L’atemptat al carrer de Canvis Nous

Bombacorpus

La Guàrdia Civil i la Fiscalia van passar per alt el testimoni clau sobre la relació de l’imam de Ripoll amb el CNI en el sumari del 17-A

El sumari sobre els atemptats de Barcelona, a què ha tingut accés el diari Público, mostra que la declaració del president de la mesquita belga sobre els suposats contactes d’Abdelbaky es Satty amb els serveis secrets espanyols el 2016 va quedar amagada en un CD Rom amb un índex que no indicava aquest contingut i va ser lliurada al jutge només en neerlandès. No sembla un simple oblit, més aviat sembla una estratagema hàbilment preparada.

1565964363_236364_1565965335_album_normal

A qui es volia protegir amb aquesta maniobra?

Per altra banda els partits espanyolistes han vetat totes les peticions que s’han sol·licitat per investigar aquell criminal atemptat a les Rambles de Barcelona la fatídica tarda d’aquell 17 d’agost de 2017.

A qui es vol protegir amb aquesta estratègia?

De debò que no s’ha d’investigar?

Consultant les hemeroteques es pot trobar cert paral·lelisme amb un altra atemptat perpetrat 121 anys abans. El del carrer de Canvis Nous, de l’any 1896.

A final de segle XIX a Catalunya, en general, i a Barcelona, en particular, l’anarquisme anava prenent volada. L’any 1893 l’anarquista Paulí Pallàs va perpetrar un intent d’atemptat contra el capità general Martínez Campos. L’anarquista va ser detingut i executat. El mateix any Santiago Salvador va llençar dues bombes orsini al pati de butaques del Liceu. El 1894 varen ser afusellats al castell de Montjuïc Santiago Salvador i cinc anarquistes mes. La tensió va tenir un punt culminant quan el gobierno de Madrid va aprovar, el 10 de juliol de 1894, una llei contra el terrorisme anarquista i, a més, va crear un cos especial de la policia, la brigada politicosocial.

Aquell cos es va estrenar perseguint i capturant els suposats autors de l’atemptat del carrer de Canvis Nous de Barcelona.

Durant la processó de Corpus de 1896, un artefacte explosiu va ser llençat des d’una balconada al pas de la processó.  L’explosió va causar tres morts i nombrosos ferits. Els anarquistes van negar de seguida tenir-hi res a veure, les seves accions anaven sempre contra les oligarquies dominants i els cossos policials, no pas contra la gent treballadora.

Les autoritats polítiques i militars van atribuir els fets als anarquistes. Hi va haver detencions i tortures. Precisament sota tortura l’anarquista d’origen italià Tomàs Ascheri va confessar ser l’autor, quan tothom sabia que no hi tenia res a veure. Després del consell de guerra corresponent, al castell de Montjuïc, varen ser afusellats 7 anarquistes, Tomàs Ascheri entre ells. Altres 67 varen ser condemnats a fortes penes de presó. Aquell judici i aquelles morts varen tenir com a conseqüència l’assassinat del president Cánovas del Castillo a un balneari de Mondragón.

L’anarquista italià Michele Angiolillo en conèixer la repressió contra els anarquistes i l’execució del seu amic Tomàs Ascheri, va viatjar al País Basc, es va dirigir al balneari on descansava Antonio Cánovas del Castillo i el va matar a trets de pistola.

Comparant els dos atemptats, hi ha unes semblances:

  • El de l’any 1896 tenia el propòsit d’acabar amb l’anarquisme.

 

  • El de l’any 2017 l’objectiu era l’independentisme. Les explosions de cinc furgonetes fortament carregades a cinc llocs estratègics de Catalunya, haurien causat tal mortaldat i tal caos que haurien acabat amb l’independentisme, el sobiranisme i, fins i tot, amb l’autonomia.

 

  • El de l’any 1896 venia precedit d’una llei antiterrorista de juliol de 1894, sobre atentados contra las personas o daño en las cosas cometido por medio de aparatos o sustancias explosivas i la creació d’un cos especial de la policia.

 

  • El del 2017 venia, també, precedit de la llei “mordaza”. Ley Orgánica 4/2015, de 30 de marzo, de protección de la seguridad ciutadana.

  

  • El de l’any 1896 va comptar amb la presència d’un fosc personatge, François Girault. Considerat un talp al servei del governador civil, infiltrat dins dels anarquistes. Girault es va confessar, a París, ser l’autor de l’atemptat.

 

  • En el de 2017, l’imam de Ripoll, Abdelbaky es Satty, és el personatge clau i determinant. Principal sospitós, era conegut del CNI i de la policia espanyola.

 

Hi ha prou evidències com per respondre els interrogants del principi d’aquest article?

 

Fotos: Wikimedia i El País

La Ford i les dictadures

95420066_2908899232524793_8924350400753041408_o

A la foto es veu el cotxe del doctor Relat al davant de casa seva, l’actual Avinguda de Pau Casals de Sant Quirze del Vallès, però que aleshores duia el nom de Passeig del Primer de Maig. Era l’any 1935. L’automòbil és un Ford T, fabricat a Barcelona, a l’Avinguda Icària, a la planta de la Ford Motor Company. La matrícula és de l’any 1929. Aquell any es van matricular 37.473 vehicles en total. Dels quals, 6732 a Barcelona (B-34697 a B-41429).

La Ford va ser la primera marca estrangera de cotxes que es va instal·lar a Espanya. Va créixer amb la dictadura de Primo de Rivera i va marxar fastiguejada després dels enfrontaments amb la dictadura de Franco. Fins després de la mort del dictador, no va tornar. Per instal·lar-se a Almusafes (València), l’any 1976.

La història de la Ford Motor Company a Espanya no és massa coneguda. Però va marcar, sens dubte, i durant molts anys, esdeveniments tant importants com l’assentament, la fonamentació i el creixement de l’automoció a tot el país. Ens hem de remuntar a l’any 1919 per veure com comença tota la història.

