Mussols amb pedigrí

IMG_1747

El Gaietà i el Dieguet, el Potamec, el Manega, el Frare, l’Espartero, el Juliu de la Plaça, el Magí de la Colla, el Sord, l’Escaparritxi, el Ramonilla, el Feliu Buenu, el Pere de la Caixa, el Borrasca, el Xarlot, el Jaumet de Can Font, el Valentí de telèfons, el Silvestre, l’Isidre i el Jaume sabaters, el Pepet ros, el Sebiu, el Cametes, el Pepito del Butano, el Joan del burro, també conegut com el Joan de la cabra, el Xato, el Ton de la Plaça, el Rafelet, el Prim, el Miguelín, el Chacho, el Pepito forner, l’Arturín, el Baldi, el Ferrer, els germans Moreu, el Mingo de Can Feliu, el Joan de la llenya, el Jaumet Nenè, el Pere Ralda, el Cesàreo de la farmàcia, el Toñín, el Xino, el Mateu Chuecos, els Molles, el Melín, el Goyo, el Felip de les casetes, el Negre, el Tomàs barber, el Gatius, el Bielet, el Moro, el Diego, el Peret Sues, el Martinet Sues, el Pepamaca, el Miru, el Samfaina, els Mandukos, el Poma, el Xic, el Nene, el Catasques, el Sequi… i molts d’altres, eren i són, mussols amb pedigrí. És a dir, quirzetencs o santquirzencs de soca-rel. Homes de Sant Quirze que han fet poble, cadascun amb el seu particular tarannà. Nascuts, o no, a Sant Quirze, però criats i fets aquí, han exercit i exerceixen de mussols amb orgull. També mereixen engrossir aquesta llista, encara que sense estar tant integrats, altres noms com l’Onassis, el Sevilla, el Torpedo, el Lennon o el Rubio.

Cada un d’ells, amb la particularitat, idiosincràsia o raresa que els ha pertocat, ha fet poble a la seva manera.

Menció especial per en Jordi Calvís, perquè té el títol en propietat. Va ser elegit Mussol de Sant Quirze l’aplec del 2013.

Una altre menció és per el noi de Cal Calafell que va ser promocionat com cantant d’èxit amb el nom de Marcos. Va actuar en conegudes orquestres, va enregistrar discos i va aparèixer en diferents programes de televisió. A inici dels setanta era el quirzetenc més famós, sens dubte.

Il·lustres individualitats foren Joan Vila Puig, Feliu Barnola, Salvador Sarrió, el doctor Relat i, fins i tot, Mossèn Anton.

IMG_9991

Però per damunt de tot, Sant Quirze és una qüestió de nissagues. Diferents famílies o nissagues familiars han fet créixer el municipi. Així hi trobem cognoms com: Brossa, Fabrés, Ferran, Fontcuberta, Carbó, Subirana, Casaramona, Creus, Argemí, Raspall, Illa, Carreras, Ralda, Escolà, Palumé, Bonafont, Sala, López, Ferrando, Galofré, Altimira, Esteve, Garriga, Romeu, Vendrell, Sos, Santamaria, Aligué, Valls, Jornet, Folch, Mas, Puig, Baldomà, Garcia, Berenguera, Sallés, Pena, Camps, Leiva, Vivé, Codina, Vidal, Gil, Calafell, Pujol, Gatell, Turu, Vila… , a més dels Bravo, Ortega, Aparicio, Lorente, Robles, Castaño, Cantero, Rubio, Cantarero, Monroy i altres. També n’hi ha de conegudes pel mot, com Cal Porquer o Ca les Burres. Importants, també, els masovers de Can Feliu, Can Vinyals, Can Barra, Can Poncic, Can Canals, Can Casablancas, el Mas Duran i de la resta de masies del poble.

Sant Quirze ha crescut molt. Tenia poc més de mil habitants quan, els anys trenta, una espectacular esllavissada, va modificar el paisatge de la Bigorra. Hi havia tres mil habitants escassos, quan, el setembre de 1962, va ser víctima de les riuades. Cinc mil ànimes, els anys vuitanta, quan sortia per la tele per allò de la Vueltai les curses d’ànecs. Però és que ara ja en són vint mil. Tota una multitud.

Aquell passat de vila ha desaparegut. Ha quedat diluït i deixatat en mig d’una gran majoria, diguem-ne, neutra. L’esperit de poble ja no hi és. A fugit. Es pot comprovar el dilluns de la Festa Major, en l’acte multitudinari de botifarrada-havaneres-rom-cremat-castell-de-focs. Renoi quina gentada. No sembla Sant Quirze, diuen els nadius.

Sant Quirze és un poblet que s’ha fet gran. Molt gran. Amb carrers a mida de carros i tartanes, ha quedat engolit entre mig de masies, urbanitzacions, polígons industrials i nusos de comunicació. S’hi han creat necessitats de ciutat, però té un tractament menor.

IMG_5795

Hi ha qui mira endavant amb neguit, mentre enyora aquell passat de poble. Sembla que qualsevol època passada era millor. I no es tracta de negar el futur. No es tracta de negar el progrés. Tampoc es tracta de mirar-se el melic i enyorar uns temps que no tornaran. Es tracta, això sí, de trobar l’equilibri entre el passat i el futur, entre el record viscut i l’esdevenir proper. Un equilibri necessari. La qüestió és d’anar endavant sense oblidar els fonaments, no fos cas que tingués raó aquell que va dir que qui perd els orígens, perd la identitat.

IMG_5796

Adéu, Cuqui. Et trobarem a faltar

IMG_0100

Avui ens ha deixat la Cuqui. Ha marxat per sempre. Ha estat més de dotze anys amb nosaltres. De fet, tot aquest temps ha estat una més de la família. Quan les trobi, allà on sigui, jugarà amb la Nina i la Greta que van començar a passar abans que ella.

