” de Sant Quirze del Vallès, és un centre “de doble línia que fomenta una formació integral basada en el pluralisme ideològic, els valors democràtics, tolerància, solidaritat, convivència, coeducació i respecte”.

El nom i la memòria de Donya Pura, aquella mestra que va deixar tant bona empremta per la seva qualitat pedagògica i humana, queden ben representats a Sant Quirze del Vallès.

 

Fotos: Ricard Simó Bach

 

Joan Vila Puig

IMG_2268

La llum del Vallès.

Qui millor ha tractat la lluminositat dels paisatges del Vallès, ha estat, sens dubte, Joan Vila Puig. Per apreciar amb rigor un paisatge pintat a l’oli, s’han de valorar diferents aspectes, com el traçat, la perspectiva geomètrica, la perspectiva de color, la profunditat o la qualitat de la pinzellada. Però la més fiable és la lluminositat, que va més enllà, inclús, que el to dels colors. Diu la l’experiència i la tècnica que un quadre està ben il·luminat quan les ombres estan ben posades. La llum, per un paisatge, és primordial. Vila Puig aquest aspecte el brodava.

La pintura artística, més que explicar els temes, els ha de suggerir. I què millor que un bon tractament de la llum per aconseguir-ho.

Isaac Newton va descobrir, a mitjan segle XVII, la descomposició de la llum blanca en colors. Però no va ser fins meitat del XIX que es va dur a la pràctica. Aquest fet va permetre l’aparició de l’impressionisme. Des llavors, una part molt important de la pintura artística s’ha convertit en un exercici de posar o treure llum. Més que empastifar la tela de pigment de colors, pintar un paisatge consisteix en posar i treure llum fins aconseguir la representació més acurada. Vila Puig ho dominava de debò i va crear escola.

La Veu de Catalunya publicava, el 3 de febrer de 1925, una notícia rebuda des de Madrid: “Com ahir anunciarem, ha tingut aquesta tarda, a la sala del Círculo de Bellas Artes, la inauguració de la exposició de pintures del paisatgista català Joan Vila Puig.

Ha presidit la inauguració el director general de Bellas Artes, senyor Pérez Moya, i assistiren a l’acte inaugural nombroses personalitats, entre les quals destacaven les més prestigioses figures de l’Art i de la Crítica.

L’exposició de Vila Puig consta de 45 obres, entre les quals n’hi ha 18 representant diversos aspectes del paisatge català i alguns estudis de pintura, dibuixos i aiguaforts,

Ja conegut del públic madrileny per anteriors exposicions, en aquesta inaugurada avui, ha confirmat Vila Puig el seu prestigi entre els bons aficionats de la Corte, els quals han desfilat per la sala de Bellas Artesper admirar les obres del notabilíssim artista”.

vila puig

Autorretrat 1918

 

Joan Vila Puig va néixer el dia 10 de novembre de 1890, al número 43 del carrer Major de Sant Quirze. Als 14 anys, a Sabadell, va aprendre pintura amb Joan Vila Cinca, a l’Escola Industrial i al seu estudi. Va estudiar, també, a Barcelona, a l’Escola de Belles Arts i a l’Escola de Bells Oficis. Ve rebre lliçons de Modest Urgell. Per recomanació de Joan Vilatobà, l’Ajuntament de Sabadell el va becar per estudiar a Madrid, a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat. Allà s’avorria. El sistema antiquat i arcaic d’aquella escola no el satisfeien. Com aquell que diu en sabia més que el mestre. Tant sols va aprofitar les lliçons de Julio Romero de Torres. Per no perdre la beca es va dedicar a fer còpies del Museo del Prado, on en va treure millor profit.

La primera exposició la va realitzar a Granada, al Centro Artístico, l’any 1918. A partir d’aquesta, i durant més de quaranta anys, va fer desenes d’exitoses exposicions arreu de l’Estat on va mostrar la qualitat de la seva obra. També va exposar a París.

L’any 1922 es va casar amb la sabadellenca Maria Codina Duran, filla de la burgesia industrial. Els pares d’ella s’ho van pensar dues vegades abans d’autoritzar la boda.

Durant la guerra, males èpoques per la difusió de l’art, va treballar a l’empresa del seu sogre. L’any 1936 va fixar la residència a Bellaterra, on va viure fins la seva mort l’any 1963.

Va ser president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell en dues ocasions i va jugar un paper fonamental en els moments de crisi de l’Entitat.

s-5a9d79570d18b

Al contrari que els artistes contemporanis, Vila Puig es va mostrar sempre discret i humil, lluny de les fatxenderies i pedanteries de personatges de calat inferior al seu. Tant és així, que el patrici sabadellenc Joan Llonch i Salas en va fer la següent glosa:

“Joan Vila Puig, pintor de gran vàlua, home poc treballat per l’esperit i que no saber llevar-se de sobre el seu passat de poca formació cultural, fou un autodidacte de la pintura. bon deixeble de Vila Cinca, excel·lent en el paisatge i home obert als horitzons de la natura, que sentia amb delit, i tancat en les coses de l’esperit que sols interpretava quan aquestes tenien forma pictòrica”.

Tot i que només va viure a Sant Quirze fins els 14 anys, Joan Vila Puig és el fill més il·lustre del poble, un excel·lent referent i, segurament, l’actiu més important pel que fa a la cultura artística. D’haver tingut una altra nacionalitat, francesa per exemple, la seva obra hauria tingut un reconeixement més ampli i més valorat.

Minúcies sabadellenques

65uYhneN_400x400

Albà Rosell Llongueras.  Foto @Alba_Rosell_

El llibre Minúcies sabadellenques és un petit tresor de 147 pàgines, escrit pel Xic de Cal Rosell i dedicat al seu nebot Pepet de Cal Jamba. En la pàgina de presentació es pot llegir:

«Veig que en la teva comunicació del 15 de maig proposes: “En la teva darrera lletra em dius que podries parlar del Pau-Tara, del Caca, etc., o sia dels personatges típics i populars antics de Sabadell amb els que havies conviscut. Com que només en tinc un vague record, si un dia tinguessis gust i lleure de recordar els seus trets característics, fes-ho, i si me’ls envies, passaran a engrossir el meu arxiu de cosetes. T’ho agraeixo per davant”. Certament, Pepet, mai se m’ocorregué fer tal feina, cregut que no valia la pena subratllar coses d’una època tant llunyana, tipus que si bé pintorescos, ho eren de ben poca transcendència…»

Segueix dient: «A més, no voldria pas que mai ningú suposés que pretenc copiar o corregir al bon amic i malaguanyat artífex, en Marian Burguès qui, amb el seu Sabadell del meu record, va fer cosa molt remarcable per els propòsits que tu esmentes».