En acabar la Primera Guerra, començava la reconstrucció d’Europa. Espanya no hi havia pres part i, per tant, no s’havia de reconstruir. El senyor Henry Ford va pensar d’establir una planta de fabricació de cotxes a Espanya, per cobrir la venda al sud d’Europa i del nord d’Àfrica. La seva idea era muntar-la a Barcelona. Tenia coneixement que era una zona on ja es fabricaven automòbils i, per tant, hi hauria prou tecnologia, tallers auxiliars i indústries complementàries, com per fer-ho amb èxit.

Entre el Conde de Romanones, primer, i Antonio Maura, després, li van treure del cap. Amb l’argument que a Barcelona hi havia llarguíssimes vagues, aquells dos Presidents del Consejo de Ministros, li van suggerir-aconsellar-obligar que muntés la factoria a Cádiz. A Cádiz! Una zona on la tradició industrial era nul·la.

La Ford Motor Company va estar a Andalusia un parell d’anys. Així que va poder es va traslladar a Barcelona, a l’Avinguda Icària. L’any 1923, el mateix del cop d’Estat de Primo de Rivera, la Ford ja fabricava a Barcelona. Durant la dictadura va anar creixent la planta de producció. Anaven tant bé les coses que l’any 1929 hi va haver ampliació de capital. El nacionalisme industrial de la Dictadura hi volia prendre part. De manera que es va crear la Ford Motor Ibérica, S.A. A més de Ford Motor Company i l’Estat espanyol, a l’accionariat hi havia riques famílies d’aleshores.

L’any 1936 es volia traslladar la factoria a la Zona Franca, però la guerra ho va impedir. La fàbrica va ser intervinguda-col·lectivitzada i la producció va baixar en picat.

Després de la guerra, amb la creació de l’INI, l’Estat espanyol volia fabricar camions i tractors. En aquest sentit hi va haver tractes entre les dues parts: el Gobierno i la Ford Motor Ibérica. No hi va haver cap acord. Al contrari, va ser una pugna contínua. Aleshores, la Ford Motor Company ja depenia de la filial anglesa. Franco no perdonava que la Ford s’hagués negat a vendre-li vehicles a crèdit durant la guerra. A més volia traslladar la factoria a Madrid. Va ser el primer entrebanc fort. A partir de llavors, la Ford Motor Ibérica rebia tota classe de boicots, com la prohibició d’importar material primordial i necessari: pneumàtics, peces de motors i altres.

L’any 1954, els anglesos es van atipar de rebre obstruccions i van fotre el camp. Sense la Ford, la companyia va canviar el nom per Motor Ibérica, S.A. Els anglesos, abans de marxar havien deixat el plànols del camió anglès Thames, que aquí es va convertir en Ebro. Acabava de néixer el vaixell insígnia, durant anys, de la Motor Ibérica, el camió Ebro.

FD03223logo

Garatge Ford a Sabadell (Antonio Oliver, S.A.)

 

L’any 1965 va entrar en l’accionariat la canadenca Massey-Ferguson. Motor Ibérica fabricava motors i tractors. L’any 1967 es va traslladar a la Zona Franca. Va absorbir Fadisa, Avia, Viasa… Eren els anys bons de Motor Ibérica.

Massey-Ferguson va estar molt afectada per la crisi de meitat dels setanta. L’any 1979 va vendre un 35% de les accions a Nissan, companyia que l’any 1983 ja controlava el 55%. Aleshores va començar la fabricació del Nissan Patrol i la Vanette. En poc temps, la marca Ebro va anar desapareixent, mentre la Nissan anava acaparant la producció. L’any 1987, la Nissan ja tenia el 100% de les accions i durant un temps la companyia va dur el nom de Nissan Motor Ibérica.

L’any 2008, la Renault va comprar una part important de les accions.

Du Pont de Nemours i el Nylon

5a72f2b4290c875e244a4ccb4f4dc900

 

Arrel d’un article que la revista Sàpiens va publicar el 29 d’abril de 2020, m’ha semblat adient penjar aquest resum que va vaig fer ja fa un parell d’anys. El tema era la invenció del Nylon, que la revista catalanitza com “niló”. No sé si els noms registrats, es poden adaptar als diferents idiomes.

L’article parla que el nord-americà Wallace Carothers no va arribar a veure l’èxit del seu invent: el Nylon. El senyor Carothers era un investigador de la societat Du Pont de Nemours, una companyia americana, propietat de la família Du Pont de Nemours, d’origen francès. Du Pont va registrar el nom de Nylon l’any 1935, una fibra molt resistent que va ser una autèntica revolució. Tanta era l’expectació que el nom havia d’impactar. Els principals centres de decisió de Du Pont de Nemours eren a New York i a Londres. Era fàcil arribar a Nylon.

Que tenen en comú totes aquestes marques registrades? Doncs que són descobriments i creacions de Du Pont de Nemours

• 1930: Neoprè, un cautxú sintètic.

• 1935: Nylon®, una fibra sintètica.

• 1937-1938: Teflon®, un fluoropolimer.

• 1952: Mylar®, una pel·lícula de polièster, forta, durable i plàstica d’usos diversos.

• 1959: Lycra®, una fibra elàstica.

• 1967: Nomex®, una fibra aramida.
• 1968: Kapton®, una poliamida
• 1970: Kevlar®, una fibra aramida utilitzada en les armilles antibales.

• 1970: Materials per a superfícies sòlides Corian®iZodiaq®.
• 2000: Polímer Sorona®, obtingut a partir de midó de blat de moro.

 

220px-Eleuthère_Irénée_du_Pont

Éleuthère Irénée Du Pont de Nemours

 

E. I. Dupont de Nemours

Éleuthère Irénée Du Pont de Nemours, junt amb el seu pare Pierre Samuel i tota la família van haver d’abandonar França durant la revolució. Havien ajudat el Rei i els volien guillotinar.

Es van establir als USA. Es guanyaven la vida fent el que sabien fer: pólvora per canons.

Van fer molts diners, sobre tot a la guerra americana entre 1861 i 1865, quan venien pólvora als dos bàndols.

Hagley_DuPont_Wagon

Un fet va marcar la marxa de la seva empresa.