De nano, a casa, érem més de companyia canina. Recordo, com si fos ara, les festes i els afalacs de la Negreta, el Kubala i el Xarli. Gossos sense cap raça reconeguda, però que mostraven una lleialtat i una fidelitat inqüestionables. Sí, recordo també, que eren els millors amics.

23621340_1125805194217399_6404888607776899809_n

Diuen que el gos és de l’amo i el gat és de la casa. Deu ser així. La Cuqui era de casa. En cada moment ens mostrava el lloc més confortable de casa nostra. Les condicions de confort d’una llar varien al llarg del dia i els gats, la nostra gata en aquest cas, detectava sense cap mena de dubte, la millor estança de la casa en cada moment.

IMG_5631

La Cuqui, aquest dotze anys ens ha donat lliçons de pulcritud, de precisió, de puntualitat, de companyia i de gratitud. Sempre comentàvem que com era possible que tingués un comportament tant assenyat.

IMG_2991

Ens ha deixat un buit que tardarem molt de temps en omplir.

És, potser una frase molt gastada, però jo també puc assegurar que com més conec els homes, més m’agraden els animals. Els darrers esdeveniments del món i el comportament de la raça humana, em confirmen aquesta afirmació.

IMG_1580

La Coca-Cola i Sant Quirze

logo-coca-cola-lead

Trenta anys, més o menys, va durar el binomi Coca-Cola i Sant Quirze. L’any 1970 es van començar a tallar els arbres del bosc de Can Casablanques per convertir-lo en polígon industrial. L’any 1974 ja estava en ple rendiment la nova planta embotelladora de Cobega instal·lada en aquell indret. Va ser la primera empresa important que es va establir al polígon.

El 2006 es va inaugurar la gran, i moderna, planta embotelladora de Coca-Cola i altres productes que Cobega va instal·lar a la zona de Montornès-Martorelles. La de Sant Quirze ja no estava operativa. La “Chispa de la vida” havia fugit del Vallès Occidental per anar a l’Oriental.

Com a beguda, la Coca-Cola és la més popular de l’univers i com a negoci, un dels més rendibles de tot el món, la barcelonina família Daurella ho pot testificar. Pocs països hi ha que no permetin la seva comercialització. A més, és la mostra més representativa de l’imperialisme nord-americà i va néixer gràcies a la reorientació d’un fracàs. Buscant un remei miraculós en va sortir la popular beguda.

John_Pemberton

John Pemberton. Foto wikipedia

John Pemberton, el seu inventor, era un farmacèutic d’Atlanta, addicte a la morfina. Una antiga ferida de guerra li causava forts dolors. Per desenganxar-se d’aquella droga va voler provar amb la cocaïna, considerada aleshores gens perillosa. Va començar a investigar i a barrejar diferents productes, entre ells la coca, fins trobar l’elixir màgic. Era el dia 8 de maig de 1886 quan va donar com definitiva la seva fórmula. Encara que aquell beuratge no li va servir de res. Va morir al cap de dos anys. Però la fórmula, coneguda com de les set X, és el secret més ben guardat del món mundial. Una d’aquelles X, la cocaïna, va desaparèixer de la recepta l’any 1903, quan les autoritats nord-americanes la van considerar com una droga d’efectes molt nocius. Aquell any, la coca-cola va deixar de contenir cocaïna. Fins a 9 mil·ligrams per got.

10_1955_BW

Robert W. Woodruff. Foto woodruff.org

La família del senyor Pemberton va seguir venent aquell producte però va ser gràcies a l’acció de dos influents personatges que va assolir la fama mundial. L’un va ser el seu gendre, Asa Griggs Candler i l’altre Robert W. Woodruff, president de The Coca-Cola Company entre 1923 i 1954. Amb mires d’una gran expansió i apostant, sobre tot, per la publicitat, van aconseguir que hi hagi coca-coles a tots els frigorífics del món. Hi va haver molts canvis, però el nom encara recorda un dels primitius ingredients: la cocaïna.

Passats els anys, encara hi ha un notable desconeixement dels veritables efectes d’aquesta beguda. Una doctora en medicina deia que beure coca-cola equival a ingerir Sidol Water-limp, ja que dins del nostre organisme fan el mateix efecte. De fet, la coca-cola té un gran poder desembussador. Tant és així, que és utilitzada per molts professionals per aprofitar aquesta propietat. No és broma.

Cristina Onassis, filla del multimilionari grec, va morir per l’acció directa de la coca-cola. Sent addicta a aquesta beguda, havia de prendre molta medicació per contra-restar els efectes de la seva addicció: somnífers, ansiolítics i altres. Aquella barreja li va causar la mort. Cristina Onassis es bevia una mitjana de vint-i-quatre coca-coles cada dia.

La Coca-Cola va arribar a Espanya l’any 1951. Era un producte d’importació. Ningú hi posava ni un duro, però. Va ser un català, com gairebé sempre –encara que a la Meseta no ho vulguin reconèixer- qui, jugant-se els seus dinerons, va apostar per aquella novetat, sense esperar cap ajuda.

El senyor Santiago Daurella i Rull, empresari del sector alimentari –era importador de bacallà i fabricant de begudes carbòniques- va crear la firma Cobega i va obtenir el permís de la central d’Atlanta per embotellar la Coca-Cola a Espanya. Era l’any 1953. Va haver d’acceptar la quota franquista. Li van posar de soci al senyor Juan Manuel Sainz de Vicuña, que era el president de Coca-Cola España i estava casat amb una Primo de Rivera.

sandaru

La primera planta de Cobega es va instal·lar al carrer Almogàvers de Barcelona i es va aprofitar la xarxa comercial de les begudes ensucrades Sandaru (anagrama de Santiago Daurella Rull) per estendre, amb gran èxit, aquella nova i espurnejant beguda de cola. La planta va ser traslladada, anys més tard, al carrer de Guipúscoa.

