Vint-i-cinc anys del foc a Sant Quirze

IMG_1137

Foto Josep Busqueta

Ara fa vint-i-cinc anys que Sant Quirze va viure unes jornades tràgiques. Els dies 4, 5 i 6 de juliol de 1994 el nostre bosc es va cremar. Veure la bigorra en flames des del poble feia posar els pels de punta i feia saltar les llàgrimes. Amb pena i dolor tothom contemplava com les flames, de 15 i 20 metres d’alçada, en mig d’un fum fosc i tràgic, anaven avançant inexorablement.

Van faltar mitjans i va sobrar descoordinació. Tot Catalunya cremava. El foc, el grandiós foc, avançava des de Les Fonts cap a Can Parellada, Can Barata i Sant Quirze. Va arribar fins a Sant Quirze Parc. Es van haver de desallotjar els avis de la residència Assis, les monges de la Sagrada família i algunes cases del Castellet, Castelltort i de Sant Quirze Parc. La Serra de Galliners quedava reduïda a cendres. Es van cremar un total 600 Ha. De les que 420 eren de bosc. El perímetre total va ser de 28 Km. Només el bosc de Can Vinyals se’n va salvar.

IMG_1138

Foto Josep Busqueta

El foc va començar el dia 4 a les 11:45 i es va donar per extingit el dia 6 a les 20:00 hores. Després d’un malaurat malson. Una autèntica catàstrofe. Tothom que va poder hi va col·laborar de la seva manera. El batlle accidental, senyor José Manuel Parra va donar detalls del desallotjaments practicats i va parlar de fatalitat i d’una descoordinació generalitzada. Va puntualitzar, però, que havia rebut una trucada personal de Jordi Pujol.

En els mapes del temps s’observava com aquells dies, una massa d’aire càlid, provinent del nord d’Àfrica en direcció nord-est es va propagar travessant el litoral de la península, provocant una situació idònia perquè es poguessin desenvolupar incendis de gran envergadura. La situació afectava al litoral espanyol, des de Tarifa (Cadis) fins a Portbou.

Pel que fa a Catalunya, temperatures altes de juliol, properes a 40 ºC, una humitat relativa màxima del 30%, la sequera existent a la zona, vent de l’oest i una massa forestal molt seca, eren ingredients idonis per començar a cremar. Només faltava la guspira.

Al dia 4 de juliol de 1994, Catalunya va cremar. La majoria d’incendis van ser provocats. Segurament de diferents formes, però provocats. Els del Bages i el Bergadà varen ser ocasionats per les línies d’alta tensió. Altres ho van ser per irresponsabilitats, però el de Sant Quirze va ser una bretolada. Una desgraciada gamberrada. Un bandarra que havia robat un cotxe, no va tenir altra idea per esborrar les empremtes que abandonar-lo en una zona de matolls i fotre-hi foc. Les condicions assenyalades van fer la resta.

Ara, passats 25 anys, veiem amb goig com tota la zona ja està en un nivell molt alt de reforestació. Es pot contemplar, pel diferent color, com arbres com roures i alzines, són tant freqüents com els pins. Aquest detall és una bona senyal.

L’eminent geògraf Martí Boada opina que no es tant greu que es cremi un bosc. Es de lamentar que es perdin cases, masies, ramats, bestiar o vides humanes. Són gravíssims aquests successos i s’han d’evitar. Però la capacitat de rebrotar dels arbres, i de tot, és enorme. Els planifolis tenen una capacitat de rebrotar molt alta. L’endemà del foc fa pena veure tanta cendra. Però al cap d’un any, totes les soques, totes, han rebrotat.

Els pins són tan eixerits que en el moment del foc aprofiten per a sembrar. Fins i tot a aquest pi blanc, li va bé el foc. Quan li arriba el foc a la capçada, s’encenen les pinyes, que són untades d’hidrocarburs i de resina, hi ha un xoc tèrmic i fan un salt en direcció oposada al bosc. I amb les pluges de la tardor naixeran milions de pins petits.

Cent anys del Retiro Obrero Obligatorio

Tropes-de-l’exèrcit-al-carrer-durant-la-vaga-de-la-Canadenca.-Foto-Josep-M.-Sagarra-i-Plana-Arxiu-Nacional-de-Catalunya

Els avenços en les millores socials han estat, sempre, qüestió de reivindicació i de lluita. Poques millores socials han estat regalades a canvi de res. La majoria han estat conquerides després de fortes revoltes. Ara fa cent anys, i amb pocs dies de diferència, es van aconseguir les dues fites més importants per la vida de la gent treballadora: el dia 11 de març de 1919 es va signar el Decreto del Retiro Obrero Obligatorio, que establia el dret dels treballadors de poder-se jubilar als 65 anys i al cap de tres setmanes, el dia 3 d’abril de 1919, es signava el Decreto de la jornada de ocho horas, que limitava a vuit hores la duració de les jornades dels treballadors.

L’avenç de la protecció social a Espanya ha tingut els seus inicis, gairebé sempre, a Catalunya, i aquestes dues grans millores citades en són un bon exemple. A més, varen ser obtingudes en un ambient de revolta i en el punt àlgid de la Vaga de la Canadenca.

Podem agrair a un terrassenc, el senyor Alfons Sala, comte d’Ègara i, al clima violent i agressiu que es vivia a Catalunya durant aquella vaga, que a Madrid es signés, encara que fos a corre cuita, el decret favorable a la jubilació.