Eren caçadors i sovint se’ls mullava la pólvora. Per investigar van muntar un laboratori. Volien trobar una pólvora que no l’afectés la humitat. Era el primer laboratori d’investigació que posava una empresa. Al cap de cent anys, d’aquell laboratori en van sortir nous materials que van revolucionar el món. Des del Neopré (goma sintètica), passant pel Nylon (New York – London), el teflon o el kevlar, Du Pont ha liderat la indústria internacional. Tots els productes creats per Du Pont: Neoprè, Nylon, Teflon, Lycra, Kevlar… han estat petites revolucions mundials.

 

Unknown-4

John Eleuthère du Pont

John Eleuthère du Pont (1938 – 2010) va ser un assassí nord-americà, que el 1996 va matar al lluitador guanyador de la medalla d’or olímpica Dave Schultz. Filantrop i hereu de la fortuna de la família Du Pont, havia estat un ornitòleg, filatèlic, entusiasta de l’esport i entrenador de lluita lliure. El film americà Foxcatcher, dirigit per Bennett Miller, relata la seva vida. La vida del darrer membre de la família Du Pont.

Fotos Wikipedia

 

Un pueblo corto y de ninguna importancia

IMG_6842

L’any 1845 a Sant Quirze hi havia 170 cases, 17 masies i l’habitaven 694 ànimes. Hi havia una escola primària municipal per nens i una escola privada per nenes. La vida era eminentment agrícola i en veu d’Ildefons Cerdà era “un pueblo corto y de ninguna importancia”.

IMG_0654

Avui dia, Sant Quirze, és un municipi de 20.000 habitants i la seva situació geo- estratègica l’ha convertit en un punt neuràlgic. Al mig de tres autopistes; voltat de polígons industrials i d’urbanitzacions i proper a ciutats grans, és un nus vital pel que cada dia hi circulen milers de vehicles. A les hores anomenades punta, la circulació motoritzada per l’interior de la població es fa difícil i conflictiva.
Aquest problema ha fet que el govern municipal hagi fixat la mirada en la variant de la carretera C-1413a com a eix per eliminar el trànsit de pas i millorar la qualitat urbana i ambiental del municipi.

Ildefons Cerdà i Sunyer, nascut a Centelles l’any 1815, quart fill d’una família benestant, volia ser arquitecte, però va acabar sent enginyer de camins. Va obtenir el títol a Madrid, l’any 1841. La seva condició de membre del Cuerpo Nacional de Ingenieros de Caminos, Canales i Puertos de l’Estat espanyol, va fer que fos l’encarregat de redactar el projecte de la carretera que havia d’unir Terrassa amb Barcelona, l’actual N-150. Era l’any 1845.
Entre Sabadell i Barcelona hi havia un camí que, passant per Santa Maria de Barberà i Ripollet, arribava -salvant el Coll de Montcada- a connectar amb la carretera que anava de Barcelona a Vic, l’actual N-152. Aquesta carretera era anterior atès que Vic era, aleshores, una població important, més que Sabadell o Terrassa.

De manera que els sabadellencs podien anar a Barcelona sense massa dificultats. De vegades aquell camí quedava molt enfangat però, prenent paciència, ja se’n sortien. La darrera vegada que s’havia adobat i recompost havia estat l’any 1828 amb motiu de la visita del Rei absolutista Fernando VII.

Terrassa va demanar a les autoritats centrals una carretera per anar a Barcelona. Tot i ser menys habitants que Sabadell els terrassencs volien una carretera per ells sols. La primera demanda era per anar a Barcelona passant per Rubí, però la muntanya de Sant Pere Màrtir, és a dir, Collserola, era un important escull. L’Estat no estava en condicions, ni tenia diners, per practicar cap túnel.
La segona versió va ser la de passar pel Coll de Montcada, però això sí, que no passés per Sabadell. La rivalitat entre les dues poblacions arribava a aquests extrems.

En aquella petició Terrassa demanava que la seva carretera passés per Sant Quirze i anés a buscar el Coll de Montcada, aprofitant la depressió dels rius Ripoll i Besós, i, sobre tot, deixant de banda Sabadell. Un traçat semblant i paral·lel a la C-58 actual.

Gràcies a Marc Taulats, enginyer de camins sabadellenc, hem tingut accés al projecte que, en data de 30 de juny de 1845, va signar Ildefons Cerdà. En aquell projecte es justifica el traçat actual de la N-150 esgrimint dues raons principals. Una era que Sabadell tenia un creixement tant fort que es convertiria en una població de les més importants de l’Estat i la segona era que Sant Quirze era “un pueblo corto y de ninguna importancia”, i, per tant, no mereixia els beneficis de la carretera.

Cerdà va unir Montcada i Terrassa pel camí més curt, la línia recta. Des de la N-152 a Montcada fins la Mata hi ha una recta de 13 km., i fins a Terrassa, una altra de 7 km. Tot plegat 20 km. en dues rectes. Segurament la carretera més recte de Catalunya.

Ildefons Cerdà i Sunyer va ser l’artífex del Pla de l’eixample barceloní, que duu el seu nom, aprovat l’any 1859, i imposat pel govern Espanyol després dels dubtes i incerteses entre les autoritats locals.

 

Anys de traspàs i Jocs Olímpics

1200px-2020_Summer_Olympics_text_logo.svg

Aquest any 2020, com tots els anys de traspàs (bisiestos en castellà) hi haurà Jocs Olímpics d’estiu. Enguany es celebraran a Tokio. Oficialment seran els Jocs de la XXXII Olimpíada. Es repeteix de seu, els de l’any 1964 ja es van celebrar a la capital japonesa. Altres capitals que també han repetit han estat Atenes, Londres o Los Angeles.

Des l’any 1896, cada quatre anys, excepte els 1916, 1940 i 1944, degut a les guerres mundials, s’han celebrat els Jocs Olímpics de l’era moderna. Sempre en any de traspàs. S’anomena així aquells anys en que el mes de febrer té 29 dies. Hi ha, però, una excepció cada 100 anys.

