Quan Sabadell tenia 48.000 habitants

Les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931 van marcar la fi de la monarquia d’Alfonso XIII. Les esquerres van triomfar a tot el país. El bloc conservador (monàrquics i dretes) va quedar molt per sota del bloc republicà.

La sotragada va ser tant gran que el recent nomenat Presidente del Consejo de Ministros Juan Bautista Aznar va presentar la dimissió. Al cap de dos dies, el 14 d’abril, es va proclamar la Segona República i el rei va tocar el dos.

A Sabadell, dels 33 càrrecs de l’Ajuntament, 21 foren republicans i 12 de la Lliga Regionalista. Els republicans es repartien entre el Círcol Republicà Federal, Esquerra Republicana i la Fraternitat Republicana Radical.

Va ser elegit alcalde l’empresari tèxtil Salvador Ribé, quan semblava que ho seria Jaume Ninet, constructor de telers. Tots dos eren del CRF.

Aleshores Sabadell tenia 48.000 habitants. Per ser la ciutat més poblada de la comarca (5.000 ànimes més que Terrassa) va ser designada capital del Vallès Occidental, en la divisió comarcal de Catalunya feta per Pau Vila.

El municipi estava dividit en cinc parròquies i una tinència: Sant Julià d’Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, La Puríssima Concepció, Sant Fèlix amb la seva tinència de la Santíssima Trinitat (abans, de la Misericòrdia) i Nostra Senyora de Gràcia, inaugurada l’any 1934. També hi havia quinze congregacions religioses.

Aquell Consistori va fer una aposta per l’ensenyament i per la cultura. Pel que feia a l’ensenyament hi havia 9 col·legis nacionals per nens i 8 per nenes i 14 col·legis particulars per nens i 19 per nenes. Tot i així, hi havia un dèficit de més de 3.000 places escolars.

Tenien feina 25.000 persones, el que vol dir que treballava més de la meitat de la població.

A més de les nombroses empreses dels rams tèxtil, metall, fusta i altres, també hi havia 6 oficines bancàries, 4 bancs: Banc de Bilbao, Banc Hispano-Americà, Banc Nova Hispània i Banc de Sabadell i 2 caixes: Caixa d’Estalvis de Sabadell i Caixa de Pensions. Quatre Cambres públiques: Agrícola, Comerç, Majordoms i Propietat, i els col·legis professionals: Advocats, Farmacèutic, Mèdic, Notarial i Procuradors

A més de totes les nacionals, eren festes pròpies de Sabadell: l’Aplec de La Salut i Fira, el segon diumenge de maig; la Festa Major, el primer diumenge d’agost; la Fira d’hivern, el primer diumenge de desembre. També hi havia mercat els dissabtes i els diumenges. Les vacances per tots els obrers eren del 15 al 23 d’agost.

Pel que feia a la salut pública, hi havia 4 hospitals, 2 mútues, 4 clíniques, 2 dispensaris i 3 consultoris. També, 9 establiments benèfics, 16 farmàcies i 10 dentistes.

Per la salubritat pública hi havia 5 safarejos, que obrien de les 5 del matí a les 9 del vespre. Estaven ubicats als carrers de: Sant Isidre, Horta Novella, Leonor de Moncada, Font Nova i Riego.

Set fielats de consum (els famosos burots), un a cada carretera d’entrada a la ciutat, controlaven les mercaderies que arribaven a Sabadell.

Vint-i-una fondes, 86 cafès, 14 sales d’espectacles i 5 cirabotes (limpiabotas). Cinc camps d’esport i 17 clubs esportius.

Dos carrossers: Dalmau i Caba. Dues agències oficials: Ford i Chevrolet. Dotze garatges i 5 postes de gasolina.

I pel viatge final, hi havia 5 funeràries: Carrasco Guitart, Condal S.A., Sadurní Guiteras, Joan Roca i La Victòria S.A.

En general, la Segona República és una època no massa coneguda. El fet que acabés en una sagnant guerra, va fer que anés quedant en l’oblit. Ningú volia recordar aquells temps. De totes maneres, aquell primer Consistori de Sabadell va estar format per personalitats de gran vàlua: Salvador Ribé, Jaume Ninet, Joan Balart, Joan Mora, Joan Baulenas, Josep Soley, Isidre Crusafont, Magí Marcé o Sebastià Boix, en són un bon exemple.

Un cas, però, que no va sortir com estava previst de bon principi, va ser el del camp d’aviació que va anar en detriment del bosc de Can Feu.

Jaume Ninet i Vallhonrat, regidor de Governació i propietari de La Constructora Mecànica, Ninet i Cia, va pressionar perquè l’Ajuntament adquirís els camps de Can Torres del Pla, Can Daviu i Can Miró del Pla, per fer-hi un camp d’aviació. Era una aposta, segons Ninet, per potenciar la indústria del metall.

El milió de pessetes que l’Ajuntament tenia destinat per comprar el bosc de Can Feu, es va utilitzar per la compra d’aquells terrenys, que es van oferir al Ministerio de la Guerra per la construcció de l’aeroport. La compra del bosc de Can Feu, va quedar postergada. Segurament, ningú, podia imaginar que passaria uns anys més tard.