Històries del tren del Nord

fcr00919

Entre 1865 i 1866 la major part de les companyies ferroviàries del país van entrar en suspensió de pagaments. Aquest fet va cridar l’atenció dels historiadors econòmics, ja que resulta sorprenent que un mitjà de transport tan útil i eficaç com el ferrocarril tingués tan mal inici a Espanya. Fins cent anys després no va aparèixer el famós “Spain is diferent».

El senyor Miquel Biada, promotor del ferrocarril de Barcelona a Mataró, va morir, arruïnat, l’any 1848, uns mesos abans de la inauguració de la seva obra. El ferrocarril de Madrid a Aranjuez, capritx particular de la reina Isabel de Borbó, es va inaugurar l’any 1851. El seu promotor, el Marqués de Salamanca, es va quedar l’explotació econòmica del ferrocarril i va vendre, a la mateixa corona, les accions d’aquella companyia que, al cap de pocs anys, no valien ni cinc rals.

El novembre de 1852, un grup d’empresaris i accionistes catalans, liderats pel financer Manuel Girona, van aconseguir de l’Estat la concessió de la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza. Una línia ferroviària que havia d’unir Barcelona amb Sabadell, Terrassa, Manresa i Lleida. Les negociacions van ser complicades. El govern de Madrid va exigir que el tren arribés fins a Saragossa, passant per Monsó. L’Estat va lloar i encoratjar els ànims de la companyia catalana, però de diners… ni cinc.

L’any 1855 es va inaugurar el tram Montcada-Sabadell. No podia tenir el seu inici a Barcelona degut a que ja s’havia autoritzat, encara que sense executar, la línia Barcelona-Granollers.

cl03052

El tren, doncs, va arribar a Sabadell l’any 1855, a Terrassa el 1856, a Manresa el 1859, a Lleida el 1860 i a Saragossa el 1861. L’any 1862 es va completar el tram entre Montcada i Barcelona.

Les dificultats econòmiques van fer que aquesta companyia fos absorbida, l’any 1865, per la Compañia del Ferrocarril de Madrid a Zaragoza y Pamplona. Comptant amb l’estructura radial borbònica de l’Estat espanyol, van canviar el nom de l’empresa catalana pel de Compañia del Ferrocarril de Zaragoza a Barcelona. I és que, esclar, sortint de Madrid, Saragossa és abans que Barcelona. Per dificultats financeres, l’any 1878, aquests dos ferrocarrils van passar a ser propietat de la Compañia de los Caminos de Hierro del Norte de España. D’aquí que el primer tren que va arribar a Sabadell fos anomenat, des llavors, el tren del Nord.

Quan el ferrocarril va arribar a Sabadell, com hem escrit l’any 1855, feia por a tothom, grans i petits. La gent temia, tant el tren, com els presidiaris que treballaven a la via, que eren tancats i vigilats cada nit. Explica Marian Burguès, que els maquinistes eren anglesos i es donaven més importància que un ministre.

20161230_104543

En sentir l’esbufec del vapor de les locomotores, la canalla i els badocs arrencaven a córrer, com si aquell enginy hagués d’explotar d’un moment a l’altre. A més, els contes que parlaven de robar criatures per treure’ls el greix per tal d’engrassar els eixos i les rodes del tren, estaven a l’ordre del dia i eren creguts per els més incultes.

Com que el traçat ferroviari envoltava la població, des la carretera de Barcelona fins el camí de Matadepera, el tren havia de creuar diferents vials o camins, els quals, per evitar accidents, van ser dotats d’un guardabarreres. Més ben dit, de tres. Hi havia el que tancava la barrera, el que tocava la trompeta i el que alçava la bandera.

A manca de senyalització automàtica a distància, des del creuament amb la carretera de Barcelona, s’avisava al de la Rambla, d’allà al de més amunt, i així, successivament. A tocs de trompeta i amb la bandera ben alta, el senyal que el tren s’acostava anava passant d’un creuament a l’altre, ja fos en sentit Terrassa o en sentit Barcelona.

Tot i les precaucions, hi va haver més d’un accident. Com el del tintorer Josep Buxó que, en travessar el pas a nivell del carrer de la Creueta, el cavall es va esverar i tots tres: tartana, cavall i tintorer, varen ser atropellats pel tren. L’accident, però, no va ser fatal. Ningú va trobar-hi la mort. Però el curiós del cas és que qui coneixia el senyor Buxó sabia que abans de l’accident tenia el nas ben tort. Doncs bé, un cop atropellat, després de guarir-se-li les ferides, el tenia ben dret. Des llavors, sempre va presumir, tot rient, que s’havia fet adreçar el nas per una locomotora del tren del Nord.

La Taula Rodona

img_5795

Sant Quirze és poble de masies. Dins del terme municipal n’hi havia una vintena. Aquestes masies, les que queden, són el testimoni d’un evident passat agrícola. Totes elles tenien una font al costat. No deuria ser pas casual. Moltes d’aquelles fonts eren força conegudes i cabaloses, com les de Can Camps, de Can Casablancas, del Mas Duran o Can Vinyals.

Quatre de les masies més properes a Sabadell eren: Can Casablancas, el Mas Duran, Can Vinyals i Can Canals. Aquesta proximitat propiciava que famílies i colles de Sabadell anessin, anys ha, a passar les tardes de diumenge i de festius a les seves fonts.