L’òrbita de la terra al voltant del Sol no és exacte en dies. Hi ha uns minuts de més, que acumulats representen un dia de més cada quatre anys. Però tampoc és exacte del tot i una petita fracció es pot anar acumulant. Un dels acords del calendari gregorià va ser el d’eliminar un desfasament que s’havia produït al cap dels temps i trobar un sistema eficaç per evitar aquesta anomalia.

Unknown

Gregori XIII

Des de 1582, quan es va adoptar el calendari gregorià (establert pel papa Gregori XIII), són anys de traspàs, és a dir, tenen 366 dies, aquells anys que les seves dues últimes xifres són divisibles per 4, exceptuant els múltiples de 100. Amb aquest sistema, l’error acumulat és d’un dia cada 3300 anys.

Nosaltres vàrem veure, i viure, que el 2000 (any dels Jocs de Sidney) el febrer va tenir, només, 28 dies. Igual que els tindrà l’any 2100.

Aquests càlculs, que no eren massa difícils, ni enrevessats, pels astrònoms d’aleshores, obligaven a acceptar que la Terra és rodona i giravolta al voltant del Sol. Però tot es complicava perquè el clero i la Inquisició, mantenint que la Terra era plana i el centre de l’Univers, perseguia tots aquells que defensaven aquella atrevida teoria. Copèrnic, Kepler o Galileu en van ser víctimes famoses.

El calendari Julià (any 46 a. C.) ja va establir que cada quatre anys s’havia d’afegir una dia. Van triar per fer-ho el mes de febrer, per ser el darrer i el més curt de l’any.

Els romans començaven l’any els mes de Març. El nom era en homenatge a Mart, Déu de la Guerra. El primer signe del zodíac, Àries, també correspon al març.

El segon mes era Abril, sembla que en honor a la primavera.

El tercer era Maig, homenatge a la deessa Maia.

El quart Juny, en honor a Juno, filla de Saturn i germana i esposa de Júpiter.

El cinquè, d’inici Quintilis, més tard Juliol, va ser consagrat a Juli Cèsar desprès del seu assassinat.

El sisè, Sextilis, després Agost, el van dedicar Cèsar August. Li van posar 31 dies, també, perquè no fos inferior al dedicat a Juli Cèsar.

El setè, Setembre.

El vuitè, Octubre.

El novè, Novembre.

El desè, Desembre

L’onzè, Gener, dedicat a Janus, protector de les portes. Va ser afegit l’any 700 a. C.

El dotzè, Febrer. També afegit l’any 700 a. C. El seu nom sembla que prové de februa, festes de purificació. Hi ha qui manté, però, que ve de les febres que patien els esclaus els durs hiverns. En ser un mes lleig el van deixar en 28 dies, o 29 els anys de traspàs.

Els mesos, per tant, conserven els noms del calendari julià, que va imperar fins a finals de segle XV en els territoris conquerits per l’imperi Romà.

No obstant això, tot i els ajustos, el calendari julià continuava imprecís, tant així que cap al segle XVI tenia deu dies addicionals pel que fa al cicle astronòmic. El papa Gregori XIII, ha proposta de Christopher Clavius i Luigi Lilio, va reparar l’error el 1.582.

8e605a4894b3b8ada168f9301a3b8514

El mes d’octubre de 1582 es varen eliminar onze dies del calendari dels països catòlics perquè el temps de l’home estigués en harmonia amb les estacions climàtiques, es va decretar quins anys dels segles serien de traspàs, a través d’una fórmula matemàtica, i es va establir l’1 de gener com a començament de l’any nou .

Aquest és el calendari que avui fem servir, amb setmanes de set dies, amb un dia sagrat dedicat al descans; es va imposar amb el triomf del cristianisme sobre l’imperi romà per després escampar-se pel món.

Fotos: Wikipedia i Pinterest

Els Borbons

La_familia_de_Carlos_IV

Família de Carlos IV

Si la monarquia és un sistema caducat, la monarquia borbònica, a més de caducada, és decrèpita i calamitosa.

Les monarquies que resisteixen millor els temps, com la britànica i les nòrdiques, es caracteritzen per tenir un gran respecte per la democràcia i per els seus súbdits.

La reina Victòria del Regne Unit, va regnar durant més de 63 anys. L’època victoriana va ser admirada i respectada. La seva descendent Isabel II, ja en porta 67 i no s’ha posat mai en problemes. De cap tipus. I, mira que n’hi han sortit. La monarquia britànica es distingeix per la seva labor de representació, mentre deixa la política pels polítics. Ja sigui laborista o conservador, el primer ministre, es rebut, respectat i tractat per la reina amb la mateixa cortesia. Les monarques regnen i els polítics fan política.

Els Borbons són una altra història. S’han fotut en tota mena d’embolics. De tot tipus: polítics, bèl·lics, territorials, foscos, sexuals i corrupteles. Han pres partit quan els ha semblat i els ha costat molt de tenir el mínim respecte per el poble que els manté.

Els Borbons del segle XIX van representar els episodis de corrupció més greus que s’hagi pogut veure mai, a més d’ocasionar tres terribles guerres civils. Les tres guerres carlines.

 

Charles_III_of_Spain_high_resolution

Carlos III.- En un país ple de misèria i de fam, va fer de Madrid una ciutat imperial. No és gens estrany que tingui el títol honorífic de “Mejor Alcalde de Madrid”.

Carlos IV.- Va renunciar a les seves obligacions i va cedir el poder a la seva dona i a Godoy. Aquest, amb una actuació amb més ombres que llums, es va guanyar el menyspreu de tothom, rics i pobres.

 

Fernando_VII_-_Vicente_López

Fernando VII.- Un autèntic desastre. Segurament el pitjor rei de tots els temps i de tots els espais. Corrupte i malèvol, va ser el causant de les tres guerres carlines.

 

Isabel_de_Borbón_y_Borbón-Dos_Sicilias

Isabel II.- La van emancipar i coronar reina a l’edat de 13 anys. La seva joventut i  inexperiència van permetre que les persones més influents fossin Sor Patrocinio, la monja de las llagas i el confessor Antoni Maria Claret. Capritxosa i ignorant, al seu voltant va créixer la corrupció i es van amassar grans fortunes com la del Marquès de Salamanca.