El mes de març de 1951, a Montevideo, es va publicar una edició limitada de Minúcies sabadellenques. El preu per exemplar era de cinc dòlars. L’oncle havia satisfet el prec del nebot recollint els seus antics records de Sabadell i que abastaven una seixantena d’anys enrere. Igual que el llibre de Marian Burguès, és un compendi de pintoresquisme, costumisme i expressió tradicional, encara que potser, un pelet més senzill i sense dibuixos.

Darrere del mot del Xic de Cal Rosell s’hi amaga el sabadellenc Albà Rosell, pedagog anarquista que, iniciat en l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, va crear l’educació racionalista.

AHS_AP060307_AP00088_011_foto01

Albà Rosell Llongueras. AHS, colecció Ricard Simó

 

Albà Rosell i Llongueras va néixer, al carrer Quiroga de Sabadell, el 19 de febrer 1881, en una família d’obrers tèxtils, que, nascuts a Olesa de Montserrat, havien triat Sabadell per guanyar-se la vida. La mort de la seva mare, sent encara un nen, el va obligar a buscar feina en una de les moltes fàbriques de la ciutat. Durant la seva joventut va dur a terme una intensa activitat ideològica formant grups de teatre i sindicats o escrivint i distribuint premsa clandestina. Aprofitant tota aquesta energia social, ferm autodidacta i lector compulsiu, va esdevenir una peça fonamental dins del moviment educatiu i cultural que s’aglutinava al voltant de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Va centrar els seus esforços en l’educació racionalista. La seva gran oportunitat va arribar a mitjans de 1904, quan amb 23 anys, va rebre l’oferta d’ocupar el càrrec de mestre a l’Escola Moderna del barri de les Mallorquines, a Montgat.

Unknown

Albà Rosell a l’Uruguai. Foto Austrich-Martell

Els fets de la Setmana Tràgica el van obligar a fugir. Va arribar a l’Argentina, però es va establir, amb la seva parella, Esperança Figueras i el seu fill Avenir, a l’Uruguai. L’any 1915 van tornar a Catalunya. Van estar vivint, en cursos diferents, a Lloret de Mar, a Alaior (Menorca) i a Carlet (València). Just quan havia acceptat com estable un càrrec a l’escola Lliure de Terrassa, el cop militar de Primo de Rivera va fer canviar els plans i van tornar a Montevideo, ja de forma definitiva.

Allà va publicar el periòdic Nova Catalunya (1926-28) i va col·laborar amb altres diaris. També donava conferències i feia teatre d’aficionats. Només va tornar, l’any 1955, en un viatge turístic de tres mesos, acompanyat de la seva néta Nora, per visitar Europa i, òbviament, Catalunya. Va morir a Montevideo el 24 de maig de 1964.

12099

Josep Rosell Casablancas. AFUES

El seu nebot era el sabadellenc de soca arrel Josep Rosell Casablancas, familiarment conegut com Pepet de Cal Jamba. Nascut el 17 de juny de 1891 va ser un cronista de Sabadell, a més d’esportista, periodista, excursionista i historiador. Pioner del periodisme esportiu, va escriure en diversos mitjans. També va col·laborar amb el Centre d’Esports Sabadell i va escriure: Els primers capítols per a la història del futbol a Sabadell. Va ser president del Centre Excursionista Sabadell i va escriure El Rodal de Sabadell. La seva vida laboral la va viure a La Electricidad i va ser membre actiu de la Fundació Bosch i Cardellach. Va morir el 10 de març de 1977. Des de l’any 1998 una plaça de Sabadell du el seu nom.

A Sabadell, pel que sembla, només hi ha un exemplar de Minúcies sabadellenques. Es pot trobar a la biblioteca Miquel Carreras de la Fundació Bosch i Cardellach.

Els Fatxendes i els Muixins

Fatxendes 1

Els Fatxendes, foto Arxiu Maria Vidal

Segons el testimoni de Marian Burguès, la segona meitat del segle XIX, Sabadell es dividia entre els partidaris dels Muixins i els partidaris dels Fatxendes. Aquestes dues orquestres sabadellenques eren molt populars i, ben conegudes, arreu de Catalunya.

Hi ha una simpàtica anècdota, inclosa en el llibre de Jaume Nonell i Lluís Subirana, “Els Fatxendes, una gran orquestra de Sabadell”, segons la qual, el bisbe, doctor Josep Morgades, després d’escoltar els Muixins, va dir: “A Catalunya és més conegut Sabadell per les seves orquestres, que pels panyos de les seves fàbriques”. La cita correspon a Joan Montllor i Pujal.

Ja en el segle XX, mentre els Muixins no van sortir de casa nostra, els Fatxendes van tocar arreu de l’estat espanyol i, fins i tot, van travessar l’Atlàntic.

Aquella llegendària rivalitat entre les dues orquestres, va durar fins l’any 1954, quan, un dissortat accident de carretera, amb el resultat de tres morts, va forçar la desaparició dels Muixins.

Per les dades que es coneixen, els Muixins va ser la primera orquestra de Sabadell. Fundada pel terrisser Pere Muxí, del carrer de La Salut, l’any 1793, i que va tenir seguiment i continuïtat per part dels seus fills Pere i Baptista Muxí Marcet. La cobla va prendre el nom de la família fundadora.

Aleshores, aquells grups musicals rebien el nom de cobles, però que no s’han de confondre amb les posteriors cobles destinades, només, a les sardanes. La primera de les quals, a Sabadell, va ser la dels Fatxendes.

img 075

Els Muixins, foto Jaume Nonell

La matinada del dia 1 de juliol de 1954, en tornant de la Festa Major de Rubí, l’autocar que duia els membres dels Muixins, es va estimbar prop de Sant Quirze. Un accident, aparatós i molt greu, en el que hi varen trobar la mort els musics Josep Monné, Antoni Mata i Pere Figueras. També hi va haver vuit ferits. Durant molts anys, aquell punt de la carretera C-1413a va ser conegut com el revolt de la mort.

El nom de Fatxendes no provenia de cap cognom, sinó d’una actitud. La d’un dels seus fundadors, en Fidel Bosch, que ja era conegut amb aquest malnom en edat escolar i es va veure reforçat després de vestir-se amb una capa amb la que feia, això, el fatxenda.

Fidel Bosch es va casar, en segones núpcies, amb la María Mimó, filla de Pau Mimó, que l’any 1814 havia fundat la cobla Els Mimonets, la segona cobla creada a Sabadell. A la mort del fundador, en Fidel Bosch, que ja formava part de la banda, va estar encarregat de dur-ne la direcció i aviat van ser coneguts com Els Fatxendes. Era l’any 1840.