Retiro obrero III

Possiblement, aquells decrets, o alguns de similars, s’haurien signat uns anys més endavant. Espanya no hauria volgut quedar enrere dels altres països europeus i s’hauria volgut afegir al carro del progrés. Però la veritat és que la jubilació als 65 anys i la jornada de 8 hores es van fer realitat gràcies a dos decrets signats, sens dubte, per rebaixar el clima de conflictivitat i de rebel·lió que es vivia a Catalunya a inicis de 1919.

Sus señorías, els polítics de Madrid, no patien mai les conseqüències directes de cap mena de vaga, ni de miners, ni d’obrers. Sus señorías, com a molt, estaven al corrent de les doctes interlocucions literàries del Café Gijón.

El tema de la jubilació ja feia dies que estava a la Cortes Españolas, però no en feien cas. Com a molt algú deia: «con la que está cayendo y tener que perder el tiempo en tonterías».

El diputat Alfons Sala els va convèncer que era necessari del tot. Amb una enèrgica arenga a l’hemicicle va justificar la imperiosa necessitat d’aprovar aquella llei i que, si no tirava endavant, les conseqüències serien catastròfiques. Tindrien un abast terrorífic i descomunal. El senyor Alfons Sala, n’estava convençut. Ell ho vivia. A Barcelona, Terrassa o Sabadell no hi havia llum, les fàbriques estaven tancades, les botigues també. No hi havia transport, no hi havia menjar, no hi havia ni pa. Els pistolers de la Patronal feien de les seves. Els sindicalistes no afluixaven. Tota la gent estava mobilitzada al carrer. El caos era immens. L’empresonament de milers de vaguistes al Castell de Montjuic encenia, encara més, els ànims. Es veia a venir una greu i sòlida revolució.

Es va aprovar, a corre cuita, el Decreto del Retiro Obrero Obligatorio, pensant que una millora tant efectiva per la classe obrera, calmaria el ànims que es vivien al carrer. No es va fer cap mena de càlcul de quanties, la prova és que es va establir una pesseta diària l’import de la pensió, amb un màxim de quatre mil pessetes l’any per els més afavorits, i es va agafar l’edat de 65 anys per ser el referent conegut més proper.

HP0827701

Alfons Sala i Argemí. Comte d’Ègara. Foto Enciclopèdia.cat

El senyor Alfons Sala i Argemí, terrassenc i empresari, va tenir una dilatada carrera política a Madrid. Entre 1893 i 1923 va estar, diverses legislatures, diputat al Congreso de Madrid. Va gaudir de merescuda fama i va tenir lloables intervencions, la del Retiro Obrero, en va ser una d’elles. L’any 1926 va ser nomenat Comte d’Ègara.

La primera referència europea de la jubilació pertanyia a Alemanya. L’any 1880, en temps del Kàiser Guillem I de Prússia, s’havia elaborat una llei de protecció dels treballadors que contemplava el dret a cobrar una pensió després de treballar tota una vida. L’expressió “tota una vida” equivalia a 70 anys. Aquelles èpoques per la societat no semblava cap necessitat peremptòria el fet de cobrar una pensió.

L’any 1916, en plena Primera Guerra Mundial, Alemanya va haver de fer gestos per animar a la seva població, la guerra es preveia dura. També es veia a venir que els temps s’anirien complicant. Un dels gestos, per aixecar la moral dels treballadors, va ser reduir en cinc anys l’edat de jubilació i es va establir en 65 anys.

Directament aquesta xifra va ser l’escollida en el Decreto espanyol. No es va fer cap previsió d’esperança de vida. Uns càlculs econòmics i demogràfics es van dur a terme l’any 1921, quan es va legislar més a fons aquella qüestió. Però d’inici, la pesseta diària i els 65 anys, van ser fruit de les presses i la improvisació.

Els dos decrets varen ser signats per el president del Consell de Ministres, Álvaro de Figueroa, comte de Romanones, que, incapaç de justificar, amb bons arguments, la transcendència del que havia firmat, per convèncer les forces vives del país, va dimitir el 15 d’abril de 1919. El va substituir Antonio Maura, de perfil més dur, que va mantenir l’estat de guerra a Catalunya però no va poder evitar que els dos decrets anessin endavant.

La foto de les tropes durant la Vaga de la Canadenca és de JM Segarra. Arxiu Nacional de Catalunya.

Deu anys de la mort de l’Antoni Farrés

20170814_192651

A les vuit en punt del matí del diumenge dia 16 de desembre de 2018, des les ones de Catalunya Ràdio el sabadellenc Roger Escapa i Farrés donava el tret de sortida de la Marató de TV3. Ho feia amb un sentit record de la mort del seu oncle. Deia el Roger, en la seva presentació plena d’enyor i admiració: «Va morir el 13 de febrer de 2009, a casa, a Sabadell, jo tenia vint-i-un anys, ell seixanta-quatre. Massa aviat, massa d’hora, massa coses, encara, per fer i tantes per recordar…»

En tota la presentació, de dos minuts de durada, no en va esmentar el nom, però els oients sabien que es tractava de l’Antoni Farrés i Sabater, aquell advocat laboralista i membre del PSUC, que va ser alcalde de Sabadell durant vint anys, entre 1979 i 1999.

FOTO ANTONI

Foto J. M. Farrés

L’Antoni Farrés i Sabater va néixer a Sabadell, el 4 d’abril de 1945, en una família catòlica practicant. Era el gran de vuit germans. Malgrat ser, com alcalde, tot un referent a Catalunya, considerava la seva feina com la de l’encarregat. Des d’aquest paper, va dignificar i va donar la categoria de ciutat als barris de Sabadell que no havien estat gens afavorits en èpoques anteriors.