Quan no hi havia televisió i l’automòbil encara no havia arribat a les economies populars, amb una pilota o una corda es podia passar tot un diumenge a la tarda. La televisió com a passatemps familiar es va popularitzar a inicis dels seixanta. El primer partit de futbol emès en directe va ser el febrer de 1959, però la programació estable d’un partit setmanal, els diumenges de les vuit de la tarda, va començar passada la meitat dels seixanta.

Els automòbils utilitaris van arribar a les economies familiars, pagats amb lletres, a meitat dels seixanta. Vol dir que els dos elements que van individualitzar més la vida familiar: el televisor i el cotxe utilitari, van aparèixer entre mitjans i finals dels seixanta. Des llavors, les fonts de Sant Quirze van deixar de ser el lloc de pelegrinatge de colles i famílies, els diumenges i dies de festa.

Una corda servia per saltar, individualment o en grup. Entrant i sortint sense perdre el compàs. Més de pressa o més poc a poc. També per fer un concurs de salt d’alçada o una competició de força, estirant dos grups de cada un dels extrems. Lligant els dos extrems de la corda a una branca horitzontal adient i deixant-la penjar, es convertia en un improvisat gronxador. Per altra banda, amb una pilota es podia jugar amb les mans, amb els peus i amb el cap. Definitivament, per passar una bona tarda, només es necessitava una pilota o una corda.

Un detall que no ha canviat massa és que, com ara, aleshores també es jugava en castellà. Es parlava en català, però la cançó que es cantava tot saltant era: el cocherito leré, me dijo anoche leré

La joventut d’aquella època, sense mòbil, sense internet, ni facebook, ni instagram, ni whatsapp, ni twitter, ni youtube, ni google, ni cap d’aquestes endergues, de forma que ara seria inexplicable, tant sols amb una pilota o amb una corda, podien passar tota una tarda de la forma més agradable i divertida.

Si hi havia nois i noies -quan hi anaven famílies senceres es donava aquest cas- els que ja divuitejaven els agradava jugar a cuit d’amagar per parelles. Era divertit de debò. De tant en tant, alguna parella es perdia una bona estona. En tornar, només havien de tenir la precaució d’espolsar-se bé la pinassa de la roba.

Aquestes quatre masies properes a Sabadell, eren les preferides per la seva gent. De manera que els sabadellencs de més al Nord, com els d’Hostafrancs, de la Serra Camaró o de Can Rull, solien anar a Can Casablancas perquè els quedava més a prop. Els del centre, de Can feu o de Gràcia, anaven a la Taula Rodona o a Can Vinyals i els del Campoamor a Can Canals. Potser que aquesta afirmació no sigui exacta del tot, però sí molt aproximada. Encara que per ser rigorosos, la que tenia més èxit era la Taula Rodona.

taula rodona

A la foto, de l’any 1958, hi ha una bona colla d’homes, joves i nois, tot mascles, en un berenar multitudinari. Abans, però, es jugava a pilota, es feien curses o, simplement el mandra. La beguda (vi, gasosa i cerveses) i la fruita (melons i síndries) es mantenien en fresc dins la riera, d’aigua neta i cristallina. L’aigua, es bevia la de la font.

img_5792

Aquell paratge era encantador. Ombrívol i acollidor. Amb uns plataners altíssims. Al mig hi havia una zona plana, extensa, agradable, pròpia per córrer, jugar, gaudir de l’ambient natural i també, com és de suposar, per berenar o dinar. Aquest lloc que per els naturals de Sant Quirze era conegut com la Font de les Morisques, també ho era per la Taula Rodona, especialment pels de Sabadell.

img_5798

La població del Campoamor solia ser castellano-parlant. Des d’aquell barri, al Sud de Sabadell, travessant al camp d’aviació i pel camí de Can Torres arribaven a Can Canals en un moment. A la majoria els era molt difícil pronunciar Canals.

Com es poden posar una ela i una essa juntes, sense cap vocal al mig?, com pot ser això?. Bé, ja fos per aquesta raó o, ves a saber per quin motiu, aquella font va ser batejada en castellà com la Fuente el Sapo. Tots els habitants del Campoamor sabien on era la Fuente el Sapo. Hi anaven a buscar aigua, a esmorzar, a dinar, a berenar o, simplement a passar l’estona. Era un dels llocs preferits dels veïns del Campoamor.

Però encara els costava més pronunciar Can Llobateras. A qui se li pot ocórrer posar una ella després d’una ena i quedar tant panxo. D’aquí que pels castellano-parlants fos batejat, aquest nom i el de Sabadell, com el Caño Goteras.

 

Sant Quirze, 1965

RFSACE.6394

Actualment, Sant Quirze, amb vint mil habitants és, en població, l’onzè municipi del Vallès Occidental i, amb 14,27 Km2. de superfície, el divuitè en extensió. El Vallès Occidental consta de vint-i-tres poblacions. A més, amb una renda per habitant de 19.900 euros anuals (any 2016), és el tercer, després de Matadepera i de Sant Cugat. Per tant, estem parlant d’un municipi que té un terme municipal petit, però molt poblat i que és capdavanter pel que fa a la condició econòmica. La pregunta és: ha estat sempre així? La resposta és no.

En aquesta foto aèria de Sant Quirze, de l’any 1965, de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ref. RFSACE-6394) es pot contemplar com era el poble aleshores i com ha variat en cinquanta-tres anys.

