Anys de traspàs i Jocs Olímpics

1200px-2020_Summer_Olympics_text_logo.svg

Aquest any 2020, com tots els anys de traspàs (bisiestos en castellà) hi haurà Jocs Olímpics d’estiu. Enguany es celebraran a Tokio. Oficialment seran els Jocs de la XXXII Olimpíada. Es repeteix de seu, els de l’any 1964 ja es van celebrar a la capital japonesa. Altres capitals que també han repetit han estat Atenes, Londres o Los Angeles.

Des l’any 1896, cada quatre anys, excepte els 1916, 1940 i 1944, degut a les guerres mundials, s’han celebrat els Jocs Olímpics de l’era moderna. Sempre en any de traspàs. S’anomena així aquells anys en que el mes de febrer té 29 dies. Hi ha, però, una excepció cada 100 anys.

L’òrbita de la terra al voltant del Sol no és exacte en dies. Hi ha uns minuts de més, que acumulats representen un dia de més cada quatre anys. Però tampoc és exacte del tot i una petita fracció es pot anar acumulant. Un dels acords del calendari gregorià va ser el d’eliminar un desfasament que s’havia produït al cap dels temps i trobar un sistema eficaç per evitar aquesta anomalia.

Unknown

Gregori XIII

Des de 1582, quan es va adoptar el calendari gregorià (establert pel papa Gregori XIII), són anys de traspàs, és a dir, tenen 366 dies, aquells anys que les seves dues últimes xifres són divisibles per 4, exceptuant els múltiples de 100. Amb aquest sistema, l’error acumulat és d’un dia cada 3300 anys.

Nosaltres vàrem veure, i viure, que el 2000 (any dels Jocs de Sidney) el febrer va tenir, només, 28 dies. Igual que els tindrà l’any 2100.

Aquests càlculs, que no eren massa difícils, ni enrevessats, pels astrònoms d’aleshores, obligaven a acceptar que la Terra és rodona i giravolta al voltant del Sol. Però tot es complicava perquè el clero i la Inquisició, mantenint que la Terra era plana i el centre de l’Univers, perseguia tots aquells que defensaven aquella atrevida teoria. Copèrnic, Kepler o Galileu en van ser víctimes famoses.

El calendari Julià (any 46 a. C.) ja va establir que cada quatre anys s’havia d’afegir una dia. Van triar per fer-ho el mes de febrer, per ser el darrer i el més curt de l’any.

Els romans començaven l’any els mes de Març. El nom era en homenatge a Mart, Déu de la Guerra. El primer signe del zodíac, Àries, també correspon al març.

El segon mes era Abril, sembla que en honor a la primavera.

El tercer era Maig, homenatge a la deessa Maia.

El quart Juny, en honor a Juno, filla de Saturn i germana i esposa de Júpiter.

El cinquè, d’inici Quintilis, més tard Juliol, va ser consagrat a Juli Cèsar desprès del seu assassinat.

El sisè, Sextilis, després Agost, el van dedicar Cèsar August. Li van posar 31 dies, també, perquè no fos inferior al dedicat a Juli Cèsar.

El setè, Setembre.

El vuitè, Octubre.

El novè, Novembre.

El desè, Desembre

L’onzè, Gener, dedicat a Janus, protector de les portes. Va ser afegit l’any 700 a. C.

El dotzè, Febrer. També afegit l’any 700 a. C. El seu nom sembla que prové de februa, festes de purificació. Hi ha qui manté, però, que ve de les febres que patien els esclaus els durs hiverns. En ser un mes lleig el van deixar en 28 dies, o 29 els anys de traspàs.

Els mesos, per tant, conserven els noms del calendari julià, que va imperar fins a finals de segle XV en els territoris conquerits per l’imperi Romà.

No obstant això, tot i els ajustos, el calendari julià continuava imprecís, tant així que cap al segle XVI tenia deu dies addicionals pel que fa al cicle astronòmic. El papa Gregori XIII, ha proposta de Christopher Clavius i Luigi Lilio, va reparar l’error el 1.582.

8e605a4894b3b8ada168f9301a3b8514

El mes d’octubre de 1582 es varen eliminar onze dies del calendari dels països catòlics perquè el temps de l’home estigués en harmonia amb les estacions climàtiques, es va decretar quins anys dels segles serien de traspàs, a través d’una fórmula matemàtica, i es va establir l’1 de gener com a començament de l’any nou .

Aquest és el calendari que avui fem servir, amb setmanes de set dies, amb un dia sagrat dedicat al descans; es va imposar amb el triomf del cristianisme sobre l’imperi romà per després escampar-se pel món.