 

Unknown-1

Alfonso XII.- Va ser coronat rei després de la proclamació militar del general Martínez Campos. Va reconèixer el retràs que hi havia a Espanya. Va morir jove.

 

Rey_Alfonso_XIII_de_España,_by_Kaulak

Alfonso XIII.- Va haver de marxar d’Espanya per cames, l’any 1931. Va propiciar i aplaudir el cop d’estat de Primo de Rivera. Només va reconèixer, d’entre molts, un fill il·legítim. Leandro de Borbón.

 

220px-Juan_Carlos_de_Borbón,_Prince_of_Spain

Juan Carlos I.- Tothom l’assenyala com inductor del 23 F. Involucrat en casos foscos, va haver d’abdicar forçadament. Ha hagut de fer front a varies denúncies de paternitat.

Justament quan era només un jove príncep, en uns jocs universitaris a Oxford, va tenir una contractura i va ser atès pel doctor Josep Trueta. En preguntar-li al metge si era espanyol, el doctor Trueta li va dir que no, que era català. La conversa va seguir parlant de catalans precisament. Com que també seria rei dels catalans, li va preguntar que podia fer per caure’ls-hi bé. La resposta va ser: «No le ponga nunca Felipe a un hijo suyo».

 

Felipe_V_de_España

Precisament els dos Felipes seran recordats, pels catalans, com els dos pitjors Borbons. El cinquè per intentar l’aniquilació del poble català el segle XVIII, i el sisè, per fer el mateix el segle XXI. Les reiterades amenaces i les trucades per arruïnar l’economia catalana, ho delaten.

rey_militar_4_20141216

Fotos, Casa Real i Wikipedia

 

 

Ni tant antiga, ni tant unida

Versión 2

L’any 1800 es va crear el municipi de Sant Pere de Terrassa. Aquest ens municipal va començar a tenir autonomia a partir del dia 7 d’agost de 1800. Una de les seves parròquies era la de Sant Quirze de Terrassa.

Una manament signat rei Carles IV, exposava:

«Mandatoria del Real y Supremo Consejo de Castilla concediendo facultad a los vecinos de la parte foránea de la villa de Tarrasa para que puedan por si solos proponer Bayle (Batlle) independiente del de la villa.

Don Carlos, por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de Las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algeciras, Señor de Bizcaya y de etc. == Por cuanto los Rexidores, Síndicos y Diputados de la parte foránea de la villa de Tarrasa en el nuestro Principado de Cataluña, se ocurrió ale nuestro Consexo de 22 de junio de 1797 con el pedimento que dice assi: == Muy Poderoso Señor, etc., etc.

Versión 2

Segons aquest manament signat per Carles IV, s’atorgava categoria de municipi, a les parròquies que rodejaven el poble de Terrassa, com s’ha pogut llegir abans, un d’ells era Sant Quirze de Terrassa.

Per altre banda, Felip V, avi de Carles IV, havia promulgat el Decret de Nova Planta l’any 1716, que s’anunciava així:

«Don Phelipe, por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de Las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Islas Orientales y Occidentales, Islas y Tierrafirme, del Mar Occeano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante y Milán, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, Señor de Vizcaya y de Molina, Marqués de Castel-Rodrigo Primo, Cavallero del Insignr Toyson de Oro, de mi Consejo fe Guerra, Governador y Capitán General del Exército y Principado de Cataluña. Regente y Oidores de mi Real Audiencia de la Ciudad de Barcelona.

Por cuanto, por Decreto de nueve de Octubre, etc., etc…

En els escrits es pot llegir dues vegades Principado de Cataluña, però España, no surt per enlloc. Perquè, si España hagués existit com país, escrivint Phelipe, Por la Gracia de Dios, Rey de España, o Carlos, Por la Gracia de Dios, Rey de España, n’hi hauria hagut prou. Però no, els dos manaments citaven tots els regnes però cap país anomenat España. Senyal que encara no existia.

Realment la primera vegada que apareix España, és a la Constitució de 1812. Aprovada a Cádiz, el 19 de març de 1812 i coneguda com la Pepa, va ser la primera Constitució espanyola. Fins aleshores, Espanya, havia estat un gran territori format per diferents regnes, però no es podia considerar cap nació, ni cap país únic. Cada terra feia sa guerra.

Els mateixos borbons van originar les tres guerres civils del segle XIX. Les guerres carlines de 1833, 1846 i 1872. A més, el segle XX, un cop d’Estat perpetrat per la dreta i l’extrema dreta, va originar la guerra civil de 1936. El que vol dir quatre guerres civils en cent anys. Com es pot justificar la tant repetida i reiterada unitat? Cap país del món que hagi patit quatre guerres civils en cent anys, és capaç de pregonar i de defensar la seva unitat com sacro-santa.

Per tant, ni tant antiga, ni tant unida.

Las cosas de Don Fabián

estapé

Fabià Estapé. Foto Enciclopèdia.cat

Es podria assegurar que el tracte que ha rebut l’economia catalana per part dels poders de l’Estat no ha estat mai massa cordial. Entre els anys quaranta, quan es van endur a Madrid empreses com l’Hispano Suiza o Motores Elizalde i l’any 2017, quan Felip VI va trucar a Alemanya per que s’enduguessin la SEAT, trobaríem desenes d’exemples d’aquesta afirmació.

Per altra banda l’intent de pescar empreses catalanes ha estat, sempre, una obsessió per part dels diferents governants del centre. Els canvis, forçats, de seu d’empreses durant el procés han representat un episodi més d’aquesta obsessió.

En canvi, a la xarxa, sovint, hi podem trobar piulades com aquesta:

  • La propia Unión Europea es redistributiva. Llevamos recibiendo fondos europeos desde que entramos. La redistribución está en la Constitución, art. 131 y nadie tiene la culpa que Franco montara las fábricas en Cataluña.

És a dir, volen crear l’opinió que el desenvolupament industrial de Catalunya ha estat per obra i gràcia de Franco. No s’ha de conèixer gaire l’economia catalana per arribar a la conclusió que aquesta frase, a més d’una falsedat, és un colossal despropòsit.