San Quirico de Tarrasa, nom amb el que es coneixia aquella època, tenia uns 3500 habitants l’any 1965, i molta dependència de Sabadell. Llavors, tot el municipi constava: del poble, les masies i les barriades del Poble Sec, Los Rosales i Les Fonts.

Pel que fa el poble, a la foto es pot veure l’estació del tren elèctric. Més amunt, i a la dreta, hi ha el Mas Duran i l’arbreda de la Taula Rodona i la font de les Morisques. També, més amunt, el bosquet que actualment queda al costat de la zona esportiva. Es veu clar, també, el tram de carretera que unia el poble amb l’estació. La primera casa que es pot distingir correspon a Cal Ralda, actual seu d’ERC. Seguint amunt es pot distingir la torre de Cal Carreras, la teulada de La Patronal i el campanar de l’església de Sant Quirze i Santa Julita. Al capdamunt de tot, el cementiri, amb els xiprers i la pujada que venia del carrer Major. També es pot veure, a les primeres cases de baix a l’esquerra, l’escorxador (llavors anomenat «matadero») que fa molts anys que es va enderrocar. També, al capdamunt i a l’esquerra, la masia de Can Feliu. En fi, una descriptiva i emotiva fotografia que moltes quirzetenques i quirzetencs es miraran amb nostàlgia.

Construcciones Eléctricas Sabadell, la mítica CES, que havia estat fundada, l’any 1945, pels senyors Antoni Forrellad i Josep Salvador, es va fusionar, l’any 1965, amb la sueca ASEA (Allmänna Svenska Elektriska Aktiebolaget) per formar l’ASEA-CES i que va ser la primera gran empresa que es va establir a Sant Quirze. Aquesta fotografia, precisament, va ser un encàrrec d’ASEA-CES quan s’havia enllestit la construcció de les naus que, actualment, acullen les instal·lacions de robòtica de l’ABB (Asea Brown Boveri).

Birorra02

Fins l’arribada de l’ASEA-CES, el teixit industrial de Sant Quirze estava constituït per: el taller de forja de Ca l’Argemí, que havia estat el pioner; dos tallers de molles i ressorts: el dels germans López i el d’en Marius Pujol i els seus cunyats Martí Altimira i Josep Alcaraz; els telers del Feliu Fontcuberta; tres fusteries: la de l’Esteve Valls, la dels socis Jaume Masip i Alfred Purroy i la dels germans Ribalda que feien llançadores. També hi havia la Bòvila Madurell i dos recaders: el Jaumet Mas i la família Codina. Tots els demés quirzetencs i quirzetenques es guanyaven la vida en l’agricultura, la construcció o bé treballant fora de Sant Quirze, que aleshores era un poble còmode i estable per viure-hi.

IMG_3352

Tot i considerant l’any 1965 com a punt de partida del creixement de Sant Quirze, realment, aquest, no es va produir fins a finals del seixanta i inicis del setanta. L’any 1970 es van construir els coneguts com pisos del Sindicat, dels carrers de Barcelona, Terrassa i Rubí. Aquell mateix any es va talar el bosc de Can Casablancas per convertir-lo en polígon industrial, que va permetre la instal·lació de la Cobega i d’altres empreses. Al mateix temps el Turonet s’anava omplint de torres residencials. Entre 1973 i 1974 es van edificar els cinc blocs del Living Club, a l’hora que es començaven a edificar torres a Can Pallàs. També es van anar potenciant els polígons industrials de Can Torres-Can Llobet i de Can Canals.

IMG_3347

Tot seguit, i com si el creixement de Sant Quirze anés al damunt d’una tobogan, van anar apareixent: Sant Quirze Parc, Sant Quirze Jardí, Can Casablancas, Can Pona, Vall Suau, Mas Duran, Can Pallàs-Can Llobateres… fins arribar al Castellet, que paradoxalment, va ser la primera urbanització que s’havia aprovat l’any 1966.

Mentre altres poblacions del Vallès van fer el gran creixement els anys cinquanta i seixanta, Sant Quirze ho va fer a partir dels setanta i, molt especialment, després dels noranta. Des de 1965, la població s’ha multiplicat per 5,7.

Potser és hora de limitar el creixement per donar pas a les millores necessàries en benestar i confort.

La Casa Duran

IMG_9657

Utilitzant el símil tenístic podríem dir que la Casa Duran va superar tres Match Balls. La Casa Duran no és un palau, però és quelcom més que una masia ciutadana.

El llibre “La Casa Duran del Pedregar. Cinc segles d’història d’una família, d’un edifici, d’una vila…” de la col·lecció Quaderns de Patrimoni, reflexa que … és un dels edificis més emblemàtics… amb una gran carga històrica… conserva intacta l’estructura genuïna dels segles XVI i XVII… així com la majoria de reformes executades en les dues centúries següents.

IMG_9663

La seva antiguitat i la seva història l’han fet mereixedora d’entrar a formar part del Patrimoni Arquitectònic de Sabadell. Durant molts anys va estar amenaçada d’enderrocament, ja que, segons algunes veus, feia nosa per el desenvolupament del centre de la ciutat. Quan, l’any 1958, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, el perill d’enderrocament va desaparèixer definitivament.