Fatxendes 2

Els Fatxendes, foto Arxiu Maria Vidal

L’any 1912 començava una altra època pels Fatxendes. En Joan Bosch, nét de Fidel Bosch, va passar a l’Antoni Tarragó totes les partitures i el dret d’utilitzar el nom. A partir de llavors, Els Fatxendes, quedaven lligats a la família Tarragó.

Durant la República, l’any 1933, van bufar mals aires per l’orquestra. En Ramon Tarragó, un dels fills de l’Antoni, havia registrat el nom Fatxendes, donant pas a un procés de canvis en el qual van sorgir tota mena de desavinences, principalment per raons econòmiques. Els ànims es van encendre de tal manera que es va provocar una escissió i van aparèixer dues orquestres: Els Fatxendes i Fatxendes Orchestra, dirigida per Josep M. Tarridas, autor del famós pasdoble Islas Canarias.

Fatxendes 3

El litigi que s’havia creat, va ser guanyat, desprès de la Guerra, per els Tarragó, que van refer l’orquestra amb musics de l’anterior etapa i de nous. Van llogar el local de l’Americana, al davant de Correus, batejant-lo amb el nom de Cactus Club. Van guanyar un concurs de jazz-hot celebrat, l’any 1942, al Roxy de Barcelona. Aleshores formaven part dels Fatxendes: Pio Torrecillas, Josep Juvert, Joan Oller, Enric Tarragó, Adolf Carbonell, Ramon Codina, Ramon Tarragó, Antoni Tarragó, Josep Ballada, Pere Torres i Nemesi Martínez. Van actuar a Saragossa, a Madrid, a altres províncies i a Portugal. Van haver d’adoptar el nom de Rio Club perquè “Fachendas” no agradava als empresaris. L’ant 1950 van aconseguir un contracte per anar a Cuba, però el nom de Rio Club sonava, allà, massa brasiler i els van canviar el nom per Casino de Sevilla. Van anar a Mèxic, a Veneçuela i a tota Sud-Amèrica. Van fixar la residència a Sao Paulo.

Pere Torres Tarragó, nét de l’Antoni, va tornar a Sabadell l’any 1952 i va refundar els Fatxendes que van actuar, per darrera vegada, l’any 1973, a Mollet.

Els demés músics sabadellencs, o van trobar la mort a América, o també van anar tornant, però a l’altra banda de l’Atlàntic, l’orquestra Casino de Sevilla, encara fa soroll.

Maty Mont

hqdefault

Foto Youtube

L’única figura sabadellenca homenatjada, doblement, en el nomenclàtor de la ciutat. Al barri de Campoamor, a la zona de les cases de Fàtima, un carrer i una plaça recorden, i fan honor, a la personalitat de Maty Mont.

Matilde Moncusí i Peirí, coneguda amb el nom artístic de Maty Mont, super-vedet que va actuar durant més de 25 anys a teatres de tot l’estat i figura estel·lar del Molino de Barcelona, va ser, sens dubte, la sabadellenca més famosa dels anys quaranta i cinquanta.

IMG_8942

IMG_8943

Al llarg de la seva carrera artística va haver de pagar el fet d’haver nascut l’any 1919, d’haver-ho fet en una altra època, segurament que hauria estat més admirada i n’hauria tret més profit. Altres períodes, del mateix segle XX, les vedets eren molt ben acceptades; així, la Bella Dorita, els anys vint o la Tania Doris, els setanta, per exemple, van triomfar perquè eren èpoques de permissivitat. Al contrari de la Maty Mont, que li va tocar fer-ho en temps de prohibicions. La censura desmesurada, la moral exagerada i els abusos d’autoritat de la post-guerra, eren entrebancs que havia d’anar superant contínuament.

Li van prohibir una actuació a l’Euterpe, aleshores, el teatre de més categoria de Sabadell. Ho va haver de fer al Principal, considerat de condició inferior. El batlle Marcet va cedir a les pressions del sector més purità de la ciutat. La Maty, creualtenca de naixement i sabadellenca de pedra picada, no entenia que li neguessin poder actuar al davant dels seus. Sempre va dur Sabadell al cor.

En opinió de Ricard Ardèvol, antic empresari del Molino, la Maty Mont era preciosa i li deien “La Tanagra del Paralelo”, en al·lusió a unes boniques figuretes de porcellana.

matymontopti

 

Foto El Molino

 

La Matilde Moncusí i Peirí, va néixer a Sabadell, el 10 de juliol, de l’any 1919. Va estudiar en el Col·legi de la Sagrada Familia. De joveneta, va aprendre de cosir i va ser una competent modista en un taller de confecció de Barcelona. Li agradava cantar i tenia una figura esplèndida. Per poder fer realitat la seva vocació pel music-hall, va aprendre amb els mestres Sacha Goudin i López Marín, de Barcelona. Acabada la Guerra Civil va ser contractada com a meritòria a la Compañía de Revistas de Jacinto Guerrero, la vedet del qual era Celia Gámez, actuant al desaparegut teatre Cómico.

Després de llargues gires per Espanya va anar al Paralelo, primer al Bataclan i, després, al music-hall El Molino, regentat en aquell moment per la senyora Vicenta Fernández. Era l’any 1942. La Maty es va fer un nom que va enlluernar tot Catalunya, excepte Sabadell. Part de la societat sabadellenca, la més puritana, no li perdonava que una cosidora arribés a tenir aquell èxit.

El dia 25 de gener de 1945, la Matilde Montcusí es va casar amb, el també sabadellenc, Agustí Prats i Presseguer, industrial i esportista, conegut popularment com “el bòlids”, per la seva afició a motos i cotxes. El casament, celebrat a La Salut, va ser l’esdeveniment més famós i seguit de l’època. Van contribuir, generosament, a les obres del Santuari. En una entrevista, al cap de molts anys, l’Agustí Prats, manifestava que s’estimaven profundament, però que posada a triar entre el matrimoni o el teatre, la Maty hauria triat el teatre. Mai es va donar el cas, però.

Img.asp

Foto nomenclàtor

Com a artista va prosseguir les seves actuacions i durant anys va ser estrella exclusiva de la Compañía de Revistas de Salvador Bonavia y Jaime Mestres.

Va crear el seu propi espectacle i va triomfar als principals teatres i sales de festes de Barcelona, Madrid, València, Bilbao. També va provar sort a l’estranger, a ciutats com Porto, Lisboa, o, fins i tot, París.

Amb obres com “Que pequeña es Barcelona”, “Maty Mont … al aparato” o “Barcelona se divierte”, va triomfar a tots els escenaris de Barcelona.

També li feia molta il·lusió treballar en les festes majors de Catalunya, que, junt amb els èxits del Molino, la van convertir en llegenda.

La Maty Mont va morir, de leucèmia, al seu domicili de la Creu de Barberà, el 8 de desembre de 1973. Molt jove, tenia 54 anys. Però el món de l’espectacle encara la recorda i la continua estimant.