Igual que els vells encarregats, l’Antoni ho anotava tot. La seva llibreta blava servia per anotar-hi fets tant dispars com: sotracs al mig del vial o els problemes amb l’abocador de Coll Cardús.

Casat amb la Remei Bona, van ser pares de la Carla, que els va fer avis. Molts anys després de divorciar-se, el Toni va refer la seva vida de parella amb la Teresa Salas. Es van conèixer una nit de reis i al cap d’uns dies van iniciar la vida en comú. La Teresa explicava, amb irònica tendresa, que el Toni va ser un regal que li van dur els reis.

Distanciat del seu pare per diferències amb la fe cristiana, sempre li va tenir gran respecte i admiració. Tant era així que el Toni es va dedicar a la política quan va saber del cert que no seria adversari del seu progenitor. El senyor Jesús Farrés i Bernaldo, industrial tèxtil sabadellenc vinculat, també, a la banca i a entitats de caire social, era simpatitzant d’Unió Democràtica de Catalunya. L’Antoni va tenir el pressentiment que el seu pare es podria presentar per aquell partit catalanista. Només quan va tenir la certesa de que no seria així, va acceptar d’encapçalar la llista municipal del PSUC.

De jove, l’Antoni Farrés, afeccionat als fòssils, al basquet i lector empedreït, va descobrir, junt amb el seu amic d’infància Josep Maria Plans, les mancances d’una part important de la societat civil d’aleshores. Quan anaven a Can Puiggener a fer catecisme, els dos amics, van entendre que no era la paraula de Déu el que mancava a la gent d’aquells suburbis.

Tenint la oportunitat d’anar a estudiar a una universitat de referència com la de Deusto, va preferir estudiar la carrera de Dret a Barcelona. Es va llicenciar i va obrir, a inicis dels setanta, el primer bufet laboralista a Sabadell.

Unknown

Foto Internet

Elegit alcalde en les primeres eleccions locals de l’abril de 1979, va guanyar, per majoria absoluta, quatre eleccions més. Honest en extrem, de caire catalanista, humanista i antifranquista, pensant en la seva ciutat, i fent gala d’un positiu pragmatisme, aconseguia arribar a acords amb polítics situats a les seves antípodes com per exemple Jordi Pujol o Rodolfo Martín Villa.

Conscient que el seu paper, rígid i rigorós, havia provocat cert allunyament amb familiars i amics, un dels paràgrafs del seu comiat era: «He de demanar disculpes també a la meva família i als meus amics, per l’allunyament, per les absències, per les pressions o limitacions que heu hagut de suportar i perquè, a la pràctica, heu estat uns ciutadans amb menys drets que els altres».

L’Antoni Farrés i Sabater va morir el dia 13 de febrer de 2009. Va ser la primera i única vegada que el Roger Escapa va veure plorar la Núria Sabater i Casañas, la seva àvia. Aquell dia també van deixar anar alguna llàgrima en Joaquim Nadal i l’Antoni Bassas, grans amics del Toni.

Igual que les grans personalitats, malgrat haver passat deu anys de la seva mort i, amb els canvis que s’estan desenvolupant, és massa aviat per fer un judici rigorós de la figura de l’Antoni Farrés. Temps hi haurà per poder valorar amb rigor i jutjar amb equitat la labor duta a terme a Sabadell per aquell advocat comunista que va donar dos grans disgustos a la dreta local: el primer, quan va arribar a l’Alcaldia i el segon… quan la va deixar.

20170814_210232

 

Rafael Campalans i l’Escola del Treball

IMG_1504

Aquest any passat 2017 es varen complir cent trenta anys del naixement del senyor Rafael Campalans i Puig, el director que va donar importància, relleu i anomenada a l’Escola del Treball, tal i com està escrit a la placa commemorativa del 75é aniversari de la fundació de l’Escola.

Som molts els sabadellencs que vàrem estudiar-hi. Des de Sabadell i gràcies al senyor Jaume Viladoms i la seva Escola Professional Delta, seguíem els plans d’estudi de l’Escola del Treball, a més de passar-hi els corresponents exàmens i revàlides. Varies generacions de sabadellencs vam obtenir els títols d’Oficial Industrial o de Mestre Industrial atorgats per l’Escola del Treball.

Actualment és un institut de batxillerat que duu el mateix nom: “Institut Escola del Treball”.

IMG_1494

Quan hi estudiàvem nosaltres pertanyia a la Diputació Provincial de Barcelona, però l’Escola del Treball és molt més antiga, prové de la Mancomunitat. Va ser inaugurada oficialment el dia 29 de maig de 1914 en una sessió presidida pel senyor Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya.

IMG_1500

Està ubicada dins el recinte de l’Escola Industrial, al carrer Urgell de Barcelona.

La seva creació va obeir a la necessitat de donar formació pràctica als obrers a partir de tallers adequats. Es varen establir varies seccions independents: manyans de màquines, fonedors i modelistes, electricistes, empleats d’indústries tèxtils, operaris d’indústries químiques, fusters i paletes,  carrossers, mecànics de màquines d’escriure,  mecànics automobilistes, calderers, planxistes i fumistes.

IMG_1544

IMG_1546

IMG_1545

Rafael Campalans i Puig va exercir de director des de 1917 fins l’any 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va fer estralls a les institucions catalanes. Durant l’època que va ser director es van viure els millors anys i els moments més àlgids.

Sota la seva direcció es va ampliar l’escola per donar cabuda a un major nombre d’alumnes: es van aixecar dos pisos a la banda esquerra de l’edifici central i, un més a l’edifici de fusteria. Les obres van deixar lloc, dins l’edifici central, a la biblioteca i a la direcció.