IMG_9650

El llibre de memòries del batlle Marcet, empra dotze pàgines per parlar de la Casa Duran i acaba dient: “Todo antes que seguir como ahora, conservando una Casa Duran que, actualmente, por sus condiciones y por su aspecto no es más que un triste pegote en pleno corazón urbano de la Ciudad”.

La nissaga dels Duran va començar, l’any 1443, quan el ferrer Bernat Duran, originari de Terrassa, es va establir a Sabadell. Per tant, estem parlant de més de cinc segles. El patrimoni familiar, que, en el transcurs del anys, anava passant de pares a fills, va anar augmentant. Tenien possessions al centre de la vila, a l’Horta Novella, a Sant Vicens de Jonqueres i a Sant Quirze. També eren empresaris del tèxtil, en Joan Duran i Salvany va ser un dels fundadors del Gremi de Paraires, l’any 1559.

La casa, una casa senyorial de l’època, amb planta baixa, planta principal i golfes, es va construir entre 1578 i 1606. Sembla que va ser una obra compartida entre Joan Duran i el seu fill Feliu Duran. Va ser, a més, ampliada i reformada al llarg dels següents anys, fins arribar a l’aspecte que tenia el segle XX.

A Sabadell, pel que fa a l’urbanisme, hem topat moltes vegades amb la mateixa pedra. A finals del segle XIX, dos carrers van ser modernament urbanitzats. Amb amplada suficient, voreres generoses i arbrat a cada banda, eren la mar d’elegants. Però tenien una pega, i és que, ambdós, per el seu límit oest, no tenien sortida. Una paret els barrava el pas. Al cap dels anys, possiblement, o, segurament, es podia presentar el dilema: o el carrer, o la paret. Eren el carrer de Vilarrúbies i l’actual carrer d’Indústria.

Anys més tard, el carrer de Vilarrúbies va guanyar el seu envit. L’any 1969 es va enderrocar la Casa de la Caritat, una edificació que, inaugurada l’any 1854, s’havia construït on hi havia el convent dels Caputxins, que datava del 1653. Aquell enderroc va donar pas a una plaça, però si el carrer de Vilarrúbies l’hagueren situat uns metres més amunt, només per lliurar la Casa de la Caritat, s’hauria evitat el dilema mencionat abans.

En l’actual carrer d’Indústria es repetia la jugada. Quan va ser urbanitzat, com s’ha dit a finals de segle XIX, havia de ser un carrer senyorial per comunicar el centre neuràlgic de la ciutat amb l’estació del tren del Nord. Les autoritats donaven per suposat que la Casa Duran aniria a terra, però no tenien pressa i ho van deixar per més tard. De moment la casa es salvava.

La segona amenaça d’enderrocament va tenir lloc l’any 1928. Un projecte de l’arquitecte Josep Renom, contemplava convertir en passeig per vianants el tram de la Rambla comprès entre l’Euterpe i l’estació del tren elèctric. Aquest canvi, obligava, el transit rodat, a accedir a la Plaça Major per els actuals carrers de la República, Narcís Giralt i el Pedregar, però enderrocant la Casa Duran. El projecte no es va dur a terme i la Casa Duran va salvar el segon Match Ball.

IMG_9652

L’any 1958, després de complicades gestions, el Consell de Ministres va aprovar la declaració de monument historicoartístic per la Casa Duran i posava fi al litigi que enfrontava els partidaris de l’enderrocament, d’una banda el batlle Marcet, membres del Consistori i arquitecte Joan Manich i de l’altra els favorables a la seva conservació: totes les entitats cíviques, culturals i esportives de Sabadell. La Casa Duran s’havia salvat.

Mancava però quelcom molt important: la seva reconstrucció. L’any 2001 va passar a ser propietat de l’Ajuntament i es va posar en marxa una important operació de restauració per poder-la dedicar a nous usos socials i culturals. Falta, només, trobar quins.

IMG_9661

Cal Pané

AHS_B010101_mhs_carrers_rambla_048

Foto Angel Todrá Viazo. AHS. Any 1900

Bar, restaurant i punt de trobada.

Per la gent de Sabadell, entre Cal Pané i el Zurich hi havia certes similituds, com per exemple, que estaven situats, tots dos, a l’inici de La Rambla i al costat d’una estació de tren. Però també tenien diferències. Una, especialment, els feia distints del tot. Et podies passar una llarga estona assegut a la terrassa del Zurich, a la Plaça de Catalunya, a Barcelona, veient passar el personal i no coneixies ningú. En absolut. T’adonaves que el món és molt gran, que hi ha molta gent i que no hi ha cap persona repetida. Però de les que veies passar, no en reconeixies cap.

En canvi, en una estoneta a Cal Pané, al capdavall de La Rambla de Sabadell, molta gent que passava et sonava per algun detall. Coneguda de vista, de feina, de veïnatge, de prop, de lluny o coneguda de debò. Aleshores Barcelona tenia deu vegades més d’habitants que Sabadell.

Un dels passatemps, de les estones d’oci d’aquella època, era asseure’s a la terrassa de Cal Pané i, pel preu d’una consumició, estar una estona ben llarga contemplant qui anava Rambla amunt i Rambla avall. A més, la seva proximitat al baixador del tren del Nord, de la Renfe, convertia Cal Pané en un lloc estratègic.