Aleshores les begudes ensucrades més populars eren la Citrania i la Sandaru.

Sol_Daurella_Comadrán

Sol Daurella i Comadran. Foto wikipedia

Actualment és la senyora Sol Daurella Comadran, néta del fundador, presidenta de Coca-Cola Europeans Partner i la catalana més rica i influent de l’Estat, qui dirigeix l’imperi que va apostar per centralitzar la producció de Cobega a la planta del Vallès Oriental, tancant la de Sant Quirze del Vallès.

Durant els anys setanta hi havia la creença, potser fruit d’una llegenda urbana, de que les coca-coles de Sant Quirze eren les millors. Aquella teoria era per efecte de l’aigua. La Cobega es va instal·lar a Can Casablanques on hi havia la famosa font. La millor aigua del territori.

IMG_0979

Tot aquell terreny, de 64.000 m2, que una època l’havien ocupat dues grans illes i un carrer, està esperant la realització del projecte del Copevo. Mentre, centenars, o milers de cotxes, sembla que estiguin a l’aguait de temps millors.

IMG_0981

Aquelles revetlles de Sant Joan

IMG_0614

Per dos dies no és la nit més curta de l’any, que correspon al solstici d’estiu. La nit de Sant Joan és, segurament, la més esperada i celebrada per un ampli sector de la societat. És una nit esplèndida, fantàstica, màgica, única.

El foc és l’element principal de la nit de Sant Joan. Dins la foguera, a més d’aquell munt de llenya, es crema, simbòlica i espiritualment, tot allò que no volem, que ens fa nosa, que ens perjudica. Es cremen els mals esperits. El foc purifica.

Ja fa unes dècades, en època de carències i d’innocència; quan es treballaven, per conveni, quaranta-vuit hores cada setmana; quan els dissabtes eren laborables; quan l’esperit de sacrifici superava la necessitat d’oci i lleure; quan, entre gaudir i pecar, hi havia una distància molt curta, les nits eren per dormir. Les sortides nocturnes de tot l’any es podien comptar amb els dits de les mans.

Aquella època, només dues nits eren més apreciades que la festa diürna, Cap d’any i Sant Joan. Sí, potser n’hi havia d’altres, com la Festa Major o Sant Pere, però cap de les altres nits, tenien el glamur i l’excel·lència de Cap d’any i Sant Joan.

Un any de mitjans seixanta, el senyor Bayó ens va deixar celebrar la revetlla de Sant Joan al seu jardí. La família Bayó tenia la casa més elegant del barri. Amb un jardí ampli, vistós i ben cuidat. Rosers, lliris, clavellines, margarides, clavells de moro, hortènsies, geranis… un bé de Déu de flors i altres plantes, en perfecta harmonia, al costat d’una terrassa amplia i adequada per poder-hi ballar unes quantes parelles. Hi teníem accés des la porta que donava al carrer. Vàrem guarnir i decorar la terrassa i el jardí amb garlandes, fanalets i altres galindaines. Va quedar preciós. Un escenari ideal per una nit única.

No cal dir que ens vàrem desentendre de la foguera. Havíem de cuidar-nos de tot, de la il·luminació, de la decoració i, a més, preparar la música, les begudes, els cubells amb gel, les coques, etc. No ens podíem torbar.

IMG_0610

Aquell any van coincidir dues revetlles, la que es celebrava sempre al carrer de Sant Sebastià i la nostra. Tot i la mateixa finalitat, hi havia sensibles diferències entre les dues. A fora hi havia una gramola i un altaveu penjat en una finestra. Nosaltres teníem un tocadiscos de maleta, en el que la capsa era el plat i la tapa l’altaveu. Al carrer hi sonava Nat King Cole, Gloria Lasso, Ray Coniff, José Guardiola, Renato Carosone, Antonio Machín, Los Cinco Latinos i altres de l’estil, mentre nosaltres preferíem els Beatles, Mustang, Rollings, Sirex, Shadows, Jimmy Fontana o Franck Pourcel. Evidentment, música de dues generacions diferents.

IMG_0618

La coca era del mateix forner, per tant, cap diferència. Pel que feia a la beguda, a fora, hi havia cervesa, gasosa, vi dolç i xampany. Nosaltres, en canvi, érem més de veure Fanta o Coca-Cola i ginebra. També teníem cervesa i xampany, però en menor quantitat.

En una cosa vam coincidir, va ser en dos celebrats brindis. El Centre d’Esports Sabadell feia deu dies que havia pujat a Primera Divisió. Un dels herois d’aquella gesta, justament el que va fer la passada que va acabar en gol, el Genís Castaño, era del barri.

Nosaltres érem un grup equilibrat, una bona colla de noies i de nois, gairebé en paritat, d’edats similars i amb ganes de passar-ho molt bé. Però vet aquí que al cap d’una estona d’haver començat es va presentar l’Albert Vallès, de dos carrers més amunt, tot dient que a la seva els havia fallat molta gent i si podien venir a la nostra revetlla.

La frase més repetida va ser «com més serem més riurem» i, efectivament, vam augmentar la colla, i les provisions de coca i begudes, i en va sortir una revetlla animada i gaudida d’allò més.

Dues parelles van començar a festejar a partir d’aquella nit. Aleshores, la forma més natural de freqüentar, de conèixer-se, d’intimar i d’aparellar-se era el ball. A més, fer-ho en una nit de revetlla, tenia un encant afegit.

Vol dir que tot eren flors i violes? Doncs, no. Es clar que no. A vegades, mirant enrere tenim certa tendència a magnificar i a idealitzar els fets passats. Aquella nit hi va haver un parell d’atzagaiades. L’una va ser deguda a l’estrany comportament del Mingu. De tant en tant desapareixia. Havia amagat una ampolla de ginebra al darrere d’unes hortènsies. El vam haver de dur a casa seva quan, gairebé, no s’aguantava dret.