L’Ajuntament de Sabadell li va retre un merescut homenatge en mig dels actes de la Festa Major de 1989, entre els quals va tenir lloc la inauguració, al barri de Campoamor, de la plaça de Maty Mont, molt a prop del carrer que ja duia el seu nom.

IMG_8941

IMG_8945

Rafel Guillem i Solà. Empresari calderer

Sin título 8

Rafel Guillem i Solà

En una època en que Esade no existia. Ni res que s’hi assemblés. De Sabadell varen sortir bons empresaris. Eren joves que, partint de zero i amb moltes mancances, però carregats d’il·lusió, iniciaven el seu projecte d’empresa. En època de post guerra, en mig dels anomenats anys de la gana, però en una ciutat en la que la indústria tèxtil ja anava creixent, es creaven prou oportunitats com, per aprofitar-les, llençar-s’hi sense por i provar fortuna. I així, amb el bagatge acadèmic i cultural adquirit a Cal Tatxé, als Germans Maristes o als Escolapis; coneixent a fons l’ofici; amb un gran esperit de sacrifici i moltes ganes de treballar, aquells joves emprenedors van crear la seva empresa.

Sin título 6

Taller de La Ronda Ponent

Aquest és el cas d’en Rafel Guillem i Solà, que, l’any 1947, es va establir pel seu compte en un modest local del carrer de Padilla (actual Avellaneda). L’èxit li va arribar gràcies a la seva aposta per la qualitat. Hauria pogut fer seu un eslògan que, molts anys després, la Generalitat de Catalunya va difondre abastament.

Imagen4

Compartia, amb altres empresaris, el neguit per la formació dels aprenents. En aquest sentit, des del Centre Metal·lúrgic va fer possible la creació d’una escola per la preparació ràpida dels aprenents. Aficionat a l’esport i al futbol i, com a bon sabadellenc, va aportar temps i experiència a la directiva del Centre d’Esports Sabadell. I, ja de més gran, va intentar sort en un projecte d’hostaleria amb el seu amic Ramon Montlleó amb la creació de l’Hostal del Cim a Sant Feliu del Racó. Per tant, a més d’emprenedor, tenia quelcom de polifacètic.

Sin título 7

Taller del carrer de Dr. Almera

Home de caràcter vigorós i enèrgic, no acceptava la desídia i era exigent en la feina ben feta. Era un convençut acèrrim que: la feina mal feta no té futur i la feina ben feta no té fronteres. El que estava construït a cal Rafel Guillem, tenia garantia de qualitat. Segur.

Rafel Guillem i Solà va néixer, el dia 1 de novembre de 1919, al carrer de Sant Pau de Sabadell. Va haver de superar, a l’edat de vuit anys, la sobtada mort del seu pare. De ben jove va començar a treballar i va aprendre l’ofici de llauner. Va arribar a ser un operari molt reconegut. En esclatar la guerra va haver d’anar al camp d’aviació, a la secció de planxisteria. La seva condició d’operari de primera va evitar que hagués d’anar al front. Va ser mobilitzat, però, a les acaballes del conflicte. Després, una llarga mili en la que va ser destinat a Madrid.

El març de 1944 es va casar amb la Maria Codina i Simó, la seva promesa de sempre, sortien junts de ben jovenets. Del matrimoni en van néixer la Montse, el Rafel i el Jacint.

Abans de plantar-se per compte seu, va treballar uns anys a la Caldereria Bufí, la més important de Sabadell. L’any 1947 va iniciar el seu periple empresarial, primer al carrer Padilla, després a la Ronda Ponent i, més tard al carrer Doctor Almera, en el que ja havia comprat un terreny on va edificar la primera nau. Després de dues ampliacions va disposar d’un edifici de tres plantes que donava a la Rambla Iberia i al carrer Jacquard, mentre la porta principal del taller era al carrer de Doctor Almera.

Imagen3

Rambla Iberia cantonada Jacquard

Una de les seves especialitats van ser les calderes de vapor. Aleshores la indústria tèxtil de Sabadell, i voltants, en necessitava amb urgència. De cal Rafel Guillem va sortir diversitat i qualitat. Des de generadors de vapor Field, passant per generadors horitzontals Wolf i calderes multi-tubulars, fins arribar al seu vaixell insígnia, representat per les calderes de vapor aquotubulars Warme. Moltes empreses tèxtils de Sabadell varen adoptar-lo per les seves bones prestacions.

Imagen1

Sin título 12

Caldera Warme de 6.000 Kg vapor/hora

També, per la indústria tèxtil, va fabricar autoclaus vaporadors, tant verticals com horitzontals, ja fossin per filatures o per gènere acabat com peces prisades i altres.

Imagen9

Sin título 16 bis

Calefactors RG

Una altra especialitat va ser la calefacció de locals. Centenars de quadres i naus industrials, d’empreses petites o mitjanes; de magatzems i altres estatges, passaven l’hivern en bones condicions de temperatura gràcies als generadors d’aire calent RG. Al catàleg es podia llegir “Maravilla de la técnica calorífica dirigida”.

A més del tèxtil, a Sabadell, hi havia altres indústries. Una de molt potent era la de maquinària per el pa i pastisseries. En aquest món, en Rafel Guillem va ser un gran especialista en fabricar tota mena de perols, pasteres i calderes de doble fons, i altres estris, en diferents materials, ja fos coure, ferro estanyat o acer inoxidable.

 

Sin título 1

Cambra hiperbàrica

El nivell de qualitat de l’empresa va quedar acreditat, l’any 1965, amb la construcció de la primera cambra de descompressió artificial d’Espanya. Una cambra encarregada per l’empresa Nemrod-Metzeler, per el CRIS (Centre de Recuperació i Investigació Submarina) que es va instal·lar a l’Hospital de la Creu Roja. Va ser tot un esdeveniment comentat per premsa, ràdio i televisió.

Apart del món laboral, la vida d’en Rafel Guillem i Solà també va recórrer altres viaranys, així, l’any 1961 va formar part de la directiva del Centre d’Esports Sabadell, que dirigida per el senyor Ramir Fernández, comptava amb personalitats conegudes com els senyors Casablancas, Gil, Bargalló, Hors, Llop, Sangüesa, entre d’altres. L’equip militava a la Segona Divisió de futbol.

L’any 1963, com a president del grup de Planxistes, Calderers i Serrallers del centre Metal·lúrgic, va fer possible la creació d’un taller-escola, en un local d’una empresa del grup, en el que, adequat convenientment, es van impartir quatre cursos trimestrals de Formació Professional, després dels quals, l’alumnat va sortir amb preparació suficient per la demanda industrial del moment. Anys més tard, el Ministeri, d’un sistema semblant, en va anomenar Mòduls.