AHS_B010102_ahs_festa_major_1913_002

Foto AHS. Any 1913

 

Minolta DSC

Foto AHS. Any 1966

 

IMG_9137

Foto JBC. Any 2018

 

Aquella cantonada sempre ha estat un lloc privilegiat. A finals del segle XIX i inicis del XX estava ocupada per La Providència, de Girabau i Pané, una companyia que destil·lava i comercialitzava l’anís Barcanona. Una marca important per l’època. Després van obrir un quiosc. Anys més tard, el senyor Pané, va obrir una tasca que, amb el pas del temps, i després de canvis de titular, va esdevenir el Bar Restaurant Canaletes. Encara que sempre va ser conegut, popularment, com Cal Pané.

Actualment, el Viena, i salvant totes les distàncies, fa les funcions que durant tants anys li van correspondre a Cal Pané, però sense el baixador del tren.

A meitat segle XX, Cal Pané era un lloc de trobada. També ho era d’espera, per fer el cafetó o la cerveseta, mentre arribava el tren. Els diumenges a la tarda, els amics s’hi trobaven abans d’anar al futbol, al cinema o a buscar la xicota. En acabar la tarda, cap el vespre, es tornaven a trobar.

Però n’hi havia alguns que es quedaven, una estona més llarga, amb l’únic objectiu de veure qui agafava el tren per anar o tornar de Barcelona. Aleshores hi havia una tafaneria morbosa per saber qui anava o venia de la capital. Quedaven embadalits del tot si veien, agafar o baixar del tren, el Jacas, el Mambo, la Miracielos o la Rebentaixetes, per exemple.

Hi havia mentalitats que no els entrava al cap que s’hagués d’anar a Barcelona per divertir-se. Segons ells, si, a Sabadell, hi havia totes les opcions per passar un bon diumenge a la tarda, com: cinemes, teatre, sales de ball o futbol, què punyetes s’havia d’anar a fer a Barcelona. Sense pensar que el tren del Nord també parava a Cerdanyola, a Montcada o a Sant Andreu.

Algunes de les especialitats de Cal Pané eren els calamars a la romana, els xampinyons amb all i julivert o les escopinyes, que, acompanyades d’un doble de cervesa feien les delícies dels clients més assidus. La salsa de les escopinyes tenia un competidor: el bar de l’Imperial, situat a l’altra banda de La Rambla i una cantonada més amunt. Els entesos ho atribuïen al pebre vermell.

Cal Pané i el baixador de la Rambla, conegut popularment com Apeadero o Apaiadero, van compartir cantonada fins l’any 1971. Primer va ser enderrocat el baixador, amb motiu del soterrament de la via del tren. A finals dels noranta, quan la cantonada de La Rambla va quedar sentenciada per edificar-hi pisos, el Canaletes, nom oficial, va ser traslladat, primer a la Plaça Sant Jaume i més tard al carrer de Capmany, amb el nom de Nou Canaletes.

Els que teníem tant a prop el baixador de La Rambla, com l’estació dels Catalans, optàvem per la Renfe, sempre que la puntualitat en l’horari no fos important. Recordo que en alguna ocasió, al preguntar-li al cap d’estació per l’arribada del tren, la resposta era: llegarà puntualmente sobre las ocho … ocho y cuarto.

En canvi si s’havia de ser a lloc en una hora determinada, la millor opció era la dels FFCC, perquè el tren de les vuit, sortia a les vuit en punt. Ja han passat gairebé seixanta anys des les hores, però per les notícies que hi ha sovint, sembla que les coses no han canviat gaire.

 

Una Rambla estreta

FCR01411

Rambla, any 1925. Foto Francesc Casañas. AHS

IMG_8243

La Rambla de Sabadell ja havia nascut estreta, aquest era el nucli del problema. Els propietaris dels habitatges del capdamunt de la Rambla, van presentar al·legacions al projecte de l’Ajuntament de convertir-la en bulevard. Aquell primer projecte, que el consistori va encarregar a l’arquitecte municipal, senyor Josep Renom i Costa, tenia un pressupost de 39.406,16 pessetes. Les obres afectaven el tram de la Rambla comprés entre la Plaça del Doctor Robert i el carrer de Sant Pere i consistien en treure el passeig del mig i bastir-hi unes voreres més amples. Els propietaris, però, no s’ho miraven amb bons ulls. Entenien que aquella modificació no era procedent. Esgrimint raons com: que la reforma era innecessària, que el suposat increment del trànsit no era veritat, que traïa la tradició o que feria la voluntat popular, van presentar les seves al·legacions.
A l’escrit de l’Ajuntament per justificar la modificació es podia llegir:

– El infrascrito Teniente de Alcalde sustituto, encargado accidental de los Servicios del ramo de Fomento, tiene el honor de exponer a V. E., que ha podido notar de una manera evidente, que el tránsito de toda clase de carruajes en el extremo alto del Paseo de la Rambla, muy particularmente, desde que existe la estación subterránea del ferrocarril eléctrico, al frente de la calle de San Pedro, se produce de manera tan inusitada y con constante peligro personal por cuantos peatones tienen que cruzar de una parte a otra del mencionado Paseo, que hasta se ha visto obligada la Alcaldía, a disponer en más de una ocasión, que agentes de la vigilancia se sitúen en dicho punto, para regularizar el tránsito de carruajes y el pedestre.