També s’hi afegeixen, a aquesta fal·làcia, els barons de les diferents comunitats autònomes. Creuen que ara és la seva hora. Que és just que reclamin la part de riquesa que els pertoca, després que l’Estat només afavorís Catalunya.

Tergiversacions com aquesta són cada dia més habituals. Volen fer passar per mimada, justament, la zona més mal tractada i espoliada del país.

Ni Franco va afavorir Catalunya, ni cap del diferents governs espanyols ho ha fet mai. Tot el contrari. No han fet altra cosa que frenar, esquilmar i reprimir.

En temps de Franco, els anomenats Planes de Desarrollo Económico y Social van passar de llarg a Catalunya. El primer dels tres plans, que va ser desplegat entre els anys 1964 i 1967, es va aplicar a Valladolid, Vigo, La Coruña, Saragossa, Sevilla, Burgos i Huelva.

En el segon (1968-1971) es van crear els pols de desenvolupament de Granada, Còrdova i Oviedo.

Catalunya no va “pillar” res de res. Com si fos un pla Marshall va passar de llarg.

A més, des de la capital no han fet altra cosa, en el transcurs dels temps, que anar augmentant el nivell d’ofec. El ministre català Pedro Gual Villalbí, ja havia pronunciat una conferència a Madrid, en la que va dir amb satisfacció:

[…] la fórmula aplicada, reprimiendo el desarrollo de la industria catalana y con los excedentes de su expansión favorecer y estimular el desarrollo industrial de otras regiones […] ha tenido para Cataluña la consecuencia de que ha frenado su desarrollo natural.

Aquesta repressió del desenvolupament està directament relacionada amb una desgraciada i malintencionada frase de Don Florencio Sánchez Menéndez-Rivas, aleshores Secretario General Técnico del Ministerio de Comercio:

  • A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente.

El tercer pla (1972-1975) va ser un fracàs. En van culpar la pujada del preu del petroli i la lentitud de les gestions. Encara que, realment, el fracàs va començar quan Carrero Blanco va destituir, de forma fulminant, el senyor Fabià Estapé.

Un any i mig, entre gener de 1971 i juny de 1972, va estar en el càrrec.

L’almirall Carrero Blanco que, aleshores, exercia d’amo i senyor, mai va veure amb bons ulls la figura de Fabià Estapé. Si que sentia devoció, en canvi, per un altre català, Laureano López Rodó.

Unknown-1

Fabià Estapé. Foto Universitat de Barcelona

Quan, a petició d’aquest darrer, Fabià Estapé va ser nombrat Comisario Adjunto del Plan de Desarrollo, a Carrero se li van estarrufar els pels de les celles. Com podia ser que un home que no era de missa, ni de l’Opus, ni Procurador en Cortes, ocupés aquell càrrec. No importava que es tractés del millor economista. No importava que fos el més apropiat per dur endavant aquell complicat projecte. Tant sols importava que no era una persona del Régimen.

Fabià Estapé era un home singular i genuí. Com totes les grans figures tenia les seves rareses i genialitats. Dins del Ministerio les seves excentricitats eren conegudes com las “cosas de Don Fabián”. Carrero Blanco no les suportava.

Fonts no oficials van informar que la gota que va fer vessar el got, varen ser els clincs, clincs, clincs, de la màquina de joc de millón que el senyor Estapé va fer posar a la sala d’espera del seu despatx. Les seves audiències eren molt llargues i, sovint, el personal que esperava -ja fossin empresaris, batlles o governadors- es desesperava. Aquell joc podia entretenir-los una bona estona.

El despatx de Carrero Blanco era just a sota i aquells sorollets el molestaven tant que el van fer embogir. Sota aquesta influència va fulminar Estapé.

Passats els anys i atesa l’actual conjuntura que estem vivint i la relació entre el poder central i Catalunya, pel que fa a la economia, es troba a faltar la veu i l’opinió d’una gran personalitat com la del senyor Fabià Estapé i Rodriguez.

 

Versión en castellano

1328121085358

Fabià Estapé. Foto CCMA

 

Las cosas de Don Fabián

Se podría asegurar que el trato que ha recibido la economía catalana por parte de los poderes del Estado no ha sido nunca demasiado cordial. Entre los años cuarenta, cuando se llevaron a Madrid empresas como la Hispano Suiza o Motores Elizalde y el año 2017, cuando Felipe VI llamó a Alemania para que se llevaran la SEAT, encontraríamos decenas de ejemplos de esta afirmación.

Por otro lado el intento de pescar empresas catalanas ha sido, siempre, una obsesión por parte de los diferentes gobernantes del centro. Los cambios, forzados, de sede de empresas durante el proceso han representado un episodio más de esta obsesión.

En cambio, en la red, a menudo, podemos encontrar tuits como éste:

  • La propia Unión Europea es redistributiva. Llevamos recibiendo fondos europeos desde que entramos. La redistribución está en la Constitución, art. 131 y nadie tiene la culpa de que Franco montara las fábricas en Cataluña.

Es decir, quieren crear la opinión de que el desarrollo industrial de Cataluña ha sido por obra y gracia de Franco. No es preciso conocer mucho la economía catalana para llegar a la conclusión de que esta frase, además de una falsedad, es un colosal despropósito.

También se suman, a esta falacia, los varones de las diferentes comunidades autónomas. Creen que ha llegado su momento. Que es justo que reclamen la parte de riqueza que les corresponde, después de que el Estado sólo favoreciera a Cataluña.

Tergiversaciones como ésta son cada día más habituales. Quieren hacer pasar por mimada, justamente, la zona más mal tratada y expoliada del país.

Ni Franco favoreció a Cataluña, ni de los diferentes gobiernos españoles lo ha hecho nunca. Todo lo contrario. No han hecho más que frenar, esquilmar y reprimir.

En tiempos de Franco, los llamados Planes de Desarrollo Económico y Social pasaron de largo en Cataluña. El primero de los tres planos, que fue desplegado entre los años 1964 y 1967, se aplicó a Valladolid, Vigo, La Coruña, Zaragoza, Sevilla, Burgos y Huelva.