Fotos: Wikipedia i Pinterest

Els Borbons

La_familia_de_Carlos_IV

Família de Carlos IV

Si la monarquia és un sistema caducat, la monarquia borbònica, a més de caducada, és decrèpita i calamitosa.

Les monarquies que resisteixen millor els temps, com la britànica i les nòrdiques, es caracteritzen per tenir un gran respecte per la democràcia i per els seus súbdits.

La reina Victòria del Regne Unit, va regnar durant més de 63 anys. L’època victoriana va ser admirada i respectada. La seva descendent Isabel II, ja en porta 67 i no s’ha posat mai en problemes. De cap tipus. I, mira que n’hi han sortit. La monarquia britànica es distingeix per la seva labor de representació, mentre deixa la política pels polítics. Ja sigui laborista o conservador, el primer ministre, es rebut, respectat i tractat per la reina amb la mateixa cortesia. Les monarques regnen i els polítics fan política.

Els Borbons són una altra història. S’han fotut en tota mena d’embolics. De tot tipus: polítics, bèl·lics, territorials, foscos, sexuals i corrupteles. Han pres partit quan els ha semblat i els ha costat molt de tenir el mínim respecte per el poble que els manté.

Els Borbons del segle XIX van representar els episodis de corrupció més greus que s’hagi pogut veure mai, a més d’ocasionar tres terribles guerres civils. Les tres guerres carlines.

 

Charles_III_of_Spain_high_resolution

Carlos III.- En un país ple de misèria i de fam, va fer de Madrid una ciutat imperial. No és gens estrany que tingui el títol honorífic de “Mejor Alcalde de Madrid”.

Carlos IV.- Va renunciar a les seves obligacions i va cedir el poder a la seva dona i a Godoy. Aquest, amb una actuació amb més ombres que llums, es va guanyar el menyspreu de tothom, rics i pobres.

 

Fernando_VII_-_Vicente_López

Fernando VII.- Un autèntic desastre. Segurament el pitjor rei de tots els temps i de tots els espais. Corrupte i malèvol, va ser el causant de les tres guerres carlines.

 

Isabel_de_Borbón_y_Borbón-Dos_Sicilias

Isabel II.- La van emancipar i coronar reina a l’edat de 13 anys. La seva joventut i  inexperiència van permetre que les persones més influents fossin Sor Patrocinio, la monja de las llagas i el confessor Antoni Maria Claret. Capritxosa i ignorant, al seu voltant va créixer la corrupció i es van amassar grans fortunes com la del Marquès de Salamanca.

 

Unknown-1

Alfonso XII.- Va ser coronat rei després de la proclamació militar del general Martínez Campos. Va reconèixer el retràs que hi havia a Espanya. Va morir jove.

 

Rey_Alfonso_XIII_de_España,_by_Kaulak

Alfonso XIII.- Va haver de marxar d’Espanya per cames, l’any 1931. Va propiciar i aplaudir el cop d’estat de Primo de Rivera. Només va reconèixer, d’entre molts, un fill il·legítim. Leandro de Borbón.

 

220px-Juan_Carlos_de_Borbón,_Prince_of_Spain

Juan Carlos I.- Tothom l’assenyala com inductor del 23 F. Involucrat en casos foscos, va haver d’abdicar forçadament. Ha hagut de fer front a varies denúncies de paternitat.

Justament quan era només un jove príncep, en uns jocs universitaris a Oxford, va tenir una contractura i va ser atès pel doctor Josep Trueta. En preguntar-li al metge si era espanyol, el doctor Trueta li va dir que no, que era català. La conversa va seguir parlant de catalans precisament. Com que també seria rei dels catalans, li va preguntar que podia fer per caure’ls-hi bé. La resposta va ser: «No le ponga nunca Felipe a un hijo suyo».

 

Felipe_V_de_España

Precisament els dos Felipes seran recordats, pels catalans, com els dos pitjors Borbons. El cinquè per intentar l’aniquilació del poble català el segle XVIII, i el sisè, per fer el mateix el segle XXI. Les reiterades amenaces i les trucades per arruïnar l’economia catalana, ho delaten.

rey_militar_4_20141216

Fotos, Casa Real i Wikipedia

 

 

Ni tant antiga, ni tant unida

Versión 2

L’any 1800 es va crear el municipi de Sant Pere de Terrassa. Aquest ens municipal va començar a tenir autonomia a partir del dia 7 d’agost de 1800. Una de les seves parròquies era la de Sant Quirze de Terrassa.