En evitación, pues, de semejante constante peligro y con el objeto de dejar de una manera resuelta y completa la cuestión de dicho tránsito en general, entiende, el que suscribe, que al igual del sistema de urbanización, adoptado ya en las grandes poblaciones, debería convertirse la de dicho Paseo de la Rambla, en forma de bulevar, construyendo grandes aceras a ambos lados para los peatones y dejando como arroyo el centro del Paseo, para el tránsito rodado, tal y como existe ya en las Avenidas de Joaquín Costa, 11 de Noviembre, Vilarrubias, Alfonso XIII y Vía Masagué, de esta misma localidad.

Mentre el Consistori argumentava modernitat, els veïns volien tradició. Mentre l’Ajuntament argumentava interès general, els veïns parlaven de voluntat popular. Era el mes de març de 1928.
L’Ajuntament va desestimar totes les al·legacions i les obres es van dur a terme, tal i com estava previst, aquell any mateix. Com que el Consistori va justificar que no tenia, ni havia rebut, cap mena de subvenció, el cost de les obres va anar a càrrec dels quinze veïns. Entre d’ells, el senyor Marçal Ballús, el dentista que havia realitzat la primera projecció de cinema a Sabadell; la família Grau; la família Brujas, o la senyora Elisa Badia Pons, casada amb el doctor Emili Moragas, i que, anys més tard, va donar nom a Badia del Vallés, ja que aquest municipi es va construir en terrenys que havien estat de la seva propietat.

Però el nucli del problema era que la Rambla ja havia nascut estreta. Vuitanta pams no eren suficients. L’Avinguda Joaquín Costa (actual Avinguda de Barberà) o el carrer Vilarrubias, tenen una amplada de noranta pams; la Rambla de Terrassa de cent pams i les Rambles de Barcelona de cent seixanta.

Hi ha constància que el Sabadell antic estava rodejat de set portals, que comunicaven amb set camins que duien a altres pobles i viles, com Terrassa, Manresa, Castellar, Polinyà, Santa Perpètua o Sant Cugat.
El portal que estava situat més al sud, era el Portal de Barcelona, del que en sortia, òbviament, el Camí de Barcelona. Aquest camí, que ja apareix traçat el segle XIII, es va urbanitzar i es va crear la Rambla de Sabadell.

Anys més tard, amb l’enderrocament de la casa dels Meca i del Portal de Barcelona, també conegut com “la volta dels Escolapis” (l’Ajuntament actual era la seu dels Escolapis), es va comunicar la Rambla amb la Plaça Major.
Aleshores, la Rambla tenia l’aspecte d’altres rambles de Catalunya, és a dir, voreres, pas de carruatges a banda i banda i passeig central al mig. Però les voreres eren molt estretes, el pas de carruatges tot just permetia el pas d’una tartana i el passeig central no era gens ufanós. Vol dir que els vuitanta pams d’amplada (uns setze metres) que s’havien previst l’any 1840, en temps de l’alcalde Pere Turull Sallent, s’havien quedat curts.

M’havia explicat el meu avi, que va participar en les obres de remodelació, que les voreres, no és que fossin estretes, eren estretíssimes. Dues persones juntes no hi podien caminar, i una de sola amb paraigües, tampoc. Qualsevol paraigua era més ample que la vorera. Per anar amunt i avall per la Rambla s’havia de fer, forçosament, pel passeig central, per tant, sempre s’havia de creuar la calçada.

A la Rambla s’hi van edificar elegants habitatges, com les cases Armengol, Mató, Brujas, Buxeda, Isidre Fochs, Enric Turull. També l’Hotel Espanya, la fàbrica Morral (que va ser víctima d’un incendi l’any 1945), el teatre Campos del Recreo o la torre Gorina. Però si hagués tingut continuïtat la idea d’en Pere Oliver, ara tindríem una Rambla, o un bon tram de Rambla, porxada.

En Pere Oliver i Salt, ric propietari, nascut l’any 1798 a Castellar del Vallès, però sabadellenc d’adopció (va ser alcalde de la ciutat i president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell), hi va fer construir, animat pel seu consogre Pere Turull, una gran i elegant mansió. Corria l’any 1862. L’encàrrec el va fer al mestre d’obres i constructor Gabriel Batllevell i Tort, també sabadellenc d’adopció però nascut a Molins de Rei. Tots tres, Pere Turull, Pere Oliver i Gabriel Batllevell, donen noms a carrers de Sabadell.

20171217_105101

La característica més important del nou edifici era la forma porxada de l’entrada. Un porxo de cinc grans arcs donava solemnitat i grandiositat a la façana. La idea era que els demés veïns seguissin el model per tal d’aconseguir una Rambla, o part d’ella, porxada. No va ser així. No hi va haver entesa. La casa de Pere Oliver va ser l’única porxada i era coneguda com “les voltes de Ca l’Oliver”.

Amb els anys, el porxo va ser absorbit i integrat a l’edificació. Ara és la seu del Casal Pere Quart, tot honorant Joan Oliver, que va adoptar el pseudònim de Quart per ser el quart de deu germans i el de Pere per ser besnét dels dos Peres més coneguts de Sabadell del segle XIX: Pere Turull i Pere Oliver, ambdós, grans impulsors de la Rambla de Sabadell.

Gràcia, el primer barri de Sabadell

Gracia 04

Foto Pere Lartuna/AFUES

El barri de Gràcia, Can Feu, Els Merinals, Serra Camaró i Can Gambús formen el Districte Cinquè de Sabadell, que, amb uns 19.500 habitants representa el 9,40 % del total de sabadellencs i és el segon començant per la cua. Només el Districte Setè (Poble Nou i Torre-Romeu) amb 8.700, està per sota en població.