Campalans va impulsar també cicles de conferències que van constituir llavors una experiència única en el món de l’ensenyament. Personalitats com Albert Eistein, Puig i Cadafalch, Rosa Sensat o Josep Carner varen fer conferències o diferents cursets.

FG002746

Foto Enciclopèdia.cat

Rafael Campalans i Puig va néixer a Barcelona el 21 d’octubre de 1887. Va obtenir el títol d’enginyer industrial l’any 1911. Va ampliar estudis a Lovaina (Bélgica) i a Charlottenburg (Alemanya), a més de fer estades professionals a França, Suïssa, Àustria, Hongria, Països Baixos i Anglaterra, en les que es va interessar pel moviment socialista.

IMG_1495

L’any 1914, Prat de la Riba el va encarregar d’organitzar els serveis d’obres públiques de la Mancomunitat. Va ser catedràtic de física i electrotècnia de l’Escola d’Agricultura, professor de tecnologia mecànica a la Universitat Industrial de Barcelona i d’història de les ciències a l’Escola de Bibliotecàries. Va viatjar, també, als EUA. El 1917 va ser nomenat director de l’Escola del Treball, la qual convertí en un centre actiu de cultura popular. També va exercir de secretari general d’ensenyament tècnic i professional de la Mancomunitat.

Propietari d’un currículum extensíssim, va escriure llibres de contingut tècnic i de contingut polític i va col·laborar amb diferents mitjans escrits. Es va sentir identificat amb els corrents socialistes enquadrats en la Segona Internacional i va estar influït pel francès Jean Jaurès. Va militar fins l’any 1923 al PSOE, que va deixar per fundar la Unió Socialista de Catalunya.

IMG_1498

Amb Francesc Macià, Campalans, va signar el manifest electoral del 12 d’abril de 1931, en els quals comicis fou elegit regidor per Barcelona. Proclamada la república, va ser conseller d’instrucció pública en el govern provisional de Catalunya (1931), membre de la ponència que redactà l’Estatut d’Autonomia de Núria i diputat per la ciutat de Barcelona a les corts constituents, on va defensar l’estatut i la Universitat Autònoma. Dissortadament va morir ofegat mentre es banyava a la platja de Torredembarra el dia sis de setembre de 1933, a l’edat de quaranta-cinc anys.

El Partit dels Socialistes de Catalunya va crear, l’any 1979, la Fundació Rafael Campalans, entitat sense ànim de lucre que té per objectiu la difusió del pensament socialista català. És el laboratori d’idees del PSC i el defineixen com el think thank del socialisme català. Que aquest organisme encara porti el nom d’en Rafael Campalans és un greuge per la seva memòria. És una clara ofensa al record d’un dels pares del socialisme català. Un PSC en acte continu de vassallatge envers un PSOE emmalaltit. Un PSC incapaç de mantenir un criteri propi obeint cegament les directrius que li mana el PSOE, hauria de trobar un altre nom per el seu laboratori d’idees, perquè, justament, el senyor Rafael Campalans es va separar del PSOE, l’any 1923, per fortes discrepàncies amb els dirigents de Madrid, després d’una polèmica pública amb Antoni Fabra i Ribas. La qüestió catalana, les relacions sindicals UGT-CNT, el reformisme i la burocratització de l’aparell dirigent constituïen aspectes de les insalvables divergències amb el partit espanyol.

Barcelona ’92 i la premsa madrilenya

ABC

1343203201_extras_mosaico_noticia_1_g_0

Cobertura de la premsa madrilenya als Jocs Olímpics de Barcelona ‘92.

Dues mostres de l’excel·lent acollida i l’esplèndid relat que van fer des de la capital d’Espanya per la inauguració dels Jocs el dia 25 de juliol de 1992, ara fa 25 anys.

La portada de l’ABC, del dia 25, és ben il·lustrativa, feta amb rigor, exactitud, professionalitat i ofici.

La del Marca és de l’endemà, del diumenge 26, el dia després d’una cerimònia d’obertura que va meravellar tothom i va deixar el món bocabadat, es pot veure en portada l’excel·lent tractament d’aquell emotiu i grandiós acte.

Una premsa digne d’admiració i respecte.

Ai, calla….no.

Que no us enganyin!

Pel que fa a l’esport, Madrid i tot el seu entorn, a anat, sempre, a la grenya contra Barcelona i, pel que fa a les Olimpíades, ha estat de jutjat de guàrdia. Digne d’estudi per entesos i especialistes.

El mes de novembre de 1965 el consistori de Barcelona amb el seu alcalde José Maria de Porcioles al davant, va presentar al Comité Olímpico Español la candidatura de la ciutat comtal per organitzar els jocs olímpics de 1972.

A La Vanguardia del dia 27 de novembre de 1965 es feia ressò de la noticia tot afegint:

  • Se afirma que el Ayuntamiento de Barcelona a cursado al Comité Olímpico Español, la candidatura de la Ciudad Condal, para organizar los Juegos Olímpicos del año 1972.

Dicha candidatura es respuesta a las manifestaciones del delegado nacional de Educación Física y Deportes, señor Elola, solicitando la colaboración de una ciudad española para poder cursar la petición de España a tener derecho a organizar las Olimpiadas del año 1972.

El Mundo Deportivo del dia 29 d’aquell mateix mes incloïa una entrevista al senyor Andrés Espinós, secretari de la Junta Provincial de Educación Física y Deportes on aventurava:

  • La Barcelona del año 2000 podria ser una realidad con la organización de los Juegos Olímpicos de 1972.