Imagen5

Hostal del Cim, Sant Feliu del Racó

L’Hostal de Cim, a Sant Feliu del Racó, va ser idea seva. Va convèncer el seu amic Ramon Monlleó i s’hi van abocar de ple. L’abril de 1968 va ser inaugurat. S’havia fet realitat aquella idea que el va assaltar un dia, passejant per la zona, quan va descobrir un paratge ideal, amb una vista impressionant de La Mola, per acollir un restaurant de celebració de bodes o convencions.

Però, malauradament, l’infortuni es va creuar en la seva vida a l’edat de cinquanta-un anys. En Rafel Guillem i Solà, va trobar la mort, el dia 4 de maig de 1971, a causa de l’errada de funcionament de l’aparell de diàlisis a que era sotmès, degut a una disfunció renal, ocasionada per una antiga caiguda de la moto.

El succés va ser un cop molt dur i va deixar a l’aire quin hauria estat el paper, en la seva maduresa, d’un home que fins llavors havia demostrat voluntat, honradesa i compromís.

Sin título 15

Barques de tenyir

Sin título 11

Feix tubular caldera Warme

Pau Alguersuari i Pascual

Una gran personalitat sabadellenca poc reconeguda.

IMG_8268

Teler de fusta. Museu d’Història de Sabadell

En Pau Alguersuari i Pascual no va néixer a Sabadell, però va esdevenir un sabadellenc il·lustre. No era manyà d’ofici, però en va fer les funcions. No era enginyer, però va idear desenes de mecanismes. Va destacar en la docència, impartint classes de Teoria de Teixits i també va esdevenir un genial inventor.

Hi ha qui diu que els catalans fem coses, deu ser veritat. També diuen que traiem profit del que podem, em refereixo a allò de les pedres i els pans. Que no som despresos, ni massa donats a llençar o malbaratar i que aprofitem tot allò que es pot aprofitar. Si aquestes suposicions són veritat, en Pau Alguersuari, complia les condicions de bon català. Parlant d’aprofitar, gràcies a ell, es van salvar de la foguera centenars de telers manuals de fusta, que estaven condemnats a desaparèixer.

Quan penso amb si és veritat que som propensos a no malbaratar i en aprofitar el que es pugui, em ve al cap una anècdota d’ara ja fa cinquanta anys. Una historieta vista en el programa de televisió de màxima audiència Un millón para el mejor.

El concursant, el jove barceloní Xavier Mateu, es va negar a tallar per damunt dels genolls el camal dels seus pantalons. La prova consistia en que, en unes suposades condicions, havia de ser capaç de convertir, amb una tall de tisores, els pantalons llargs en curts. El jove, de forma ràpida i adequada se’ls va arremangar fins les cuixes. Quedaven bé sense necessitat de tallar-los. Però el jutjat no li ho acceptava. Ell argumentava que, si els arremangava ben amunt amb cura, no calia tallar-los. El jutjat no opinava el mateix. Per prendre la decisió de no tallar-los, va perdre una part important del premi. L’endemà, un columnista de la premsa de Madrid va escriure “catalán tenia que ser”.

Un millón para el mejor era un programa de TVE, de màxima audiència, emès entre 1968 i 1969. En el que per guanyar el milió de pessetes (quantitat molt important per l’època) s’havien de superar unes proves o preguntes. Un jutjat de vuit persones era l’encarregat de dictar el veredicte. El Xavier no es va endur el milió sencer, va guanyar sis-centes mil pessetes. Del milió inicial, per cada prova no superada, es descomptava una quantitat que anava augmentant progressivament. Pocs concursants tenien opció de completar les seixanta preguntes o proves. Una altra catalana, Mercè Carbó de Figueras (la mamá del millón) es va endur set-centes cinquanta mil pessetes.

IMG_8272

Teler de fusta. Museu d’Història de Sabadell

Cent anys abans, l’any 1868, a Sabadell, la qüestió no era aprofitar el camal d’uns pantalons, sinó, què s’havia de fer amb centenars i centenars de telers, de fusta manuals, que havien quedat obsolets, però que tenien un considerable valor.

La primera màquina de vapor es va instal·lar, a Sabadell, l’any 1838. De forma lenta, però ininterrompuda, els processos industrials anaven deixant de ser manuals per estar mecanitzats. Els embarrats dels vapors i de les fàbriques, feien girar les politges de les diferents màquines. La indústria tèxtil es va anar mecanitzant.

Haver de llençar al foc, o a la brossa, aquella quantitat de telers manuals hauria estat un desastre econòmic. Sort de la inventiva i de l’acció d’en Pau Alguersuari que va reciclar i transformar la maquinària manual en mecànica.

Pau Alguersuari i Pascual va néixer a Sant Celoni (Vallès Occidental) l’any 1836, on va fer els estudis primaris. Als setze anys, es va desplaçar a Barcelona per estudiar teoria de teixits. Un cop acabats els estudis, va anar a treballar a Sabadell, a la fàbrica de Feliu Torras, feina que va alternar amb la docència, fent de professor de Teoria de Teixits i, més endavant, va tirar endavant una indústria tèxtil pròpia. Amb la mecanització de la indústria, va aconseguir la transformació dels vells telers manuals de fusta en telers mecànics. És veritat que, d’entrada, hi va haver dificultats però, una vegada resoltes, la solució va donar resultats brillants, tant tecnològica com econòmicament. D’en Pau Alguersuari és, també, la creació i la primera patent del teixit de ris per a tovalloles, com també l’invent d’un mecanisme de pujada i baixada dels lliços que augmentava el nombre de passades per minut i la velocitat de tissatge, conegut internacionalment com a sistema Alguersuari.

IMG_9064

De caràcter afable i discret, no es va aprofitar dels seus coneixements, ni del profit que se’n havia tret dels seus projectes i invents. Altres sí que ho van fer. Ell es considerava feliç amb les seves solucions i les seves classes. La mostra que era molt discret, és que no hi ha cap fotografia seva. No se li pot retre homenatge mostrant-ne una imatge. Tant sols recordant-lo amb el nom d’un carrer.

IMG_9069

20160810_164829

 

Fills de Miquel Sala, el taller més antic de Sabadell

IMG_7518

Una empresa fundada l’any 1882 que encara està activa, i en ple rendiment, després de cent trenta-sis anys de funcionament continuat. Un taller de manyans que la seva activitat metal·lúrgica està repartida en tres segles i, detall molt important, és una empresa que ha estat sempre regida i administrada per la mateixa família. Tot un rècord.