Altres ciutats també disposen del cinquè districte, com Barcelona. On s’identifica amb el barri xino, actualment anomenat el Raval. Encara que, parlant amb rigor, des de 1984 el districte número cinc pertany a Sarrià-Sant Gervasi.

Nova York i París també estan dividits en districtes, però com que els francesos són molt francesos, en diuen arrondissements. El cinquè de París, al que pertanyen el Panteó, La Sorbona i el Barri Llatí, és el més antic de la ciutat. Igual que ho és el barri de Gràcia per Sabadell.

En castellà, Distrito Quinto, és el nom d’una pel·lícula espanyola dels anys cinquanta basada en l’obra de teatre “És perillós fer-se esperar”, de Josep Maria Espinàs.

Feta aquesta introducció donarem inici al relat dient que el gran creixement de Sabadell va començar pel barri de Gràcia. A partir de l’any 1855 Sabadell limitava per l’oest amb les carreteres de Barcelona i Terrassa i pel sud amb la via del tren del Nord. Les fàbriques també eren dins d’aquests límits.

Gràcia

Aleshores els terrenys, on hi ha el barri de Gràcia, eren horts i conreus de les masies de Can Llobet, de Can Torres o dels Feu. Una altra part important de terres pertanyien als germans Lladó de Rubí, que les anaven parcel·lant i venent. L’any 1877 s’hi va instal·lar la primera fàbrica, el Vapor Llonch. El 1884 va ser el Vapor Marcet i el 1893 Cal Seydoux. El barri va anar creixent a l’entorn d’aquestes tres fàbriques. Els carrers parcel·lats es van anar omplint de modestes casetes en les que hi vivien els treballadors, per estar més a prop de la feina. Aleshores les condicions laborals eren molt dures, es treballaven dotze i catorze hores diàries. Hi havia obrers que venien de lluny i havien de dormir a la mateixa fàbrica. Fins l’any 1919, després de la vaga de la Canadenca, no es va instaurar la jornada de vuit hores.

EPSON scanner image

Can Torres

Durant el tercer quart del segle XIX es van parcel·lar les quadrícules de carrers. D’est a oest: Roger de Flor, Ausiàs March, Leonor de Montcada, Mossèn Cinto Verdaguer i Permanyer; i de sud a nord: Sant Ferran, Manso, Fiveller, Viladomat, Cellers i Pau Claris.

Fiveller

L’aigua s’obtenia de pous artesanals particulars. No hi havia clavegueram, les aigües residuals anaven a parar als pous morts, o negres, que es buidaven oportunament. Gradualment es va anar vestint una instal·lació d’aigua potable dotada de fonts públiques, situades en determinades cantonades. També es va iniciar la instal·lació del gas per l’enllumenat i es van crear les figures del fanaler i del sereno.

EPSON scanner image

Can Xorco

Es van tardar prop de cent anys en tenir totes les infraestructures necessàries, és a dir, clavegueram, aigua corrent, gas, electricitat, telèfon, carrers asfaltats, enllumenat públic, etc., per tal de poder viure amb un mínim de bones condicions.

Andana

L’any 1911, el nord-americà Frederic Stark Pearson va comprar la línia de ferrocarril entre Barcelona i Sarrià i va crear els Ferrocarrils de Catalunya que, amb ample de via europeu, volia fer arribar fins la frontera francesa. Després de foradar el túnel de Vallvidrera va arribar a Sant Cugat l’any 1917, a Terrassa el 1919 i a Sabadell el 1922, a l’estació que ara du el nom de Gràcia-Can Feu. Tres anys de problemes i negociacions varen ser necessaris per obrir el túnel fins la Rambla i fer-hi arribar el tren.

Estació

Frederic S. Pearson també va crear la Barcelona Traction, coneguda com la Canadenca, que va ser la companyia que, dirigida per l’anglès Fraser Lawton, va permetre la electrificació de Catalunya. El carrer que limita el nord-oest del barri de Gràcia porta el nom de Fraser Lawton.

La desfeta de la Canadenca, provocada per Juan March amb la col·laboració de Franco, va representar pel mallorquí (també conegut com el Pirata del Mediterrani) un negoci molt més que rodó. Al llit, i moribund, va manifestar al sacerdot que el confessava, que acabava de realitzar el millor negoci de la seva vida. No era per menys, havia aconseguit per deu milions de pessetes, tots els actius de la Barcelona Traction, que tenien un valor de més de vuit mil milions de pessetes.

L’arribada a Gràcia del tren elèctric va representar una gran empenta per la indústria d’aleshores ja que va provocar l’aparició de molts despatxos i fàbriques.

El barri de Gràcia ha anat sempre molt lligat al tren elèctric.