El senyor Andrés Espinós havia tingut un paper important en la organització dels II Juego Mediterráneos celebrats amb extraordinari èxit a Barcelona l’any 1955.

Quan el senyor José Antonio Elola Olaso, que també era el president del COE, va presentar la sol·licitud al Caudillo, ja que el dictador ho havia de decidir, de fet, ell ho decidia absolutament tot, del seu entorn, en què hi havia personatges més franquistes que ell mateix, va aparèixer la pregunta:

  • Vamos anda… y ¿Madrid qué?

Sembla ser que algú dels presents, amb una mica de bona fe, va suggerir que les candidates podrien ser les dues ciutats, a més, tenint en compte que Barcelona al estar al costat del mar podria albergar els esports nàutics.

Els més entesos en el tema li van respondre que això no podia ser, que el Comitè Olímpic Internacional elegia una ciutat. No un país. No dues ciutats. Una sola ciutat havia de ser la candidata oficial.

Per tant:

  • O Barcelona, o Madrid.

Tots els reunits ho van tenir clar de seguida: Madrid, por supuesto.

Va ser la primera vegada que Madrid va perdre la possibilitat d’organitzar uns Jocs Olímpics, les altres han estat les corresponents al 2012 i al 2016. El dia 24 d’abril de 1966, a Roma, els membres del COI, a la darrera volta de les votacions van elegir Munich per 31 vots, Madrid va quedar segona amb 16 vots. S’ha de dir, però, que en la candidatura de Madrid, Barcelona havia de ser subseu per als esports aquàtics. Per art de màgia, d’una iniciativa de Barcelona, se’n va beneficiar Madrid.

Però Barcelona, duro que duro, tenia les olimpíades entre cella i cella i no deixava de buscar oportunitats. L’any 1982, sent batlle Narcís Serra, un article d’Andreu Mercé Varela del dia 30 de maig a La Vanguardia deia, entre altres coses:

  • Finalmente, en esta última sesión se aclaró bastante el horizonte de los JJ OO de 1992 a los que la ciudad de Barcelona ha anunciado su candidatura, aunque no ha recibido todavía la aceptación o conformidad de la misma por parte del COE o del Gobierno de Madrid.

La conformitat o acceptació del govern de Madrid, no només, no va arribar, si no que, a més, aquest s’hi va girar de cul.

  • Que no, que no y que no. Para olimpiadas estamos !

Sembla que aquesta resposta o una de molt semblant és la que va donar el president del govern que aleshores era don Leopoldo Calvo Sotelo i Bustelo.

L’any de després i ja amb els socialistes al govern, presidint-lo Felipe González i sots-presidint-lo Alfonso Guerra, Pasqual Maragall, que havia substituït Narcís Serra com alcalde, va obtenir del govern de Madrid la tan ansiada conformitat. Va rebre, però, la inestimable, necessària i efectiva ajuda de Juan Antonio Samaranch, president del COI i veritable artífex de Barcelona 92. El rei Joan Carles, també hi va donar un cop de mà.

En una tensa reunió, en la que tant González com Guerra si oposaven d’inici, veient que tenien en front els col·legues socialistes de l’Ajuntament de Barcelona, el president del COI i fins i tot el vot favorable del rei, van accedir a donar la seva conformitat, però amb una condició: el AVE a Sevilla.

Perquè… si el Felipe i l’Alfonso haguessin nascut, posem per cas, a Mansilla de las Mulas, el primer TGV no hauria anat a Sevilla.

Los Juegos Olímpicos para los catalanes, sí. Pero el AVE a Sevilla. Així de clar i net.

El gran èxit de Barcelona ’92 no va ser gens ben paït per les forces vives de la capital de l’Estat. Se’ls va indigestar, i molt, a tots. Fins el punt de que per ben poc saltaven a la jugular. Una mostra fefaent va ser la declaració del boicot al cava català.

Pocs anys després dels Jocs, una part important del Comitè Organitzador –els que havien quedat- es va traslladar a Madrid per col·laborar, assessorar, assistir, contribuir, cooperar i ajudar el Comitè Olímpic madrileny a redactar el projecte per Madrid 2012. Les Olimpíades les organitzen les ciutats i la ciutat de Barcelona, en un acte fraternal, va oficiar la seva ajuda a la ciutat de Madrid.

Al cap de poc temps, els polítics madrilenys, lluny d’agrair-ho, i en un acte d’ingratitud i ple de ressentiment, van demanar el boicot al cava català.

L’any 2004, degut a fortes pressions del govern espanyol, la Federació Internacional de Patinatge, va expulsar la Federació Catalana. Aquell any, la selecció catalana de hoquei patins havia quedat campiona del món de categoria B. L’any següent hi havia el campionat de categoria A i atès que els components de l’equip de hoquei eren catalans, Espanya no hauria tingut equip.

Josep Lluís Carod-Rovira responent a l’agressió que havia sofert l’esport català, va dir que el Comitè Olímpic madrileny no mereixia l’ajuda de cap federació catalana. Va parlar sempre en l’àmbit esportiu, però vet aquí que Madrid va canviar de conversa i va ampliar el camp d’acció, passant de Barcelona a Catalunya i de l’esport a l’economia, demanant a crits el boicot al cava català. Així ocasionaven més mal.

Una forma de fer que només depèn de nosaltres que es repeteixi en el futur.