Una manament signat rei Carles IV, exposava:

«Mandatoria del Real y Supremo Consejo de Castilla concediendo facultad a los vecinos de la parte foránea de la villa de Tarrasa para que puedan por si solos proponer Bayle (Batlle) independiente del de la villa.

Don Carlos, por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de Las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algeciras, Señor de Bizcaya y de etc. == Por cuanto los Rexidores, Síndicos y Diputados de la parte foránea de la villa de Tarrasa en el nuestro Principado de Cataluña, se ocurrió ale nuestro Consexo de 22 de junio de 1797 con el pedimento que dice assi: == Muy Poderoso Señor, etc., etc.

Versión 2

Segons aquest manament signat per Carles IV, s’atorgava categoria de municipi, a les parròquies que rodejaven el poble de Terrassa, com s’ha pogut llegir abans, un d’ells era Sant Quirze de Terrassa.

Per altre banda, Felip V, avi de Carles IV, havia promulgat el Decret de Nova Planta l’any 1716, que s’anunciava així:

«Don Phelipe, por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de Las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Islas Orientales y Occidentales, Islas y Tierrafirme, del Mar Occeano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante y Milán, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, Señor de Vizcaya y de Molina, Marqués de Castel-Rodrigo Primo, Cavallero del Insignr Toyson de Oro, de mi Consejo fe Guerra, Governador y Capitán General del Exército y Principado de Cataluña. Regente y Oidores de mi Real Audiencia de la Ciudad de Barcelona.

Por cuanto, por Decreto de nueve de Octubre, etc., etc…

En els escrits es pot llegir dues vegades Principado de Cataluña, però España, no surt per enlloc. Perquè, si España hagués existit com país, escrivint Phelipe, Por la Gracia de Dios, Rey de España, o Carlos, Por la Gracia de Dios, Rey de España, n’hi hauria hagut prou. Però no, els dos manaments citaven tots els regnes però cap país anomenat España. Senyal que encara no existia.

Realment la primera vegada que apareix España, és a la Constitució de 1812. Aprovada a Cádiz, el 19 de març de 1812 i coneguda com la Pepa, va ser la primera Constitució espanyola. Fins aleshores, Espanya, havia estat un gran territori format per diferents regnes, però no es podia considerar cap nació, ni cap país únic. Cada terra feia sa guerra.

Els mateixos borbons van originar les tres guerres civils del segle XIX. Les guerres carlines de 1833, 1846 i 1872. A més, el segle XX, un cop d’Estat perpetrat per la dreta i l’extrema dreta, va originar la guerra civil de 1936. El que vol dir quatre guerres civils en cent anys. Com es pot justificar la tant repetida i reiterada unitat? Cap país del món que hagi patit quatre guerres civils en cent anys, és capaç de pregonar i de defensar la seva unitat com sacro-santa.

Per tant, ni tant antiga, ni tant unida.

Las cosas de Don Fabián

estapé

Fabià Estapé. Foto Enciclopèdia.cat

Es podria assegurar que el tracte que ha rebut l’economia catalana per part dels poders de l’Estat no ha estat mai massa cordial. Entre els anys quaranta, quan es van endur a Madrid empreses com l’Hispano Suiza o Motores Elizalde i l’any 2017, quan Felip VI va trucar a Alemanya per que s’enduguessin la SEAT, trobaríem desenes d’exemples d’aquesta afirmació.

Per altra banda l’intent de pescar empreses catalanes ha estat, sempre, una obsessió per part dels diferents governants del centre. Els canvis, forçats, de seu d’empreses durant el procés han representat un episodi més d’aquesta obsessió.

En canvi, a la xarxa, sovint, hi podem trobar piulades com aquesta:

  • La propia Unión Europea es redistributiva. Llevamos recibiendo fondos europeos desde que entramos. La redistribución está en la Constitución, art. 131 y nadie tiene la culpa que Franco montara las fábricas en Cataluña.

És a dir, volen crear l’opinió que el desenvolupament industrial de Catalunya ha estat per obra i gràcia de Franco. No s’ha de conèixer gaire l’economia catalana per arribar a la conclusió que aquesta frase, a més d’una falsedat, és un colossal despropòsit.

També s’hi afegeixen, a aquesta fal·làcia, els barons de les diferents comunitats autònomes. Creuen que ara és la seva hora. Que és just que reclamin la part de riquesa que els pertoca, després que l’Estat només afavorís Catalunya.

Tergiversacions com aquesta són cada dia més habituals. Volen fer passar per mimada, justament, la zona més mal tractada i espoliada del país.