En el segundo (1968-1971) se crearon los polos de desarrollo de Granada, Córdoba y Oviedo.

Cataluña no “pilló” nada de nada. Como si fuera un plan Marshall pasó de largo.

Además, desde la capital no han hecho otra cosa, en el transcurso de los tiempos, que ir aumentando el nivel de ahogo. El ministro catalán Pedro Gual Villalbí, ya había pronunciado una conferencia en Madrid, en la que dijo con satisfacción:

[…] la fórmula aplicada, reprimiendo el desarrollo de la industria catalana y con los excedentes de su expansión favorecer y estimular el desarrollo industrial de otras regiones […] ha tenido para Cataluña la consecuencia de que ha frenado su desarrollo natural.

Esta represión del desarrollo está directamente relacionada con una desgraciada y malintencionada frase de Don Florencio Sánchez Menéndez-Rivas, entonces Secretario General Técnico del Ministerio de Comercio:

– A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente.

El tercer plan (1972-1975) fue un fracaso. Culparon a la subida del precio del petróleo y la lentitud de las gestiones. Aunque, realmente, el fracaso empezó cuando Carrero Blanco destituyó, de forma fulminante, al señor Fabián Estapé.

Un año y medio, entre enero de 1971 y junio de 1972, estuvo en el cargo.

El almirante Carrero Blanco que, entonces, ejercía de amo y señor, nunca vio con buenos ojos la figura de Fabián Estapé. Si que sentía devoción, en cambio, por otro catalán, Laureano López Rodó.

Cuando, a petición de este último, Fabián Estapé fue nombrado Comisario Adjunto del Plan de Desarrollo, a Carrero se le erizaron los pelos de las cejas. Como podía ser que un hombre que no era de misa, ni del Opus, ni Procurador en Cortes, ocupara ese cargo. No importaba que se tratara del mejor economista. No importaba que fuera el más apropiado para llevar adelante aquel complicado proyecto. Sólo importaba que no era una persona del Régimen.

Fabián Estapé era un hombre singular y genuino. Como todas las grandes figuras tenía sus rarezas y genialidades. Dentro del Ministerio sus excentricidades eran conocidas como las “cosas de Don Fabián”. Carrero Blanco no las soportaba.

Fuentes no oficiales informaron que la gota que colmó el vaso, fueron los clinc, clinc, clinc, de la máquina de juego de millón que el señor Estapé hizo poner en la sala de espera de su despacho. Sus audiencias eran muy largas y, a menudo, el personal que esperaba -ya fueran empresarios, alcaldes o gobernadores- se desesperaba. Aquel juego podía entretenerlos un buen rato.

El despacho de Carrero Blanco estaba justo debajo y aquellos ruiditos le molestaban tanto que lo enloquecieron. Bajo esta influencia fulminó a Estapé.

Pasados ​​los años, dada la actual coyuntura que estamos viviendo y la relación entre el poder central y Cataluña, con respecto a la economía, se echa de menos la voz y la opinión de una gran personalidad como la del señor Fabián Estapé y Rodriguez.

Cent anys de la vaga de La Canadenca

20519464710

Ara fa cent anys, Catalunya en general, i Barcelona en particular, estaven sotmeses als efectes d’una important i seriosa vaga: la coneguda com «la vaga de La Canadenca». El conflicte que es va organitzar era colossal. El control s’havia escapat de la mà de tothom: empresaris, treballadors i classe política. La vaga, que havia començat el dia 5 de febrer de 1919 a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction, Light and Power, s’havia escampat arreu com la pólvora.

El president del Consejo de Ministros de Madrid, Álvaro de Figueroa, Conde de Romanones, en un intent de negociació va canviar el Governador Civil de Barcelona i el Cap de la Policia, però el Capità General, Milans del Bosch, va imposar la seva opinió i va declarar l’estat de guerra. Els ànims es van encendre encara més. També es mantenia la censura de la premsa. La mobilització no s’aturava. La hostilitat havia arribat a nivells impensables. Un sarau de mil dimonis.

Eren temps molt convulsos a Catalunya. Es vivia l’anomenada època de les pistoles o, directament, el pistolerisme. La Patronal havia contractat pistolers per tal de fer la feina bruta. S’assenyalava Juan Miró Trepat, constructor de la Torre de l’Aigua, com un dels empresaris responsables. Els sindicats no es feien enrere. Hi va haver diversos atemptats i homicidis. El febrer de 1920 van assassinar l’empresari Théodore Jenny, el novembre de 1920 va ser assassinat Francesc Layret, advocat defensor de la causa obrera, que havia estat diputat al Congrés de Diputats per la circumscripció de Sabadell.

Tornant a la vaga, els dies passaven sense trobar cap solució. A Madrid temien que la vaga es propagués a la resta de l’Estat. Al nou governador, Carles Emili Montañés, li va costar convèncer Fraser Lawton, gerent de la Barcelona Traction, perquè s’assegués a negociar amb el comitè de vaga. Hi van haver diferents contactes i reunions que van finalitzar amb un gran míting, el dia 19 de març, a la plaça de toros de Les Arenes amb l’assistència de milers i milers de treballadors. Després de la intervenció de Salvador Seguí, sindicalista conegut com el Noi del sucre, es va decidir posar fi a la vaga. Salvador Seguí va ser, també, assassinat l’any 1923.

El dia 3 d’abril, el Conde de Romanones signava el decret de les vuit hores, però incapaç de justificar, amb bons arguments, la transcendència del que havia firmat, per convèncer les forces vives del país, va dimitir al cap de dues setmanes. El polític madrileny, que havia passat amb un perfil més aviat negociador, va ser substituït per Antonio Maura, de perfil molt més dur, que va mantenir l’estat de guerra uns mesos més i va protagonitzar una política repressiva.