Vint-i-set anys de Barcelona ‘92

Primer-cartel-Barcelona92

Avui, 25 de juliol fa 27 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics Barcelona ’92. L’èxit esportiu, amb 22 medalles, va anar acompanyat de l’èxit organitzatiu. Des la cerimònia inaugural, fins la de clausura va anar tot perfecte. Varen ser qualificades com les millors Olimpíades de la història.

Barcelona va rebre la nominació per organitzar els Jocs Olímpics de 1992 a Lausana el dia 17 d’octubre de 1986, aquell en el que Juan Antonio Samaranch va dir allò de:

  • A la ville de… Barcelona.

En la darrera votació que van fer els membres del COI, va resultar guanyadora tot quedant pel davant de París. Altres ciutats que també s’hi presentaven eren: Belgrado, Brisbane, Birmingham i Amsterdam, però havien quedat eliminades a les votacions prèvies.

No era, però, la primera vegada que Barcelona presentava la seva candidatura per organitzar uns Jocs, ja ho havia fet en altres ocasions.

Barcelona sempre ha tingut inquietud per organitzar esdeveniments esportius i concretament per les Olimpíades, un interès especial.

Oficialment va presentar candidatura per les de 1924, que es van celebrar a París, i les de 1936, que es van celebrar a Berlin.

Però un article de Xavier Ventura a La Vanguardia del dia 9 de novembre de 1995 posa de manifest que ja l’any 1917 hi va haver un intent per part de l’alcalde senyor Manel Rius i Rius, fill de Francesc de Paula Rius i Taulet.

En data de 16 de maig de 1917, el senyor Rius i Rius va enviar una carta, redactada en francès, al Baró Pierre de Cubertin, president del COI, que es podria considerar com una petició formal dels Jocs que s’havien de celebrar l’any 1920.

A la carta li mencionava que els Jocs es podrien celebrar coincidint amb l’Exposició Internacional de la Electricitat, que s’havia de fer a la ciutat comtal en una data encara per fixar i que estava dotada amb un suport financer de deu milions de pessetes, també s’interessava per les mides que hauria de tenir l’estadi i quines despeses correrien a càrrec de la ciutat. No hi ha constància de que aquesta carta tingués resposta.

L’any 1936 els Jocs es varen celebrar a Berlín. España va fer boicot i no hi participava, però a Barcelona, aquell estiu, s’havien de celebrar les anomenades Olimpíades Populars, que es van organitzar per recuperar l’esperit esportiu més independent i més sa enfront el que es considerava una parafernàlia per l’enaltiment del nazisme de Hitler amb el vistiplau del COI. La inauguració de les Olimpíades Populars estava prevista pel dia 19 de juliol, però el dia abans hi va haver la revolta militar, l’infaust i execrable 18 de juliol, que va donar inici a la gerra civil i els jocs olímpics alternatius es van haver de suspendre.

Varen passar els anys, quasi bé trenta, i Barcelona va tornar a fer un nou intent al presentar candidatura pels Jocs, els de 1972, però es va quedar amb això, només en un intent. Una mena de truc de màgia barrejat amb l’estratègia política centralista i franquista va fer que d’una iniciativa barcelonina, l’afavorida en fos Madrid.

El mes de novembre de 1965 el consistori de Barcelona amb el seu alcalde José Maria de Porcioles al davant, va presentar al Comité Olímpico Español la candidatura de la ciutat comtal per organitzar els jocs olímpics de 1972.

A La Vanguardia del dia 27 de novembre de 1965 es feia ressò de la noticia tot afegint:

  • Se afirma que el Ayuntamiento de Barcelona a cursado al Comité Olímpico Español, la candidatura de la Ciudad Condal, para organizar los Juegos Olímpicos del año 1972.

Dicha candidatura es respuesta a las manifestaciones del delegado nacional de Educación Física y Deportes, señor Elola, solicitando la colaboración de una ciudad española para poder cursar la petición de España a tener derecho a organizar las Olimpiadas del año 1972.

El Mundo Deportivo del dia 29 d’aquell mateix mes incloïa una entrevista al senyor Andrés Espinós, secretari de la Junta Provincial de Educación Física y Deportes on aventurava:

  • La Barcelona del año 2000 podria ser una realidad con la organización de los Juegos Olímpicos de 1972.

El senyor Andrés Espinós havia tingut un paper important en la organització dels II Juego Mediterráneos celebrats amb extraordinari èxit a Barcelona l’any 1955.

El senyor José Antonio Elola Olaso, que també era el president del COE, va presentar la sol·licitud al Caudillo, ja que el dictador ho havia de decidir, de fet, ell ho decidia absolutament tot. A continuació, “algú” va substituir el nom de Barcelona pel de Madrid i una candidatura i una iniciativa que havien sortit de la capital catalana, varen ser presentades al COI amb el nom de Madrid.

Va ser la primera vegada que Madrid va perdre la possibilitat d’organitzar uns Jocs Olímpics, les altres han estat les corresponents al 2012 i al 2016. El dia 24 d’abril de 1966, a Roma, els membres del COI, a la darrera volta de les votacions van elegir Munich per 31 vots, Madrid va quedar segona amb 16 vots. S’ha de dir, però, que en la candidatura de Madrid, Barcelona havia de ser subseu per als esports aquàtics.

Barcelona s’havia quedat sense la candidatura olímpica però l’any 1970, va ser la seu d’un esdeveniment molt important. Del 5 al 12 de setembre, es van celebrar a Barcelona els Campionats d’Europa de natació, que a la seva finalització varen ser qualificats de fabulosos. Es tractava de la manifestació esportiva més gran que mai s’havia fet al país.