Ca Planas

Gràcia és, i ha estat, un barri actiu, dinàmic i eminentment industrial, ja que a les empreses del sector tèxtil com: S.A. Marcet, La España Industrial, Vicente Planas, Industrial Estambrera, Seydoux S.A., Vapor Llonch, Miquel Alemany, Pedro Alemany, Artifil, etc. se n’hi van afegir del metall com: Gregori Germans, Motors Pact, Comes, Tallers Casajuana, Francisco Sala, Tallers Marcet i, fins i tot, l’any 1962 s’hi va instal·lar la Unidad Hermética, vaixell insígnia de la indústria del Metall de Sabadell. Però també n’hi havia del ram de la fusta, de la goma i del cautxú, foneries i modelistes, ferrers i ferradors de cavalls, a més de petits negocis de lampisteria, basters, ciclistes, mecànics de motos o cotxes, etc. Moltes dones cosien a casa, ja fos modisteria o peces de les empreses tèxtils. El primer quart del segle XX Gràcia ja era una petita ciutat industrial a la que només hi mancaven els components religiosos, culturals i esportius. Però abans parlarem del Ciervo, ja que la seva fundació no va estar exempta de certa, diguem-ne, complicació. Perquè ja és estrany que una societat coral, cultural i seriosa, s’avingués a portar el nom d’una marca d’anís. I és que els seus fundadors no van tenir més remei que acceptar les condicions del senyor Torreguitart, propietari d’Anís El Ciervo per la donació del terreny. Tot, perquè volien marxar del Paralelo, on cantaven i assajaven, per la senzilla raó que es tocava massa la política. Per més farina plana que els va fer el senyor Frederic Cuscó i Munné, propietari del Paralelo, adequant la sala de dalt, donant-els-hi tota mena de facilitats i amb la compra d’un piano-pianola, ells ho tenien decidit, havien de marxar perquè es tractava massa la política. Era l’any 1922 i la conjuntura política catalana i sabadellenca eren molt complicades. La SCR El Ciervo, contempla en els seus estatuts que està prohibida qualsevol tipus d’activitat política.

Bombers 1

Parc de bombers. Foto AHS

L’any 1931 es va inaugurar el Parc de Bombers, a la Carretera de Barcelona cantonada amb carrer de Rosales, l’anterior del carrer de Llobet havia quedat petit i insuficient. Actualment encara s’hi manté.

Parròquia

La parròquia de la Mare de Déu de Gràcia va néixer l’any 1934. Durant la guerra civil va ser cremada i derruïda. Després de la guerra es va reconstruir. L’església evangèlica del carrer Domènech i Muntaner és posterior.

Pel que fa a l’esport, el barri de Gràcia està molt lligat al futbol, el handbol, l’atletisme, la natació i el tennis taula. El futbol perquè dos antics equips del barri com el Mercantil i el Gimnàstic, es van fusionar, l’any 1959, per formar el Club Gimnàstic Mercantil, una autèntica escola de futbol, que jugava al camp que hi havia a l’actual plaça del Treball, quan aquesta va ser urbanitzada es va traslladar al carrer Bocaccio i actualment juga al camp del Marina, a la zona de Can Feu.

El Lepanto, un altre equip del barri jugava a la inexistent Plaça de les Corts Catalanes.

El handbol va venir de la mà de l’OAR Gràcia. L’Obra Atlètico Recreativa, promoguda per la Diòcesi de Barcelona, va ser creada per atreure la joventut. El seu valedor a la parròquia va ser mossèn Joan Armengol Julià. El primer partit es va jugar el dia 15 de febrer de 1953 i el club es va constituir el maig de 1954. Va jugar molts anys a la pista del Col·legi Narcisa Freixas. El dissabte 25 d’octubre de 1986 es va inaugurar el pavelló de l’OAR Gràcia en presència del batlle Antoni Farrés, el president de l’OAR Gràcia, senyor Antoni Moix i el secretari per l’esport espanyol, senyor Romà Cuyàs.

L’atletisme del barri va començar amb la Joventut Atlètica Pensament que va esdevenir la Joventut Atlètica Sabadell (JAS) que utilitzava el camp que hi havia al davant del Ciervo. Després es va traslladar al camp del Gimnàstic, però era molt difícil compaginar el futbol i l’atletisme. L’any 1961 es varen inaugurar les pistes d’atletisme municipals de baix el riu Ripoll.

Ral

Nedadors a la bassa de cal Ral. Foto AFUES

La natació també hi té cabuda, ja que a la bassa de cal Ral també hi entrenaven els nadadors del Club de Natació Sabadell. L’any 1953 es va inaugurar la piscina de Cal Marcet, durant anys va tenir un bon elenc de nedadors.

L’equip de tennis taula de la SCR El Ciervo va arribar a jugar a la Divisió d’Honor.

El dia 9 d’octubre de 1959 es va inaugurar l’Escola Narcisa Freixas. Qui va ser un gran impulsor tant de l’Escola com de l’OAR Gràcia, va ser mossèn Joan Reguer Bonamusa, rector de la parròquia entre 1955 i 1968. Anys més tard, l’Escola Narcisa Freixes es va fusionar amb l’altre escola del barri, l’Escola Riu Sec, per formar l’Escola Teresa Claramunt, que va tenir el seu inici el curs 1998-1999.

El curs 1969-70 va obrir l’Institut de batxillerat com un annexe de l’Institut Arrahona, l’any 1972 va rebre el nom d’Institut Pau Vila, en honor al il·lustre geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarés, que llavors vivia a l’exili.

AVG

L’any 1973 es va constituir l’Agrupació de Veïns de Gràcia. Gràcies al seu tremp, la seva lluita i el seu treball, el barri s’ha anat dignificant.

Taula rodona

Veíns del barri de Gràcia a la Taula Rodona de Sant Quirze. Any 1958.