L’altra va ser un conat de baralla entre dos dels joves nouvinguts. La causa era que un d’ells havia arrambat massa la xicota de l’altre quan fèiem el ball de l’escombra. Ella, en sentir-se “agredida” el va deixar plantat en mig del ball. Després d’un petit escàndol, tot va acabar bé. Disculpes, perdó i oblit.

141230 013

Foto Joan Carles Roca

Una dècada després, quan la majoria ja tenia vehicle propi, va néixer el costum d’anar a veure la sortida del sol a la platja. Després de la revetlla, veure la sortida del sol, veure néixer el dia, era un desig molt estès que sobrepassava la curiositat per convertir-se en un esquitx d’entusiasme filosòfic. Ara no es pot fer. És una temeritat.

Cada any, el 24 de juny de bon matí, els equips de neteja han de retirar tones i tones de brossa de les platges de la costa. Una exageració. Una vergonya. La revetlla de Sant Joan ha esdevingut, a les platges, en una mostra de la barbàrie en que es pot convertir per la massificació i per la manca de consciència i d’educació ecològica.

Decadència i desaparició de les sales de cinema

84893051

A inicis dels cinquanta a Sabadell hi havia set sales de cinema: Cervantes, Principal, Alcázar, Euterpe, Rambla, Imperial i Campos. En acabar la dècada també havien obert: California, Avenida, Montecarlo, Fernando, Colón, Actualidades, Mundial, Rio i Rio de Oro, i més tard: Goya, Rex, Cinema Sabadell, Kennedy i Victoria. En època d’esplendor Sabadell va disposar de vint-i-quatre cines.

Es diu, cine, col·loquialment o per costum. El mot correcte en català és cinema, però ja fa molts anys, algú, amb molta imaginació, es va inventar un original nom per definir-lo:

Lentiplasticromocoliselectoserpentigraf

Evidentment no va quallar, però alerta, estem parlant de l’introductor del cinema a Catalunya. El senyor Marçal Ballús i Bertran, dentista de professió, nascut a Barcelona, l’any 1871, i mort a Sabadell, el 1937. Vivia al capdamunt de la Rambla.

Entusiasmat pel que havia vist a París l’any 1895, va contactar amb els germans Lumière i els va encarregar un dels seus aparells, que va dur a Sabadell. La primera projecció de cinema a Sabadell i una de les primeres de Catalunya, es va fer als Campos del Recreo, conegut anys després com Cine Campos, el dia 27 d’abril de 1897, amb gran èxit.

Més tard va fer projeccions en una barraca de fusta a la Plaça Dr. Robert, però un incendi, l’any 1901, la va destruir. Aleshores va arrendar el teatre Cervantes i va adquirir pel·lícules als francesos Lumière, Georges Méliès i Charles Pathé que va projectar amb regularitat. Per tant, el cinema i Sabadell fa més de 120 anys que van junts.

Atès que la majoria de sales eren teatres, es considera l’Imperial com el cine més antic de Sabadell, ja que va néixer només com a sala de projecció de pel·lícules. La Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911 ens ho recordava. Un dels seus fundadors és el sabadellenc de Sant Quirze Albert Beorlegui i Tous, expert i reconegut cinèfil i autor del llibre Sabadell, un segle de cinema junt amb el, ja desaparegut, historiador i estudiós del cinema català Josep Torrella i Pineda.

Reflex de la societat d’aleshores, els anys cinquanta i seixanta, hi havia a Sabadell uns cines més populars i altres de més classe. Rambla avall les sales de cinema anaven perdent categoria. L’Euterpe i el Salón Rambla, que eren sales d’estrena, estaven més ben considerats que l’Imperial o el Campos, per exemple. A mi m’agradava més aquest darrer.

Molts diumenges, amb els avis, anàvem a dinar al restaurant Campos i després al mateix cine. Feien sessió contínua de dos quarts de quatre de la tarda fins a mitja nit. En acabar de dinar amb l’àvia entràvem al cine, no era numerat i l’acomodador, que ja ens coneixia, ens buscava un bon lloc. Allà hi vaig veure, entre d’altres, la trilogia de la Sissi, de la Romy Schneider o films de la Sarita Montiel, com El último cuplé o La Violetera. És el que tenia anar al cine amb la iaia.

Amb els pares anàvem normalment a l’Imperial, encara que alguna nit d’estiu els agradava veure les sessions a l’aire lliure del Cine Campos. Al cine Imperial només compraven dues entrades (l’economia familiar ho requeria) jo em posava dret, entre mig del pare i la mare, i gaudia del programa més bé que assegut. Recordo pel·lícules d’acció, d’aventures, de guerres, westerns i drames. Alternant sempre el blanc i negre i el color.

El Montecarlo va néixer com a sala d’estrena. Es va inaugurar, l’any 1958, amb El pont sobre el riu Kway.

Segurament que el Principal era el cine més popular. S’emplenava els dissabtes a la tarda i els diumenges matí i tarda. Cine francès, anglès, italià, alemany, americà i espanyolades. Sempre de reestrena.

Aquella època, entre setmana, només el Salón Rambla funcionava els dijous a la tarda i a la nit. Després van obrir l’Actualidades que hi solien anar els que feien durar la baixa laboral perquè estava obert totes les tardes. Més tard el van convertir en Cineart-3.

L’any 1969 van convertir l’Alcazar en Cineart Alcazar. Una sala d’Arte y Ensayo per poder-hi engiponar pel·lícules que difícilment encaixaven en el circuit normal.

cinema-e1527554423591-400x400_c

Amb el pas dels anys, la televisió, el vídeo, les noves tecnologies, les noves formes de d’oci i la modernitat en general van acabar amb las sales de cinema. Es podria dir que entre tots les van matar i elles soles es van morir. Ara només queden les multi sales de l’Eix Macià i de l’Imperial, que van fent la viu-viu i, sembla, però, que sense llançar coets. De totes maneres, el cine és viu, perquè és il·lusió, és màgia, és tristesa, és alegria i per damunt de tot, és somni i com deia Calderón, els somnis, somnis són.