El senyor Jan de Vries, president de la Lliga Europea de Natació va dir el dia 3 de setembre:

  • L’èxit serà complet perquè l’organització és impecable.

Aquest senyor va elogiar directament la ciutat de Sabadell al saber que també entrava dins el desenvolupament dels Campionats. No fóra gens estrany que el senyor de Vries tingués notícies de Sabadell a través del també holandès Kees Oudigest que, entre els anys 1906 i 1966, va entrenar i preparar als nedadors del Club Natació Sabadell, d’on van sortir figures com Miquel Torres, Isabel Castañé, Maria Ballesté i altres.

Però Barcelona, duro que duro, tenia les olimpíades entre cella i cella i no deixava de buscar oportunitats. L’any 1982, sent batlle Narcís Serra, un article d’Andreu Mercé Varela del dia 30 de maig a La Vanguardia deia, entre altres coses:

  • Finalmente, en esta última sesión se aclaró bastante el horizonte de los JJ OO de 1992 a los que la ciudad de Barcelona ha anunciado su candidatura, aunque no ha recibido todavía la aceptación o conformidad de la misma por parte del COE o del Gobierno de Madrid.

La conformitat o acceptació del govern de Madrid, no només, no va arribar, si no que, a més, aquest s’hi va girar de cul.

  • Que no, que no y que no. Para olimpiadas estamos !

Sembla que aquesta resposta o una de molt semblant és la que va donar el president del govern que aleshores era don Leopoldo Calvo Sotelo i Bustelo.

Barcelona_1992

L’any de després i ja amb els socialistes al govern, presidint-lo Felipe González i vicepresidint-lo Alfonso Guerra, Pasqual Maragall, que havia substituït Narcís Serra com alcalde, va obtenir del Govern de Madrid la tan ansiada conformitat. Va rebre, però, la inestimable, necessària i efectiva ajuda de Juan Antonio Samaranch, president del COI i veritable artífex de Barcelona 92. El rei Joan Carles, també hi va donar un cop de mà.

Per la seva banda, a Felipe González li va servir de justificació per la seva “decisió” de fer anar el primer AVE de Madrid a Sevilla. Perquè… si el Felipe i l’Alfonso haguessin nascut, posem per cas, a Mansilla de las Mulas, el primer TGV no hauria anat a Sevilla.

Esclar, com que “los Juegos Olímpicos son para los catalanes, el AVE se va a Sevilla” així de clar i net.

L’alcalde Pasqual Maragall, amb tota la bona fe del món i carregat d’optimisme, volia fer moltes coses. Volia promocionar Barcelona fos com fos, a més, tenia un gran interés en recuperar la Fórmula-1.

El mes de setembre de 1985 va estar a punt de tancar un compromís amb Bernie Ecclestone, patró de la F-1, segons el qual Barcelona seria la seu de set Grans Premis de Formula-1, dos d’ells a l’interior de la ciutat i els cinc restants en el futur circuit de Montmeló. El retorn del Gran Premi a la ciutat podria ser l’any 1986, onze anys després del darrer. El primer GP de Montmeló podria ser l’any 1988, el projecte tècnic del circuit ja estava llest però les obres encara no tenien data d’inici.

També tenia interès en què el rally París-Dakar, passés per Barcelona com a fi d’etapa o com port d’embarcament. Però segons comentaris del mateix Maragall, aquest tema estava menys clar que el de la F-1.

Quan el president del COI, el senyor Samaranch, es va assabentar del projecte del batlle Maragall, va viatjar directament des de Lausana per dissuadir-lo de fer un disbarat.

El va convèncer que un accident, per petit que fos, restaria molts punts a la candidatura de Barcelona. Un ensurt com el del 27 d’abril de 1975, en el darrer Gran Premi de Montjuic, encara que no hi hagués morts, aquell dia, dissortadament n’hi va haver sis, seria molt negatiu per les aspiracions de la candidatura de Barcelona.

El va alliçonar que una cosa són el Jocs Olímpics i una altra la Formula 1 i li va suggerir que hi havia altres prioritats, com per exemple deixar decentment urbanitzat el trajecte entre l’aeroport i el centre de Barcelona, ple de desballestaments de vehicles i fàbriques abandonades, impropi d’una ciutat candidata als Jocs Olímpics i amb tant mal aspecte que feia basarda només de veure. El va convèncer que aspectes com aquests eren ben valorats pels membres del COI i no focs d’artifici i volades de coloms.

Juan Antonio Samaranch va orientar, assessorar, guiar i aconsellar als de dins i va persuadir, seduir i convèncer als de fora. La resta va venir sola. Ell va ser l’artífex de Barcelona 92, sens dubte.

Capçalera

El dia 25 de juliol de 1992 a tres quarts menys cinc d’onze de la nit, 65.000 persones a l’estadi de Montjuic i 3.500 milions a tot el món van contenir la respiració durant quinze segons, els que va tardar la fletxa en ser presa pel foc i anar de l’arc d’Antonio Rebollo al pebeter per encendre la flamarada.

Un aragonès, Epi, José Antonio San Epifanio, per alguns, un català nascut a Saragossa, va fer el darrer relleu i un madrileny, Antonio Rebollo, atleta paralímpic va encendre la fletxa i la va enviar d’un precís tret al lloc adient per encendre la flamarada simbòlica dels Jocs Olímpics. El deliri va ser immens i mundial. Espectacular, extraordinari, fantàstic, un altre moment per recordar tota la vida.

Donava inici l’esdeveniment, esperat tants anys, i que durant quinze dies havia de ser el focus principal d’informació tant esportiva com general. Donaven inici uns Jocs en què intervenien 10.517 esportistes de 172 països, practicant 25 esports diferents.