És evident, doncs, que la jornada laboral de vuit hores diàries que hem gaudit i gaudim des de fa cent anys, va ser acceptada com una conseqüència directa de la vaga de La Canadenca.

s-l640

Aquella vaga, tal vegada, hauria pogut tenir un altre rumb si un submarí alemany no ho hagués impedit quatre anys enrere. El maig de 1915, en plena Primera Guerra Mundial, un submarí alemany va enfonsar el transatlàntic Lusitania davant les costes d’Irlanda. Hi va haver 1195 víctimes mortals, una d’elles era Frederick Stark Pearson, enginyer nord-americà fundador de la Barcelona Traction, Light and Power. El tarannà del senyor Pearson, molt obert de mires, hauria influït positivament, sens dubte, fent disminuir els efectes d’aquella vaga. Per conèixer la seva personalitat és recomanable veure el reportatge televisiu «La gran aventura de La Canadenca» que es pot trobar a TV3 a la carta, en un programa de la sèrie Sense Ficció.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-gran-aventura-de-la-canadenca/video/4368090/

1200px-CAB_1918_Pearson_Frederick_Stark

Frederic Stark Pearson

El senyor Frederick Stark Pearson va fundar, l’any 1911, la Barcelona Traction, Light and Power amb l’objectiu d’electrificar Barcelona i el Vallès, però va aconseguir electrificar tot Catalunya. Va construir les centrals elèctriques de Camarasa, Sant Antoni, Terradets o Serós. El projecte era de tal envergadura que els bancs locals, gestionats per dirigents amb polítiques econòmiques de vol gallinaci, van negar-li el finançament. El senyor Pearson va haver d’accedir al crèdit internacional, per aquest motiu, la signatura de fundació de la companyia es va fer a Toronto, d’aquí el nom de La Canadenca, però l’empresa era barcelonina cent per cent.

Un altre dels projectes de Frederick Stark Pearson van ser els Ferrocarrils de Catalunya. L’arribada a Sabadell del tren elèctric va ser una iniciativa d’aquell ciutadà nord-americà. La seva idea era fer-lo arribar fins a França, l’amplada europea de la via permetia la connexió amb Europa.

El dia que es va retirar la Creu dels Caiguts de Sabadell

El dimecres, 7 de novembre de 1979, s’iniciaven les obres de desmuntatge de la Creu dels Caiguts. Es desmantellava pedra per pedra amb l’objectiu de traslladar-la al cementiri i reconstruir-la quan les disposicions econòmiques del Consistori ho permetessin.

La retirada d’aquell monument, que només lloava i recordava els caiguts d’una banda del conflicte armat, havia estat aprovada per l’Ajuntament, en comissió Permanent, el 17 de setembre anterior, amb els vots a favor dels regidors del PSUC, del PSC-PSOE i de C i U i l’abstenció dels de CC-UCD. Els treballs es van adjudicar a l’empresa sabadellenca Construcciones Arguto, amb un pressupost de 764.826 pessetes.

images

Foto AHS

Durant tota la dictadura aquella creu va ser contemplada, per la majoria dels sabadellencs, amb una barreja de recança i vergonya. El projecte del Monument als Caiguts era obra de Joaquim Manich i Comerma, arquitecte municipal, i es va aprovar el 15 d’octubre de 1942, quan l’alcalde accidental era Miquel Sala Viñals. La inauguració va ser el dia 1 d’agost de 1943, inclosa en els actes de la Festa Major. Aleshores ja era alcalde Josep Maria Marcet. La justificació per erigir-lo era:

Todas la poblaciones, con más o menos suntuosidad, han elevado este merecido Monumento a la memoria de los que dieron su vida por Dios y por la Patria. Nuestra ciudad lo está levantando en su lugar más elevado y propio: junto a la Iglesia, representación de Dios, y cerca del Palacio Municipal, representación de la Patria.

29747502

Després de la mort del dictador, d’acord amb la Constitució de 1978, i per tal d’aconseguir una reconciliació definitiva i eficaç, no era just, ni acceptable, mantenir … en el lugar más noble y respetuoso de la Ciudad… un homenatge als guanyadors de la guerra civil. Un record permanent només d’aquells que s’havien alçat en armes l’any 1936 originant la fratricida guerra. Així ho va entendre el nou Consistori, encapçalat per el batlle Antoni Farrés, que va prendre possessió el 19 d’abril de 1979 i va posar fil a l’agulla per desmuntar-lo el més aviat possible. La retirada de la Creu dels Caiguts es va convertir en un objectiu prioritari.

Durant els treballs de desmuntatge va saltar la sorpresa quan a l’interior del monument va aparèixer una caixa metàl·lica. Les primeres especulacions suposaven que pogués contenir restes humanes. Res d’això. Es va poder comprovar que contenia, en diferents recipients, mostres de distintes terres que, segurament, corresponien als diferents camps de batalla. Aquest detall, desconegut pels sabadellencs, feia més injusta, encara, la presència d’aquell abominable monument. No només feia escarni de la derrota sinó que, a més, feia ostentació dels llocs on s’havia aconseguit. Aquella caixa no es va dur al cementiri, es va guardar a les dependències municipals.

26839184

Foto internet

La mateixa nit que va començar el desmuntatge hi va haver un atemptat al domicili particular de l’Antoni Farrés. Van ruixar la porta d’entrada amb gasolina, van introduir líquid inflamable per sota de la porta i hi van calar foc. La ràpida actuació dels bombers va evitar una desgràcia més gran. Aquell atemptat, que va commocionar la ciutat, no va ser reivindicat per ningú, però des de feia dies que l’alcalde Farrés rebia anònims i amenaces. Tot duia a pensar que l’autor, o autors, de l’atac eren nostàlgics del règim franquista i que, sens dubte, el cas tenia relació directa amb la retirada de la Creu del Caiguts.

Al final el trasllat va ser dut a terme per una empresa barcelonina, Construcciones de Edificios. La sabadellenca Arguto havia renunciat. El cost real va ser de 638.780 pessetes. A l’Ajuntament estaven contents perquè la feina s’havia finalitzat amb èxit i s’havien estalviat, gairebé, vint mil duros.

el-raco-del-campanar-el-1943-amb-la-creu-dels-caiguts-recent-inaugurada-i-l-esglesia-de-sant-felix-en-construccio

Foto internet