Ni Franco va afavorir Catalunya, ni cap del diferents governs espanyols ho ha fet mai. Tot el contrari. No han fet altra cosa que frenar, esquilmar i reprimir.

En temps de Franco, els anomenats Planes de Desarrollo Económico y Social van passar de llarg a Catalunya. El primer dels tres plans, que va ser desplegat entre els anys 1964 i 1967, es va aplicar a Valladolid, Vigo, La Coruña, Saragossa, Sevilla, Burgos i Huelva.

En el segon (1968-1971) es van crear els pols de desenvolupament de Granada, Còrdova i Oviedo.

Catalunya no va “pillar” res de res. Com si fos un pla Marshall va passar de llarg.

A més, des de la capital no han fet altra cosa, en el transcurs dels temps, que anar augmentant el nivell d’ofec. El ministre català Pedro Gual Villalbí, ja havia pronunciat una conferència a Madrid, en la que va dir amb satisfacció:

[…] la fórmula aplicada, reprimiendo el desarrollo de la industria catalana y con los excedentes de su expansión favorecer y estimular el desarrollo industrial de otras regiones […] ha tenido para Cataluña la consecuencia de que ha frenado su desarrollo natural.

Aquesta repressió del desenvolupament està directament relacionada amb una desgraciada i malintencionada frase de Don Florencio Sánchez Menéndez-Rivas, aleshores Secretario General Técnico del Ministerio de Comercio:

  • A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente.

El tercer pla (1972-1975) va ser un fracàs. En van culpar la pujada del preu del petroli i la lentitud de les gestions. Encara que, realment, el fracàs va començar quan Carrero Blanco va destituir, de forma fulminant, el senyor Fabià Estapé.

Un any i mig, entre gener de 1971 i juny de 1972, va estar en el càrrec.

L’almirall Carrero Blanco que, aleshores, exercia d’amo i senyor, mai va veure amb bons ulls la figura de Fabià Estapé. Si que sentia devoció, en canvi, per un altre català, Laureano López Rodó.

Unknown-1

Fabià Estapé. Foto Universitat de Barcelona

Quan, a petició d’aquest darrer, Fabià Estapé va ser nombrat Comisario Adjunto del Plan de Desarrollo, a Carrero se li van estarrufar els pels de les celles. Com podia ser que un home que no era de missa, ni de l’Opus, ni Procurador en Cortes, ocupés aquell càrrec. No importava que es tractés del millor economista. No importava que fos el més apropiat per dur endavant aquell complicat projecte. Tant sols importava que no era una persona del Régimen.

Fabià Estapé era un home singular i genuí. Com totes les grans figures tenia les seves rareses i genialitats. Dins del Ministerio les seves excentricitats eren conegudes com las “cosas de Don Fabián”. Carrero Blanco no les suportava.

Fonts no oficials van informar que la gota que va fer vessar el got, varen ser els clincs, clincs, clincs, de la màquina de joc de millón que el senyor Estapé va fer posar a la sala d’espera del seu despatx. Les seves audiències eren molt llargues i, sovint, el personal que esperava -ja fossin empresaris, batlles o governadors- es desesperava. Aquell joc podia entretenir-los una bona estona.

El despatx de Carrero Blanco era just a sota i aquells sorollets el molestaven tant que el van fer embogir. Sota aquesta influència va fulminar Estapé.

Passats els anys i atesa l’actual conjuntura que estem vivint i la relació entre el poder central i Catalunya, pel que fa a la economia, es troba a faltar la veu i l’opinió d’una gran personalitat com la del senyor Fabià Estapé i Rodriguez.

 

Versión en castellano

1328121085358

Fabià Estapé. Foto CCMA

 

Las cosas de Don Fabián

Se podría asegurar que el trato que ha recibido la economía catalana por parte de los poderes del Estado no ha sido nunca demasiado cordial. Entre los años cuarenta, cuando se llevaron a Madrid empresas como la Hispano Suiza o Motores Elizalde y el año 2017, cuando Felipe VI llamó a Alemania para que se llevaran la SEAT, encontraríamos decenas de ejemplos de esta afirmación.

Por otro lado el intento de pescar empresas catalanas ha sido, siempre, una obsesión por parte de los diferentes gobernantes del centro. Los cambios, forzados, de sede de empresas durante el proceso han representado un episodio más de esta obsesión.

En cambio, en la red, a menudo, podemos encontrar tuits como éste:

  • La propia Unión Europea es redistributiva. Llevamos recibiendo fondos europeos desde que entramos. La redistribución está en la Constitución, art. 131 y nadie tiene la culpa de que Franco montara las fábricas en Cataluña.