Justícia de mangas y capirotes

lady-justice3

Foto DFMC

La definició de fer «mangas y capirotes» és: hacer lo que uno quiera sobre un asunto, pero con el matiz de hacerlo arbitrariamente, sin respetar la forma habitual de llevarlo a cabo, de forma poco ortodoxa, e incluso deslizándose hacia la ilegalidad.

En un debat televisiu, de cara a cara, entre José Borell i Loyola de Palacio, previ a les eleccions generals del 3 de març de 1996, el polític socialista va acusar la representant del Partit Popular de fer «mangas y capirotes» per tal d’imposar la seva estratègia.

Podria ser? que aquesta tàctica, la de fer «mangas y capirotes», fos pròpia dels administradors de la justícia, dita espanyola? A veure.

L’assassí en sèrie, considerat més perillós a Espanya va ser Manuel Delgado Villegas, conegut com el Arropiero. Entre 1962 i 1971 va deixar darrere seu un reguerot de cadàvers per tot el país. Va ser acusat de 24 morts violentes, que va confessar ser-ne l’autor. Es va fer el boig i la justícia espanyola en va demanar l’ingrés en un centre especialitzat. L’Arropiero va morir a Badalona, l’any 1998, víctima d’una afecció pulmonar.

Coetanis d’aquest sinistre personatge varen ser Julián Grimau Garcia i Salvador Puig Antich, que van tenir un final totalment diferent. Julián Grimau va ser afusellat l’any 1963 i Salvador Puig Antich mort amb el garrote vil, onze anys després. Els judicis a que varen ser sotmesos no haurien pogut demostrar la seva culpabilitat, però se’ls va dictar injusta sentència. Grimau va ser detingut quan intentava reorganitzar al PCE i va ser acusat d’uns fets impossibles. Pel que respecta a Puig Antich, balística no va poder demostrar que la bala que havia causat la mort del policia Francisco Anguas, havia sortit del seu revòlver. En el tiroteig hi havia altres armes, totes del mateix calibre, però el jutge es va negar a investigar-les.

Ni Julián Grimau, ni Salvador Puig Antic havien comés cap delicte de sang, però varen ser injustament “ajusticiats”.

El anys setanta, en ple franquisme, també es van viure els casos Reace, Caja Rural de Jaen i Domingo Masip. Tots ells relacionats amb delictes comesos en el món de l’oli d’oliva.

A Redondela (Pontevedra), de l’empresa REACE van desaparèixer més de quatre milions de quilos d’oli d’oliva, valorats en cent setanta milions de pessetes. Hi va haver complicacions, hi va haver morts, hi va haver judici, però ningú va acabar condemnat. S’ha de ressaltar que un dels accionistes de REACE era Nicolás Franco Bahamonde, germà del dictador, i que el president de l’Audiència de Pontevedra era Mariano Rajoy Sobredo, pare de Mariano Rajoy Brey.

A Jaen hi va haver una important estafa que implicava la Caja Rural de Jaen i la cooperativa UTECO. Tampoc va passar res. Tant sols dos dels implicats, un d’ells fill del president d’aquella entitat, van estar uns dies a la presó. S’ha de ressaltar, també, que el president d’aquella caixa era Domingo Solís Ruiz, germà del qui es coneixia com la sonrisa del Régimen, José Solís Ruiz.

En canvi, per un fet similar, i quantitativament inferior, l’empresari de Sabadell, nascut a La Bisbal de Falset, Domingo Masip, va ser multat amb 47 milions de pessetes i condemnat a 10 anys de presó.

images

Foto infobit.co

La mort del dictador i la tant esperada democràcia havien d’implicar canvis en la Judicatura. Pel que feia als delictes considerats polítics, el tribunal acreditat era el famós TOP, el temut i denigrat Tribunal de Orden Público, que va dictar sentències entre 1963 i 1977. Quan va desaparèixer, els seus setze membres varen ser repartits entre l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. És a dir, hi hagué canvi de destins, però, suposadament, no pas de mentalitat repressora.

Han transcorregut més 40 anys i res ha canviat, perquè hem de veure com els condemnats pel cas Blanquerna no entren a la presó; els condemnats de la “manada” són tractats amb extrema delicadesa; els joves d’Altsasu porten més de dos anys empresonats per una esbatussada; els nostres polítics i activistes socials porten més d’un any a la presó i són tractats com delinqüents perillosos; Sandro Rosell es passa gairebé dos anys a la presó per uns fets inexistents; joves cantants rapers són perseguits per les seves cançons; en Jordi Pesarrodona és encausat per dur un nas de pallasso; la Tamara Carrasco és confinada a casa seva; s’embarguen els bens de persones honestes i tantes i tantes i tantes altres injustícies.

A aquest nivell de disbarats s’hi ha arribat després de canvis estranys en la Judicatura, ja que el fiscal Maza, que va sentenciar que votar era il·legal, estava reprovat pel Parlament espanyol. Està més que acreditat que la jutgessa Lamela no ha fet altra cosa que prevaricar. A més, als magistrats Llarena i Marchena no els corresponia el lloc que ocupen. Per tant, no és gens descabellat pensar que s’hauria arribat a aquesta situació després de fer això… mangas y capirotes en l’àmbit de la justícia.