IMG_7413

Va néixer, abans de l’aparició de l’electricitat, com una serralleria artesanal que es va anar adaptant a les necessitats i exigències dels temps i, gràcies a l’empenta dels successius gerents, i a certa flexibilitat en els processos de fabricació, ha anat intervenint en una gran diversitat d’especialitats del ram del Metall, com per exemple:

– Serralleria

– Construccions mecàniques

– Maquinària per preparació tèxtil

– Motors elèctrics i motors de gas

– Motors i instal·lacions per gas pobre

– Maquinària per aparells i acabats tèxtils

– Filtres premsa per productes químics

– Premses excèntriques

– Maquinària per la fusta

– Compressors d’aire

– Maquinària per fabricar cartró

– Mecànica en general

MSala 03

Document de 1891

Avui dia, amb la cinquena generació al capdavant, disposa, com no podria ser d’altre manera, de moderns centres de mecanitzat i de la maquinària, adient i apte, per fer front als reptes de la tecnologia actual. Renovar-se o morir.

IMG_7424

Centre de mecanitzat

Tots els tallers mecànics creats a Sabadell i, segurament, altres indrets, el segle XIX, van començar com serralleries. Els manyans es van convertir en serrallers.

Si busqueu el significat de la paraula manyà arribareu als panys de les portes. Segons els diccionaris, manyà és aquell que fabrica, adoba, repara o ajusta tota mena de panys i claus per les portes. Segurament perquè per fer aquestes operacions es necessita tenir manya, és a dir, habilitat, mestria.

Possiblement, un dels primers mecanismes de la història -en temps de pau, no pas de guerra; per fer la guerra s’han ideat mecanismes molt sofisticats- va ser el pany de les portes. Un gran avenç per la civilització va representar el fet de poder marxar de casa deixant la porta ben tancada per fora. Amb tranquil·litat absoluta, ja que només es podia obrir amb la corresponent clau, que es duia ben guardada al sarró.

Aquells manyans que, d’inici, només fabricaven panys i claus, en el transcurs dels temps, també van passar a construir petita maquinària agrícola, premses per oli, premses per vi, fusos per filar, estris per teixir, etc., etc.

Quan, gràcies a l’anomenada revolució industrial, van aparèixer les primeres màquines, els manyans tenien la preparació i el coneixement suficient com per abocar-si de ple.

MSala 02

Miquel Sala Cortada

És el cas de Miquel Sala Cortada, nascut a Olot l’any 1855, fill del sastre olotí Jaume Sala i de Margarida Cortada. Traslladat al Vallès Occidental, va treballar als Tallers Abelló de Terrassa, on va aprendre l’ofici de manyà. La seva afició a la mecànica, a les matemàtiques i al dibuix el van convertir en un tècnic expert en maquinària tèxtil.

MSala 11

Publicitat any 1892

L’any 1882 es va establir al carrer Illa de Sabadell com a manyà serraller, però amb la il·lusió i el desig de construir maquinària. El negoci creixia. L’any 1888 va adoptar la força de cavalleries per moure el taller, és a dir, una nória tibada per cavalls que feia moure l’embarrat. Els tallers modestos utilitzaven aquest sistema, mentre els grans ho feien amb màquines de vapor.

MSala 04

Publicitat inicis segle XX

Es va especialitzar en la fabricació de maquinària per la preparació de teixits de llana i d’estam i en la fabricació de motors de gas. Amb l’aparició de la electricitat també es va veure en cor de fabricar motors elèctrics.. El negoci anava bé, el local del carrer Illa es va fer petit, per aquest motiu va comprar un terreny al capdavall del carrer de Blasco de Garay que també donava al carrer Marquès de Comillas, on va construir la nau i el seu habitatge. Era l’any 1901.

MSala 08

IMG_7405

Habitatge al carrer Marqués de Comillas i fàbrica. Any 1901

Les coses li anaven bé, segurament, molt bé. Però no sempre havia estat així. Anteriorment havia tingut algun fracàs.

IMG_7416Pas a nivell carretera de Barcelona, al fons es pot llegir “Sala Cortada Y”. Any 1892. Encara no hi havia barreres, la cadena es pot veure, penjada en un pal, sota el cap del cavall. Al cap de cinquanta anys, a la cantonada hi hagué el restaurant Cuscó, i, a la seva dreta, l’empresa Baciana. Foto Esteve Renom Pulit.

En Miquel Sala Cortada, era un emprenedor que ja havia intentat sort en el món del tèxtil. L’any 1881 va crear Sala Cortada y Cia, per teixits de cotó, però que no va anar bé. Al cap d’un any va haver de tancar-la. Aquella efímera empresa del tèxtil va estar ubicada a la carretera de Barcelona, entre el que, al cap dels anys seria el restaurant Cuscó i les oficines de cal Burrull dels papers. En una foto de l’any 1892 encara es pot llegir el nom.

49239752

Automòbil Gregoire

Que el negoci li anava bé ho demostra el fet que el mes de juliol de l’any 1914, va comprar un cotxe. Un flamant i elegant vehicle marca Gregoire de 13/18 HP. Una mostra del triomf de la burgesia local d’aleshores.

MSala 06

Quan es van integrar els fills, l’empresa va adoptar el nom de Miquel Sala i Fills, i, Successora de Miquel Sala i Fills després de la mort del fundador. El senyor Miquel Sala Cortada va morir el mes d’agost de 1921, a l’edat de seixanta-sis anys.

IMG_7419

Les participacions en diferents exposicions i fires es comptaven per èxits. Les seves màquines eren premiades i molt valorades. A l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, van guanyar la medalla d’Or.

MSala 14

La Vanguardia, 10 de juny de 1933

Però no tot eren flors i violes. Als sacrificis necessaris per dur endavant l’empresa, s’hi van afegir fracassos i desgràcies. La fabricació de motors de gas no va anar com estava esperat. A més, el dia 9 de juny de 1933, a casa d’un client intentant engegar un motor d’olis pesats, es va originar una potent explosió seguida d’un incendi. El gerent de l’empresa, senyor Joan Sala Viñals, fill del fundador, va resultar afectat amb greus cremades junt amb altres persones presents. Era usual posar en marxa aquells motors amb l’ajuda d’aire comprimit, injectant aire a pressió per fer moure el pistó, però aquell dia, el proveïdor es va equivocar lamentablement i va entregar una botella d’oxígen. A la que va saltar la primera guspira, amb el cilindre ple d’oxígen, l’explosió va ser instantània. I l”incendi inevitable.

Durant la guerra civil no van ser mobilitzats, ni militaritzats, però a les acaballes del conflicte, finals de 1938 i inicis del 1939, van mecanitzar projectils per obús del calibre de quatre polsades i mitja, amb càrrec a la Subsecretaria d’Armament, Secció d’Obusos. La desfeta de l’exèrcit republicà va fer que no fossin ateses les corresponents factures, deixant un deute de 10.708,75 pessetes.