Es decir, quieren crear la opinión de que el desarrollo industrial de Cataluña ha sido por obra y gracia de Franco. No es preciso conocer mucho la economía catalana para llegar a la conclusión de que esta frase, además de una falsedad, es un colosal despropósito.

También se suman, a esta falacia, los varones de las diferentes comunidades autónomas. Creen que ha llegado su momento. Que es justo que reclamen la parte de riqueza que les corresponde, después de que el Estado sólo favoreciera a Cataluña.

Tergiversaciones como ésta son cada día más habituales. Quieren hacer pasar por mimada, justamente, la zona más mal tratada y expoliada del país.

Ni Franco favoreció a Cataluña, ni de los diferentes gobiernos españoles lo ha hecho nunca. Todo lo contrario. No han hecho más que frenar, esquilmar y reprimir.

En tiempos de Franco, los llamados Planes de Desarrollo Económico y Social pasaron de largo en Cataluña. El primero de los tres planos, que fue desplegado entre los años 1964 y 1967, se aplicó a Valladolid, Vigo, La Coruña, Zaragoza, Sevilla, Burgos y Huelva.

En el segundo (1968-1971) se crearon los polos de desarrollo de Granada, Córdoba y Oviedo.

Cataluña no “pilló” nada de nada. Como si fuera un plan Marshall pasó de largo.

Además, desde la capital no han hecho otra cosa, en el transcurso de los tiempos, que ir aumentando el nivel de ahogo. El ministro catalán Pedro Gual Villalbí, ya había pronunciado una conferencia en Madrid, en la que dijo con satisfacción:

[…] la fórmula aplicada, reprimiendo el desarrollo de la industria catalana y con los excedentes de su expansión favorecer y estimular el desarrollo industrial de otras regiones […] ha tenido para Cataluña la consecuencia de que ha frenado su desarrollo natural.

Esta represión del desarrollo está directamente relacionada con una desgraciada y malintencionada frase de Don Florencio Sánchez Menéndez-Rivas, entonces Secretario General Técnico del Ministerio de Comercio:

– A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente.

El tercer plan (1972-1975) fue un fracaso. Culparon a la subida del precio del petróleo y la lentitud de las gestiones. Aunque, realmente, el fracaso empezó cuando Carrero Blanco destituyó, de forma fulminante, al señor Fabián Estapé.

Un año y medio, entre enero de 1971 y junio de 1972, estuvo en el cargo.

El almirante Carrero Blanco que, entonces, ejercía de amo y señor, nunca vio con buenos ojos la figura de Fabián Estapé. Si que sentía devoción, en cambio, por otro catalán, Laureano López Rodó.

Cuando, a petición de este último, Fabián Estapé fue nombrado Comisario Adjunto del Plan de Desarrollo, a Carrero se le erizaron los pelos de las cejas. Como podía ser que un hombre que no era de misa, ni del Opus, ni Procurador en Cortes, ocupara ese cargo. No importaba que se tratara del mejor economista. No importaba que fuera el más apropiado para llevar adelante aquel complicado proyecto. Sólo importaba que no era una persona del Régimen.

Fabián Estapé era un hombre singular y genuino. Como todas las grandes figuras tenía sus rarezas y genialidades. Dentro del Ministerio sus excentricidades eran conocidas como las “cosas de Don Fabián”. Carrero Blanco no las soportaba.

Fuentes no oficiales informaron que la gota que colmó el vaso, fueron los clinc, clinc, clinc, de la máquina de juego de millón que el señor Estapé hizo poner en la sala de espera de su despacho. Sus audiencias eran muy largas y, a menudo, el personal que esperaba -ya fueran empresarios, alcaldes o gobernadores- se desesperaba. Aquel juego podía entretenerlos un buen rato.

El despacho de Carrero Blanco estaba justo debajo y aquellos ruiditos le molestaban tanto que lo enloquecieron. Bajo esta influencia fulminó a Estapé.

Pasados ​​los años, dada la actual coyuntura que estamos viviendo y la relación entre el poder central y Cataluña, con respecto a la economía, se echa de menos la voz y la opinión de una gran personalidad como la del señor Fabián Estapé y Rodriguez.

Cent anys de la vaga de La Canadenca

20519464710

Ara fa cent anys, Catalunya en general, i Barcelona en particular, estaven sotmeses als efectes d’una important i seriosa vaga: la coneguda com «la vaga de La Canadenca». El conflicte que es va organitzar era colossal. El control s’havia escapat de la mà de tothom: empresaris, treballadors i classe política. La vaga, que havia començat el dia 5 de febrer de 1919 a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction, Light and Power, s’havia escampat arreu com la pólvora.