… es tontísimo que usted escriba en catalán

http://www.elpunt.cat

El mateix senyor que a Andalusia es queixa de que a Catalunya s’ha de partir la cara per parlar en castellà, a Manresa escridassa a un manifestant dient-li: «sóc més català que vostè» Aquest mateix individu amenaça, contínuament, en eliminar la immersió lingüística, en aplicar-nos un 155 perpetu i en altres mesures de repressió. És evident que menteix sobiranament a Andalusia i, en funció de la seva fòbia, es pot considerar que també menteix a Manresa.

Felipe González expressava que el fet diferencial català era més perillós que els trets a la nuca practicats per ETA. Justament un dels fonaments d’aquest fet diferencial és la llengua. Per els catalans, la nostra llengua és la base de la nostra cultura. És el nostre vincle d’unió. Ho és tot.

Des de segles enrere des de l’Imperi espanyol no han fet altra cosa que menysprear, prohibir i perseguir la nostra llengua. Els governants, i alguns intel·lectuals, per por, i els literats i homes de ciència, per desconeixement, han refusat i discriminat, sempre, el nostre idioma.

Benito_Pérez_Galdós_1915

Benito Pérez Galdós

Benito Pérez Galdós, amb el convenciment que el català no era adequat per escriure novel·les, va escriure una carta a Narcís Oller en la qual li aconsellava que escrigués les seves novel·les en castellà. Era l’any 1885.

Lo que sí le diré es que es tontísimo que Vd. escriba en catalán. Ya se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la Renaixença. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje Vd. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos Vd. con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a Vd. en el recinto de nuestro diccionario con los brazos abiertos.

Retrat_de_Narcís_Oller.tif

Narcís Oller

També per carta, l’autor de La febre d’or i La bogeria, que havia escrit les seves primeres obres en castellà, li va respondre:

No, amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en -ismo. Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes, y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana, cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana.

A més del desconeixement i del menyspreu, des del Centre també mostraven uns temors, sense fonament, de la perillositat que representaria l’extensió del català, i qualsevol acció, per petita que fos, en favor de la difusió del català l’entenien com un atac al castellà. El premi Nobel Vicente Aleixandre, expressant una mostra d’aquests temors, va dir l’any 1952:

Los catalanes no se contentarán con publicar sus libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrán que toda la enseñanza en Cataluña se dé en catalán, y el castellano quede completamente desplazado, y se estudie sólo como un idioma más, como el francés. A esa desmembración lingüística me opondré siempre, como se opusieron Unamuno y Ortega en el Parlamento de la República.

Recent nombrat Presidente del Gobierno, Adolfo Suárez González, l’any 1976, va dir en una entrevista que el català tindria el tractament merescut i adequat, però es va despenjar amb una expressió fruit de la més eminent ignorància:

«Pero no pretenderán enseñar física nuclear en catalán… Seamos serios».

Aquesta frase, que va posar els pèls de punta als universitaris catalans, va conscienciar tothom, encara més, de la necessitat de reforçar la utilització del català a les nostres universitats.

El català no és una qüestió seriosa. Aquest concepte és el que més impera arreu d’Espanya i especialment al centre i a la capital. Per a ells, el català és una espècie de llenguatge simple, primitiu i folklòric, que serveix per a poca cosa més que per parlar de l’oratge i desitjar-nos bon dia, que només és utilitzat a les zones rurals i que, per descomptat, és molt inferior al castellà. A més, n’hi ha de convençuts que el parlem només per empipar-los, es pensen que si el parlem és per incomodar-los aprofitant que no ens entenen. Com si diguéssim que els francesos parlen francès perquè és la seva llengua, els anglesos parlen anglès perquè és la seva i els catalans parlem català… només per molestar.

Preparem-nos per defensar la Immersió Lingüística.

 

La feina del Mulà

Tirapits

Tant és treballar com fer feina, deien els avis. Aquesta frase tant catalana –no se’n coneix cap de similar en castellà- ha tingut, des de sempre, un important significat a Sabadell. Segurament que el verb treballar es refereix a estar ocupat en algun ofici reconegut, com teixidor, ordidora, torner, secretària, paleta, perruquera o d’altres. Anar a treballar vol dir anar a ocupar el temps desenvolupant les labors requerides en un ofici determinat i reconegut.

En canvi, l’expressió “fer feina” indica quelcom més imprecís. Hi ha feines de tots tipus. Bones i dolentes. Ben pagades i mal pagades. També n’hi ha d’importants i no tant importants, segur, però totes elles no estan catalogades ni classificades com oficis.

Una feina, ja desapareguda, i molt difícil de classificar, però important i necessària, era la que feia el Mulà. Feina que, en determinades situacions i moments, era vitalment imprescindible.

A finals de segle XIX, a Sabadell, no hi havia extractors de llet materna. Aquells senzills aparells utilitzats avui dia, que permeten extreure la llet dels pits de la mare, per poder alimentar els nadons en els casos en que per causa d’horaris o d’ocupació, la mare no els pot alletar directament. Aquests tipus d’aparells no existien aleshores. Llavors, en situacions molt concretes, es feia necessària la col·laboració del Mulà.

Realment el seu cognom era Molar i era conegut com el «tirapits». Un sabadellenc amb cara rodoneta i de noi, però que passava de la seixantena. També tenia els ulls de rata i estava totalment desdentegat. Tot i que la seva funció es podia considerar profilàctica, i en certs casos, terapèutica, les dones, algunes, se’l miraven amb posat de repugnància i de fàstic: «Ai uix, el Mulà tirapits», deien en veure’l.

Quan a alguna partera, després de la pujada de la llet, se li endurien o se li nuaven els pits per excés, o per agrumollament, i el nadó no podia succionar amb prou força, hi havia el perill de l’aparició d’inflors molestes, perilloses clivelles o, fins i tot, ferides complicades. Aleshores eren necessaris els auxilis del Mulà, que amb el seu art, solucionava, tant les molèsties de la mare, com la necessitat del nadó.