MSala 13

Després de la guerra, i ja amb el nom de Fills de Miquel Sala, que havien adoptat des l’any 1930, el creixement va ser gradual. Durant més de trenta-cinc anys, la capacitat, diversitat i flexibilitat que havien fet gala des de sempre, permetia treballar per diferents rams. La feina estava assegurada.

MSala 07

Precisament aquestes condicions, junt amb una bona administració, van possibilitar la superació, amb èxit, de les greus crisis del Metall dels anys setanta i noranta i la gran crisi dels dos mil.

Actualment, el senyor Miquel Sala Prat i el seu fill, Xavier Sala Costajussà, tenen la responsabilitat de tirar endavant aquesta empresa més que centenària. De formació, condicions i ànims no els en falta. De sort, es mereixen tota la del món.

IMG_7422

IMG_7421

Els meus gens sabadellencs. Part I

IMG_2346

He de considerar la casa número 36 del carrer de Sant Joan de Sabadell, com l’origen d’una quarta part dels meus gens.

JBV1

A la fulla del Padró General de Veïns, de l’any 1910, de la casa del carrer de Sant Joan, 36, cantonada Travessia Borriana, queda clar qui era el cap de família i qui era cadascun dels habitants. Els meus besavis Pau Barberà i Segura i Cecília Vila i Ricard, amb els seus fills. Hi falten dues noies, la Dolors i la Cecília, que ja estaven casades. El cinquè i penúltim dels fills, el Joan, nascut a aquella casa, l’any 1893, va esdevenir el meu avi. El que va anar a Cuba

Després he d’anar al carrer de Reina Elionor, on, a la casa del número 156, el juny de 1917, va néixer el meu pare, l’Antoni Barberà i Parareda, conegut per familiars i amics com el Tonet. Per tant, puc assegurar que la meitat dels meus gens són sabadellencs. Aixó, potser, explicaria d’on surt aquesta dèria meva d’escriure sobre temes de Sabadell.

La meva mare, Rosa Canudas i Vila, va néixer, l’abril de 1919, a Ca l’Isidre de Sant Pau de la Guàrdia, una pedania del Bruc. Varen venir a Sabadell, la família i ella, l’any 1923.

JBV 20

El meu pare, la meva mare i el meu germà Joan. Davant de casa. Any 1947

JBC01

Jo vaig néixer, el 17 de maig de 1950, al carrer de Sant Sebastià, número 254 bis. És curiós que de les tres cases, només quedi en peu la més antiga, la que va néixer l’avi Joan, l’any 1893.

El meu besavi, Pau Barberà i Segura, era un home mitjanament instruït, a més d’enèrgic, tossut i carlí, que es guanyava bé la vida, però amb la justa suficiència, és a dir, sense cap mena d’excessos. Pare de sis fills, tres noies i tres nois, els va transmetre una educació estricta i rigorosa en el respecte als més grans i els va ensenyar que per anar endavant en aquesta vida s’havia de treballar molt dur.

Encara que la fulla del padró indiqui que el Joan Barberà Vila no sabia ni llegir ni escriure, no en feu cas. No és veritat. L’escrivent de l’Ajuntament va tirar pel dret i va posar el que li semblava més normal. L’avi Joan va anar als Escolapis fins el dotze anys i per tant, com es deia aquell temps, sabia de lletra i sabia de números.

img015

Joan Barberà Vila i Emília Parareda Vallhonrat. Setembre de 1916

Com que amb el seu pare no s’entenien, no podien treballar junts. Aviat es va buscar la vida. Treballava de paleta, a més, l’abril de 1917, set mesos després de casar-se amb l’Emília Parareda Vallhonrat i dos mesos abans de néixer el seu fill gran, el Tonet, va presentar una instància a l’Ajuntament de Sabadell, que li va ser denegada. Era el dia 25 d’abril de 1917.

JBV2

Al cap d’un mes de presentar la instància, el dia 26 de maig, va rebre la notificació de l’Ajuntament denegant-li la seva petició.

 

Aquella instància deia exactament això:

Juan Barberà Vila, vecino de la presente, domiciliado en calle Leonor nº 156, comparece lentamente ante VS para solicitarle permiso, sea en arriendo o de la forma que VS disponga, para poder recoger los lavatones que despiden las dos cloacas situadas una en la calle de las Tres Cruces que desemboca en la carretera Compañía Anónima Cuadras, detrás de la casilla de consumos que antes había y la otra es la cloaca Durán que desemboca en la riereta Cruz Alta.

Dios guarde a VS muchos años.          

 

La resposta de l’Ajuntament va ser:

Sabadell, 26 de mayo de 1917.

Vista la instancia pidiendo permiso para recoger los lavatones de lana que despiden las dos cloacas situadas, una al extremo de la calle de les Tres Cruces y la otra al final de la Ronda del Dr. Zamenhof, este Ayuntamiento, en sesión de 18 del actual, adoptó el do de desestimar dicha instancia, por entender que este servicio resultaría

perjudicial para el desagüe de las referidas cloacas y podría dar lugar, a más, en más de una ocasión, a combinaciones de un orden ético, que esta Corporación ha de ser la primera en evitar.

Lo que se participa a usted para el debido conocimiento, advirtiéndole que en contra de esta resolución puede acudir a la Superioridad, en el término de treinta días.

 

Es parla de “cloacas” però és precís aclarir-ho. El clavegueram del centre de Sabadell es va començar a finals del segle XIX, però hi havia varies rieres o rieretes que, descobertes, anaven a parar, més tard o més d’hora, al riu Ripoll. Aquestes rieres recollien aigua de la pluja, aigües brutes dels barris, on no havia arribat el clavegueram, i també recollien els desaigües de moltes fàbriques.

Quan aquestes fàbriques netejaven les barques de rentar, abocant l’aigua a la riera, aquesta quedava plena de puntes de llana, o de cotó, escampades arreu. Unes quantes puntes no tenien cap valor, però un cistell ple de puntes de llana valia més que una setmanada. No era gens estrany que sempre hi haguessin homes i dones a les rieres recollint-les, per vendre-les, després, una vegada netes i seques. Les rieres més concorregudes eren: la coneguda riereta, actual Ronda de Ponent, i la riera del carrer Tres Creus que es va cobrir els anys trenta.

Veient-hi un bon negoci, l’avi Joan va demanar a l’Ajuntament l’exclusiva de recollir les puntes de llana o cotó. El Consistori li ho va denegar per no haver de dedicar personal a vigilar les possibles baralles. Per aquest motiu parlava de “orden ético”. L’altra raó de la resposta, la de que era perjudicial, era, només una excusa. Hem de pensar que eren temps de grans mobilitzacions socials i obreres, al cap de tres mesos va esclatar la Vaga General Revolucionària. De totes maneres, la gent va seguir recollint les puntes.