El president del Consejo de Ministros de Madrid, Álvaro de Figueroa, Conde de Romanones, en un intent de negociació va canviar el Governador Civil de Barcelona i el Cap de la Policia, però el Capità General, Milans del Bosch, va imposar la seva opinió i va declarar l’estat de guerra. Els ànims es van encendre encara més. També es mantenia la censura de la premsa. La mobilització no s’aturava. La hostilitat havia arribat a nivells impensables. Un sarau de mil dimonis.

Eren temps molt convulsos a Catalunya. Es vivia l’anomenada època de les pistoles o, directament, el pistolerisme. La Patronal havia contractat pistolers per tal de fer la feina bruta. S’assenyalava Juan Miró Trepat, constructor de la Torre de l’Aigua, com un dels empresaris responsables. Els sindicats no es feien enrere. Hi va haver diversos atemptats i homicidis. El febrer de 1920 van assassinar l’empresari Théodore Jenny, el novembre de 1920 va ser assassinat Francesc Layret, advocat defensor de la causa obrera, que havia estat diputat al Congrés de Diputats per la circumscripció de Sabadell.

Tornant a la vaga, els dies passaven sense trobar cap solució. A Madrid temien que la vaga es propagués a la resta de l’Estat. Al nou governador, Carles Emili Montañés, li va costar convèncer Fraser Lawton, gerent de la Barcelona Traction, perquè s’assegués a negociar amb el comitè de vaga. Hi van haver diferents contactes i reunions que van finalitzar amb un gran míting, el dia 19 de març, a la plaça de toros de Les Arenes amb l’assistència de milers i milers de treballadors. Després de la intervenció de Salvador Seguí, sindicalista conegut com el Noi del sucre, es va decidir posar fi a la vaga. Salvador Seguí va ser, també, assassinat l’any 1923.

El dia 3 d’abril, el Conde de Romanones signava el decret de les vuit hores, però incapaç de justificar, amb bons arguments, la transcendència del que havia firmat, per convèncer les forces vives del país, va dimitir al cap de dues setmanes. El polític madrileny, que havia passat amb un perfil més aviat negociador, va ser substituït per Antonio Maura, de perfil molt més dur, que va mantenir l’estat de guerra uns mesos més i va protagonitzar una política repressiva.

És evident, doncs, que la jornada laboral de vuit hores diàries que hem gaudit i gaudim des de fa cent anys, va ser acceptada com una conseqüència directa de la vaga de La Canadenca.

s-l640

Aquella vaga, tal vegada, hauria pogut tenir un altre rumb si un submarí alemany no ho hagués impedit quatre anys enrere. El maig de 1915, en plena Primera Guerra Mundial, un submarí alemany va enfonsar el transatlàntic Lusitania davant les costes d’Irlanda. Hi va haver 1195 víctimes mortals, una d’elles era Frederick Stark Pearson, enginyer nord-americà fundador de la Barcelona Traction, Light and Power. El tarannà del senyor Pearson, molt obert de mires, hauria influït positivament, sens dubte, fent disminuir els efectes d’aquella vaga. Per conèixer la seva personalitat és recomanable veure el reportatge televisiu «La gran aventura de La Canadenca» que es pot trobar a TV3 a la carta, en un programa de la sèrie Sense Ficció.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-gran-aventura-de-la-canadenca/video/4368090/

1200px-CAB_1918_Pearson_Frederick_Stark

Frederic Stark Pearson

El senyor Frederick Stark Pearson va fundar, l’any 1911, la Barcelona Traction, Light and Power amb l’objectiu d’electrificar Barcelona i el Vallès, però va aconseguir electrificar tot Catalunya. Va construir les centrals elèctriques de Camarasa, Sant Antoni, Terradets o Serós. El projecte era de tal envergadura que els bancs locals, gestionats per dirigents amb polítiques econòmiques de vol gallinaci, van negar-li el finançament. El senyor Pearson va haver d’accedir al crèdit internacional, per aquest motiu, la signatura de fundació de la companyia es va fer a Toronto, d’aquí el nom de La Canadenca, però l’empresa era barcelonina cent per cent.

Un altre dels projectes de Frederick Stark Pearson van ser els Ferrocarrils de Catalunya. L’arribada a Sabadell del tren elèctric va ser una iniciativa d’aquell ciutadà nord-americà. La seva idea era fer-lo arribar fins a França, l’amplada europea de la via permetia la connexió amb Europa.