Les dones que es trobaven en aquest cas, dubtaven, per vergonya, en anar a cercar els seus serveis. Només quan la situació s’agreujava hi havia, sempre, una bona veïna, una consellera o alguna parenta que es brindava per fer-ho. El Mulà resolia, amb ofici, el problema xuclant els pits nuats, agrumollats o massa plens. S’agenollava al davant de la partera, que asseguda en una cadira, li mostrava la davantera perquè ell comencés la feina. Després de la seva acció, baixava la inflor i deixava el mugró desembussat i en condicions que el nadó podés succionar amb la seva força la propera alletada.

Quan l’anaven a cercar, l’home no es feia pregar. Es conformava amb una pesseta per assentada, una llesca de pa i un got de vi.

Cal remarcar que la llet no l’escopia, se l’engolia tota. En acabar havia de treure l’aire absorbit. Deixava anar un parell de rots després del pa i del vi i feina feta. Els que el coneixien atribuïen la seva aparença de minyó i de jovencell, malgrat la seva avançada edat, als tips de llet que s’havia fet.

Per vergonya, durant la feina, la dona es tapava la cara i, en acabat, es rentava els mugrons amb molta cura per no deixar-hi ni gota de rastre de saliva o de babes d’aquell desdentegat.

El Mulà no entenia, però, l’animadversió que rebia de les dones. Com era que els queia tant malament, quan la seva funció era solucionar greus problemes per parteres i per nadons.

N’hi havia d’altres que s’ho mereixien més i, en canvi, eren molt més ben acceptats per la societat. Com el Surroca, aquell manobra que vivia prop de l’Apeiadero i tenia el repugnant costum d’alimentar-se de gats i de rates. També hi havia els borratxos, els tabalots indecents, els jugadors empedreïts i altra tipus de fauna menyspreable que gaudien de millor tracte i reconeixement.

Ell havia de suportar males mirades, només, perquè havia xuclat molts mugrons i s’havia alimentat de llet materna.

Anys més tard, ja dins el segle XX, un seguidor de la labor del Mulà era el Pisnarro, que vivia prop de la plaça del Mercat. Es dedicava a ensenyar a conduir i també, però ocasionalment, a xuclar pits nuats, agrumollats o massa plens. Abans de començar, però, havia de tenir la precaució de treure’s la dentadura postissa.

 

Sant Quirze del Vallès i La Vuelta Ciclista a España

 

Imagen 1980 72ppp

 

Per alguns va ser una gran fita, però per altres va ser un fet rebutjable. Per alguns era un assumpte de prestigi, però per altres va passar desapercebuda. Tant li fa, la qüestió és que, entre 1980 i 1988, La Vuelta Ciclista a España, va venir a raure a Sant Quirze en sis ocasions. Durant la dècada dels vuitanta, Sant Quirze, va ser sis vegades final d’etapa de La Vuelta, el doble que Barcelona capital.

La primera de totes va ser el 1980. Aquell any, el dissabte 26 d’abril, en un disputat esprint, l’alemany Klaus Peter Thaler, va guanyar la quarta etapa. La que havia sortit de Vinaròs. Al coincidir en cap de setmana l’esdeveniment va ser seguit en directe per una gran gentada. Que l’anomenada «serpiente multicolor» arribés i sortís de Sant Quirze va ser motiu per que una majoria d’aficionats –i no tant aficionats- gaudís d’aquell espectacle.

vuelta2

El dissabte, a la meta d’arribada, i el diumenge al matí, a la de sortida, una multitud de afeccionats, d’entusiastes, d’interessats, o de curiosos en general, es barrejaven amb l’esclat de colors vius i de formes singulars pròpies d’una important cursa ciclista. El dissabte els corredors ciclistes aparentaven cansament i suor, però el diumenge, en canvi, apareixien brillants pel color dels mallots i lluents per efecte del massatge.

Les bicicletes eren contemplades amb curiositat i admiració. Els cotxes auxiliars també. Entre la multitud es podien distingir periodistes, gent famosa i altres personatges, d’aquells que sortien a al tele. Tot un inhabitual i atraient espectacle. Ja fa 39 anys d’aquell esdeveniment.

La meta s’havia ubicat al final de la Ronda d’Arrahona, aleshores, l’avinguda més ample i llarga del municipi i que era, pels entesos, l’espai més adient per l’arribada en bloc dels ciclistes, ja que era prou espaiosa com per admetre un emocionant i competit esprint final.

Sant Quirze del Vallès, que llavors tenia cinc mil habitants, era de sobte, i gràcies a la televisió, un poble famós. La Vuelta Ciclista a España ho feia possible.

Aquella primera arribada va estar una epopeia, no exempta de polèmica, que s’havia iniciat amb una dramàtica discussió al Consistori. El ple en el que es va aprovar l’arribada de La Vuelta va començar amb diferències de criteris; va seguir amb discussions i va degenerar en cridòria i improperis.

Els tres regidors del PSUC, que eren a l’oposició, contemplaven amb sorpresa com els altres es discutien entre ells. Perquè les diferències no eren entre govern i oposició -que hauria estat quelcom comprensible- no, el desacord era entre els components del mateix grup, el que havia guanyat les eleccions.

A l’equip de govern, format per l’alcalde i cinc regidors de la mateixa llista, hi havia dues sensibilitats ben diferenciades: una de més catalanista i una altra que no ho era tant. Els primers recolzaven acollir la Setmana Catalana o la Volta a Catalunya, mentre els segons preferien La Vuelta. Aquest era el motiu de la discòrdia.

El batlle, el senyor Enric Abad Pla, havia encapçalat, com independent, la llista de CDC en les eleccions del 3 d’abril de 1979, les primeres locals després de la dictadura. Aquella candidatura, que va resultar guanyadora, era una barreja d’afiliats a CDC amb independents del poble no adscrits a cap partit. El dia 19 d’abril de 1979 va ser investit alcalde. Al cap de poc temps d’engegada la legislatura se’n van adonar que aquella llista, més que una candidatura, havia estat un poti-poti.