Ja en aquella època, l’avi Joan, es dedicava a la construcció. Era paleta. Era constructor. Però no anava sol. El seu soci, era el seu amic Alfons Grau.

Alfons Grau

Alfons Grau i senyora

Els anys 1919 i 1920 van ser fatals pels dos socis. Una autèntica ruïna. Cametes ajudeu-me, amb els creditors al darrere, van haver de fugir de seguit. Van haver de fotre el camp d’amagat. Així, sense embuts. Al final van tenir el temps just d’arribar a Barcelona i agafar el primer vaixell que sortia de port. Anava a Veneçuela.

Quins varen ser els motius d’aquell desastre?

Primera Guerra Mundial

L’un va ser la fi de la Primera Guerra Mundial, l’altre va ser la desfeta del Banc de Barcelona. A veure, anem per pams.

Entre el 1914 i el 1918, les fàbriques franceses van estar aturades, gairebé, del tot. Vol dir que les de Sabadell i Terrassa tenien feina a dojo. Tot anava el màxim de bé. Feina per a tothom, fàbriques tèxtils, fusters, manyans, paletes. Allò era un no parar, era xauxa. Poca gent va preveure, ni pensar, que algun dia es podria acabar aquella bicoca.

El dia 11 de novembre de 1918 es va firmar l’Armistici. La Guerra s’havia acabat. L’any 1919 va començar la recuperació a França i la feina a Sabadell es va aturar en sec. Tots els que no havien previst aquella possibilitat es varen veure atrapats i es va originar una greu crisi. L’Alfons Grau i el Joan Barberà varen ser dels que en van pagar les conseqüències.

Però no va ser el pitjor. Ja es sabut que les desgràcies no venen mai soles.

En part, com a conseqüència directa d’aquella dura crisi, i en part per mala administració, el Banc de Barcelona passava per mals moments. No semblava, però, excessivament greu. Un desajust de 29 milions de pessetes no havia de ser cap obstacle per la recuperació. A més, comptant que l’actiu era de més de 1.600 milions de pessetes. Però el Banco de España no ho va entendre així i de forma intencionada, lletja i criminosa en va decretar la fallida. El mes de desembre de 1920 va desaparèixer el Banc de Barcelona.

1200px-Antiga_foneria_de_canons

Antiga seu del Banc de Barcelona. Al capdavall de la Rambla de Barcelona

Molts anys més tard, en Serrat cantava, en un tema seu:

. sense fusta i sense peixos, pare

. ens caldrà cremar la barca, pare.

Doncs l’Alfons Grau i el Joan Barberà, sense feina i sense diners, i amb deutes majúsculs, van haver de cremar totes les seves possibilitats i fer-se fonedissos, desapareixent de Sabadell.

Anys més tard, alts mandataris espanyols de la Banca, van reconèixer que per poca voluntat que hagués posat el Banco de España, el Banc de Barcelona s’hauria salvat.

El Banc de Barcelona havia estat el primer banc comercial espanyol, la primera entitat bancària moderna. Per ser el primer, tenia un seguit de privilegis, que el govern espanyol, mitjan lleis, els va anar traspassant al Banco de España.

De fet, el cas del Banc de Barcelona, va ser l’inici de la guerra bruta de l’estat espanyol contra els interessos econòmics i financers catalans. L’any 1931 va passar quelcom semblant amb el Banc de Catalunya, quan Indalecio Prieto el va ensorrar retirant tots els depòsits de CAMPSA per afavorir els bancs bascos; l’any 1948, entre Franco i Juan March van forçar la fallida de la primera empresa catalana, la Barcelona Traction Light and Power (La Canadenca); l’any 1982 des de Madrid van fer el mateix amb amb tot el grup de Banca Catalana i l’any 1987, Alfonso Guerra, va fer suspendre la cotització de les accions de Fecsa, per provocar la seva caiguda. En els temps actuals, l’estat espanyol ha fet tots els possibles, amb amenaces incloses, perquè el Banc Sabadell i La Caixa traguessin les seves seus fora de Catalunya. Si no haguessin marxat podeu tenir per segur que eren el proper objectiu. Així de clar i net. I trist.

Estranya molt el recel, les reticències i la por que tenen a Madrid (Madrid idea, Madrid concepte) de la fortalesa econòmica catalana i, en canvi, no pateixin gens per el predomini dels bancs bascos. És un enigma molt difícil d’entendre.

L’Alfons Grau i el Joan Barberà eren bons paletes. Ho van mostrar i demostrar a Veneçuela. Van fer diners, possiblement molts diners. Van pagar els deutes. Podien tornar a casa. Van travessar l’Atlàntic, cap aquí i cap allà, en diverses ocasions.

L’Alfons es va quedar a Veneçuela. El Joan va preferir provar sort a Cuba.

img067

El besavi Pau, el Tonet, la Rita i l’Emília. Joan, el pare a Cuba. Any 1923.

Quan va tornar, a base de treballar i treballar, va aconseguir que el negoci funcionés. El Barberà paleta –d’aquesta manera era conegut a Sabadell- tenia molta feina. Un dels encàrrecs importants d’aleshores va ser la transformació de la Rambla en bulevard. Va ser una de les constructores que hi van treballar.

1620852_453316484771439_4585048266583090130_n

Obres de transformación de La Rambla en bulevard.

Amb l’enginyer senyor Antoni Forrellad va tenir moltes col·laboracions. Potser la de més anomenada va ser la construcció del taller nou de Cal Baciana, l’any 1943.

15171155_905579096240011_1607598470491262281_n

Antic taller de Cal Baciana. Ja desaparegut.

Molt celebrades varen ser les visites de l’Alfons Grau, l’antic soci que s’havia quedat a Veneçuela. Documentades hi ha dues visites, els anys 1946 i 1956. Va venir en plan de milionari. Segurament que ho era. Aquells temps a Veneçuela s’hi feien fortunes. L’any 1946 va escriure una postal des de Cádiz. Van travessar tota Espanya i van venir a Sabadell.

JBV5

La postal anava dirigida al Bar Barberà, que, aleshores regentava l’àvia Emília.

De la visita de l’any 1956 no hi ha cap postal però sí que hi han fotos. Va venir amb un cotxe americà, luxós i potent per l’època. Podria ser un Chevrolet o un Cadillac. Per la insígnia no es veu massa bé. Van passar junts un parell de dies a S’Agaró, a la Costa Brava.

JBV 9

S’Agaró, 1956. Els matrimonis Grau i Barberà i la meva mare.

 

Continuarà.

 

Podeu llegir tot seguit:

https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/02/13/el-meu-avi-va-anar-a-cuba/

i també:

https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/02/20/el-meu-pare-la-meva-mare-i-my-way/