El dia que es va retirar la Creu dels Caiguts de Sabadell

El dimecres, 7 de novembre de 1979, s’iniciaven les obres de desmuntatge de la Creu dels Caiguts. Es desmantellava pedra per pedra amb l’objectiu de traslladar-la al cementiri i reconstruir-la quan les disposicions econòmiques del Consistori ho permetessin.

La retirada d’aquell monument, que només lloava i recordava els caiguts d’una banda del conflicte armat, havia estat aprovada per l’Ajuntament, en comissió Permanent, el 17 de setembre anterior, amb els vots a favor dels regidors del PSUC, del PSC-PSOE i de C i U i l’abstenció dels de CC-UCD. Els treballs es van adjudicar a l’empresa sabadellenca Construcciones Arguto, amb un pressupost de 764.826 pessetes.

images

Foto AHS

Durant tota la dictadura aquella creu va ser contemplada, per la majoria dels sabadellencs, amb una barreja de recança i vergonya. El projecte del Monument als Caiguts era obra de Joaquim Manich i Comerma, arquitecte municipal, i es va aprovar el 15 d’octubre de 1942, quan l’alcalde accidental era Miquel Sala Viñals. La inauguració va ser el dia 1 d’agost de 1943, inclosa en els actes de la Festa Major. Aleshores ja era alcalde Josep Maria Marcet. La justificació per erigir-lo era:

Todas la poblaciones, con más o menos suntuosidad, han elevado este merecido Monumento a la memoria de los que dieron su vida por Dios y por la Patria. Nuestra ciudad lo está levantando en su lugar más elevado y propio: junto a la Iglesia, representación de Dios, y cerca del Palacio Municipal, representación de la Patria.

29747502

Després de la mort del dictador, d’acord amb la Constitució de 1978, i per tal d’aconseguir una reconciliació definitiva i eficaç, no era just, ni acceptable, mantenir … en el lugar más noble y respetuoso de la Ciudad… un homenatge als guanyadors de la guerra civil. Un record permanent només d’aquells que s’havien alçat en armes l’any 1936 originant la fratricida guerra. Així ho va entendre el nou Consistori, encapçalat per el batlle Antoni Farrés, que va prendre possessió el 19 d’abril de 1979 i va posar fil a l’agulla per desmuntar-lo el més aviat possible. La retirada de la Creu dels Caiguts es va convertir en un objectiu prioritari.

Durant els treballs de desmuntatge va saltar la sorpresa quan a l’interior del monument va aparèixer una caixa metàl·lica. Les primeres especulacions suposaven que pogués contenir restes humanes. Res d’això. Es va poder comprovar que contenia, en diferents recipients, mostres de distintes terres que, segurament, corresponien als diferents camps de batalla. Aquest detall, desconegut pels sabadellencs, feia més injusta, encara, la presència d’aquell abominable monument. No només feia escarni de la derrota sinó que, a més, feia ostentació dels llocs on s’havia aconseguit. Aquella caixa no es va dur al cementiri, es va guardar a les dependències municipals.

26839184

Foto internet

La mateixa nit que va començar el desmuntatge hi va haver un atemptat al domicili particular de l’Antoni Farrés. Van ruixar la porta d’entrada amb gasolina, van introduir líquid inflamable per sota de la porta i hi van calar foc. La ràpida actuació dels bombers va evitar una desgràcia més gran. Aquell atemptat, que va commocionar la ciutat, no va ser reivindicat per ningú, però des de feia dies que l’alcalde Farrés rebia anònims i amenaces. Tot duia a pensar que l’autor, o autors, de l’atac eren nostàlgics del règim franquista i que, sens dubte, el cas tenia relació directa amb la retirada de la Creu del Caiguts.

Al final el trasllat va ser dut a terme per una empresa barcelonina, Construcciones de Edificios. La sabadellenca Arguto havia renunciat. El cost real va ser de 638.780 pessetes. A l’Ajuntament estaven contents perquè la feina s’havia finalitzat amb èxit i s’havien estalviat, gairebé, vint mil duros.

el-raco-del-campanar-el-1943-amb-la-creu-dels-caiguts-recent-inaugurada-i-l-esglesia-de-sant-felix-en-construccio

Foto internet

Històries de la postguerra

La guerra s’havia acabat. Tothom la donava per ben finalitzada. Desapareixia el temor als bombardejos. S’aturarien els sobresalts, les privacions, les penúries i la manca de menjar. Per fi s’acabaria la dieta a base de guixes o farinetes. Tornaria a haver-hi pa blanc a les fleques, tabac als estancs i llum a les bombetes de les llars. Tornarien a casa el fill, el pare o el germà. Tornarien a viure tots en pau.