Més enllà que en la discussió es defensessin postures que es podrien considerar legítimes per cada banda, la qüestió és que La Vuelta va arribar a Sant Quirze en altres cinc ocasions més, els anys: 1982, 1983, 1984, 1985 i 1988, i durant aquells anys, l’alcaldia, havia estat ocupada per diferents partits, amb diferents sensibilitats.

També és veritat que aquests darrers anys passats l’organització de La Vuelta Ciclista a España, ha intentat ignorar Catalunya. El pas per el territori català ha estat escatimat així que han tingut ocasió. La seva justificació era, precisament, l’existència de la Volta a Catalunya o de la Setmana Catalana.

Qui va viure amb plenitud aquelles arribades dels anys vuitanta a Sant Quirze, és el sabadellenc de naixement, però quirzetenc d’adopció, Ricard Zúñiga i Carrasco. Ciclista professional entre 1979 i 1987, que va formar part d’equips de prestigi com Colchón CR, Gin MG-Orbea o Reynolds.

1253865360ZUNIGARicardo-5

Roses de llegenda

b4519de8f73a797c01f66182bc11a343

La rosa és, possiblement, la flor ornamental més cultivada del món. També és la preferida i està considerada com la més bella per una immensa majoria de la societat. A Catalunya, a més, té un significat i un do especials. Una antiga llegenda la converteix en la reina de les flors en la celebració del dia de Sant Jordi. Acompanyada dels llibres, fa que aquest dia, Catalunya, sigui centre d’admiració.

Històricament la rosa ha estat sotmesa a sistemes de selecció i d’hibridació per tal d’obtenir-ne noves variants amb diferent forma, perfum o color. Sempre cercant l’encant, la bellesa, l’atractiu o la singularitat. D’inici el seu color estava entre el groc, el rosa i el vermell i tots els seus intermedis, actualment, però, la gama és molt més àmplia.

Hi ha milers de varietats catalogades. Cada any n’apareixen de noves. Fins i tot hi ha qui conrea les seves pròpies varietats. Hi ha concursos, fires i exposicions arreu per tal de trobar la més bella, la més atractiva o la més olorosa. En definitiva, buscant l’excel·lència.

Hi ha altres mots referits a les roses, però que no són flors, com per exemple la rosa de Jericó, que, realment, més que una flor és un tipus de falguera. També es coneix la rosa dels vents, un cercle que indica els 32 sentits o rumbs que pot tenir el vent o, fins i tot, Barcelona, que va ser coneguda com la Rosa de Foc arran els fets de la Setmana Tràgica de 1909.

CIMG4013 2

Pel que fa a les flors, les roses, amb el pas dels temps, han estat objecte d’històries, de llegendes o de fantasies. La imaginació, les creences o les religions, aprofitant detalls evocadors, han creat contes imaginaris i fabulosos que han arribat als nostres dies.

La Rosa de Jericó, de la família de les falgueres, té la propietat de que pot estar llargs períodes sense aigua. Pot viure en zones desèrtiques i en ambients desfavorables. Quan les flors i les fulles seques cauen, les arrels es deslliguen i les branques seques es dobleguen, formant una bola que permet ser arrastrada pel vent. En trobar un lloc humit, enfonsen les arrels al terra i tornen a florir. Aquest efecte de tornar a viure va fer que fos coneguda com la flor de la resurrecció. El cristianisme va aprofitar aquesta particularitat per difondre la llegenda de la resurrecció. Quan Jesús va morir a la creu, totes les roses de Jericó es van assecar i també es van morir. Al cap de tres dies, en ressuscitar, les roses de Jericó van tornar a florir i a irradiar un dolç perfum.

També, i relacionada amb la mort, hi ha la llegenda del roser de la família Sorolla.

El pintor, la model i les flors constituïen una harmoniosa i delicada terna. L’artista i la seva musa, que també eren marit i muller, formaven una entranyable parella que compartia el bon gust per la pintura i per les plantes. La seva relació estava ben fonamentada en l’estimació, l’admiració i el respecte. I també per la fascinació que compartien, tant per l’art, com per les flors. En especial per les d’aquell roser, un roser d’esplendoroses roses grogues. Un roser preciós.

Quan li va arribar l’èxit, al jardí de la nova casa hi va plantar un roser de roses grogues. Com a font d’inspiració, ja que el va plasmar a la tela diverses vegades, i com a mostra de la seva sensibilitat per les plantes de flor. Tant la model com l’artista mimaven i cuidaven el roser amb les seves mans i amb molta delicadesa. En aquest cas concret, la sensibilitat i la tendresa anaven agafades de la mà.

Diu la llegenda que quan el pintor va finar, el roser es va posar malalt. Per més cura i atenció que hi va posar la dona, la planta mai més es va refer. Per morir-se definitivament tot just desprès que ho fes l’esposa, sis anys més tard que el seu marit.

Joaquin Sorolla Bastida va morir l’any 1923, massa jove, als 60 anys. Diuen els seus hereus que el roser de roses grogues es va posar malalt després de la seva mort, i que per més atenció i cura que hi va posar na Clotilde, la sensible planta no va florir més. Diuen, també, que la planta va morir al cap de sis anys, l’any 1929, just després de quan, malauradament, havia arribat la mort de la vídua Clotilde Garcia del Castillo.

A Catalunya tenim la nostra llegenda de Sant Jordi. La versió, en ple segle XXI, diu que ja fos la princesa o el cavaller qui donés mort al drac, quan la bèstia va caure ferida de mort pel ferro afilat, dels degotejos de sang que arribaven a terra va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril. Aquesta és l’explicació que la tradició oral dóna al costum de regalar roses pel dia de Sant Jordi, el 23 d’abril.