L’èxit de Barcelona ’92 va fer tant mal a Madrid, els va coure tant, va afectar tant a les autoritats madrilenyes, que no ho han paït, ni ho pairan mai. Fins el punt de protagonitzar un dels actes d’ingratitut, desagraïment i deslleialtat més grans i execrables que hom pugui imaginar i que es va formalitzar demanant el boicot al cava català. La presidenta Esperanza Aguirre en va ser la primera promotora. Però com deia la meva àvia “això són figues d’un altre paner” i que exposaré en un altre article.

barcelona_1992_logo_2707

Excursió número 100 de la Penya 66

20170317_102750

La Penya 66 ja fa cinc anys i mig que va canviar el futbol pel senderisme. Aquella colla de joves que l’any 1966 va iniciar l’aventura de practicar un partit setmanal de futbol, ara, convertits en sèniors actius i conscients de les seves mancances per la pràctica del futbol i coneixedors, també, dels avantatges que proporciona el senzill fet de caminar –que tot seguit s’exposen-, han reconvertit l’activitat i s’han constituït en un grup de senderisme.

IMG-20170317-WA0019

Les excursions són amenes, quinzenals, d’entre 10 i 20 quilòmetres de longitud i per els espectaculars paisatges del nostre país. Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, Collserola, el Montnegre i Corredor o el Montseny conformen un entorn ideal per la pràctica del senderisme, darrerament anomenat trekking. També poden ser per comarques més llunyanes com el Ripollès, l’Empordà o els Pallars.

20170317_124227

20170317_103444

IMG-20170317-WA0020

IMG-20170317-WA0015

Ahir va tocar la número 100. Fins ara no se n’ha repetit ni una. Va ser una caminada agradable i profitosa pel Pla de la Calma, sortint de Coll Formic. En un matí esplèndid i lluminós. Naturalment la cloenda va ser un dinar de germanor.

20170317_144641

Llarga vida als caminaires de la Penya 66!

Avantatges del caminar:

ENFORTEIX EL COR Caminar amb regularitat redueix el risc de patir de malalties cardíaques i accidents cerebrovasculars. Caminar a pas ràpid durant 30 minuts pot ajudar a prevenir i controlar la pressió arterial alta, reduint el risc d’accidents cardiovasculars fins a un 27 per cent.

REDUEIX EL RISC DE MALALTIES Caminar també pot reduir el risc de desenvolupar diabetis tipus 2, asma i alguns tipus de càncer fins a un 60 per cent. Aquells que mantenen un nivell d’activitat moderat tenen al voltant d’un 20 per cent menys de risc de desenvolupar càncer de còlon, de mama i d’úter.

MANTÉ EL PES SOTA CONTROL Aquells que estan tractant de perdre pes, necessiten cremar al voltant de 500 calories al dia per sobre de les que consumeixen.

AJUDA A PREVENIR LA DEMÈNCIA La demència afecta 1 de cada 14 persones més grans de 65 anys i 1 de cada 6 majors de 80. Se sap que l’activitat física té un efecte protector sobre la funció del cervell i l’exercici regular redueix el risc de demència en un 40 per cent.

AJUDA A PREVENIR L’OSTEOPOROSI Fins a cert punt, caminar compte com una activitat de càrrega (el propi pes). Estimula i enforteix els ossos, augmentant la densitat òssia – molt important, especialment per a les dones. També ajuda a mantenir la salut de les articulacions ajudant a prevenir malalties com l’artritis.

TONIFICA cames, glutis i abdominals. Un bon passeig pot ajudar a enfortir i donar forma a les cames, donant-li definició a les cames, quàdriceps i isquiotibials, aixecant els glutis i tonificant els abdominals.

TONIFICA ELS BRAÇOS La velocitat en caminar ve dels braços. Per treure el millor profit ha de mantenir-los a un nivell còmode, doblegats a l’altura del colze i moure’ls cap a enrere i cap endavant en caminar. Moure’ls més ràpid ens permet accelerar el pas de manera automàtica. Aquest moviment tonifica els braços, les espatlles i l’esquena.

AUGMENTA ELS NIVELLS DE VITAMINA D Caminar a la llum del dia, incrementa els nivells de vitamina D del cos – un nutrient difícil d’obtenir a partir dels aliments, però que es pot sintetitzar a través de l’exposició a la llum solar. La vitamina D té un paper molt important en molts aspectes, des de la salut dels ossos fins a la salut del sistema immunitari.

AUGMENTA ELS NIVELLS D’ENERGIA Pot semblar una paradoxa però un bon passeig és un dels millors energitzants naturals que tenim a la disposició. Caminar augmenta la circulació i augmenta el subministrament d’oxigen a cada cèl·lula del cos, ajudant a que se senti més alerta i viu. També allibera la rigidesa en les articulacions i alleuja la tensió muscular.

AUGMENTA ELS NIVELLS DE BENESTAR La capacitat de l’exercici per millorar l’estat d’ànim és indiscutible. Els estudis han demostrat que l’exercici regular, d’intensitat moderada (com caminar a pas lleuger) és tan eficaç com els antidepressius en els casos de depressió lleu a moderada perquè allibera endorfines al torrent sanguini, el que redueix l’estrès i l’ansietat. Reunir-se amb amics per caminar i parlar també és una excel·lent manera de desterrar sentiments d’aïllament i solitud. Per obtenir majors beneficis és aconsellable caminar a l’aire lliure.

20170317_12424820170317_124111