Post-guerra espanyola-2. Mural en via pública_1_630x630

Dissortadament, no va ser exactament així. Malauradament, en passar les setmanes i els mesos, es va anar comprovant, cadascú en la pròpia carn, que no era ben bé així. Els homes en edat militar, haguessin estat, o no, a la guerra, van ser cridats a files per complir un servei militar llarguíssim –un mínim de tres anys-. Molts pares, fills o germans, en funció d’uns rars expedients, van ser empresonats, van anar a parar a camps de concentració o als famosos batallons de treballadors de trista memòria. No cal parlar dels que ja havien fugit.

Post-guerra espanyola

La gana seguia sent el pa de cada dia. La llum no acabava d’encendre’s. El benestar era molt lluny d’arribar. La llarga i fosca nit seguia. La purga de funcionaris era total. Arribava, fins i tot, als que no tenien cap mena de taca al seu expedient.

El dilluns després de l’entrada de les tropes franquistes, el Lluís es va presentar a la seva feina habitual. Havia estat conserge de l’Ajuntament de Sabadell, que, els dies anteriors havia estat tancat a pany i clau. També havia estat a la brigada d’obres. Va pensar que, tal vegada i en aquelles circumstàncies seria més útil a la consergeria.

No el van deixar reintegrar al seu lloc de treball. Li van parlar d’un carnet de identitat i que s’havia de presentar a la policia. D’allà al van fer anar a la falange. Una setmana sencera amunt i avall, d’un cantó a l’altre, responent preguntes i interrogatoris. El Lluís no era ni de dretes, ni d’esquerres. El seu comportament havia estat sempre correcte i legal. No se li coneixia afiliació a cap partit ni sindicat. Ni hi havia coneixement que hagués participat a cap malifeta. Després d’insistir molt va recuperar la feina. Però amb una diferència, només podia anar de peó a la brigada de carrer. Amb els seus cinquanta anys no va tenir més remei que acceptar-ho. A partir d’aquell dia, el Lluís, nascut al Bruc, però traslladat a Sabadell amb la família, tot buscant un millor futur per el seu fill i les seves filles, va haver de guanyar-se la vida fent d’espatlla-carrers. No es va afiliar mai a la falange i parlava castellà amb un exagerat deix català.

Lluís peó

Si el Lluís se’n va sortir amb certa dignitat dels embrollaments apareguts durant la post-guerra, a la Carmeta li va anar molt pitjor. No se’n va sortir. La Carmeta no era funcionària, era ama de casa. Després d’estar desapareguda durant tres dies, van treure el seu cadàver del fons del pou de casa seva.

En acabar el conflicte, els germans i algun familiar de la Carmeta la perseguien a tota hora. També va ser requerida per la policia i visitada per dos membres de falange. La van amenaçar en acusar-la d’encobridora. La van amenaçar, també, amb tots els mals de l’infern si no col·laborava i els informava d’on era el seu marit. El buscaven a vida o mort, com els rètols de les pel·lícules de l’oest.

El Jenaro, el seu home, havia format part dels escamots de la FAI. Un d’aquells descontrolats grups, tant temuts per la gent de dretes. Ella, coneixia la pertinença del seu marit a aquella organització però ignorava, del tot, tota mena de detalls, importants, o no.

Nascut, l’any 1898, al carrer de Sant Joan, el Jenaro, feia gala, de ben jove, d’un caràcter fort, reivindicatiu i lluitador. Es va afiliar a la CNT i, abans de la guerra, a la FAI. La Carmeta ignorava, del tot, que els escamots en els que hi havia el seu home estaven implicats en diferents facècies. Hi havia testimonis que els havien identificat en casos greus. Potser ell no havia premut el gallet per disparar ningú, segurament, però el sol fet de formar part d’aquelles quadrilles, el feia sospitós i hi havia varies denúncies. Estava buscat pel règim. La Carmeta es veia acorralada, tant de dia com de nit, entre aquelles autoritats, la seva família i el record del seu marit fugit a França. No es creien que ella no sabés on parava el Jenaro. La seva vida s’havia convertit en una tragèdia, no menjava, no dormia, no vivia i, en un moment de desesperació, es va llevar la vida, tirant-se al fons del pou.

34577

 

Fotos: 1, 2 i 4.- Internet; 3.- pròpia.