L’epidèmia de còlera de 1854.

L’episodi infecciós més greu que ha viscut Sabadell, en tots els temps, es remunta a l’any 1854, ja en fa 170. L’estiu d’aquell any es va viure a la vila una virulenta epidèmia de còlera que va afectar greument la població, provocant gran quantitat de morts. El Santuari de la Salut es deu, precisament, a aquell succés.

Durant, i després d’aquell fatal episodi, la devoció i veneració per la Mare de Déu de la Salut va augmentar de tal magnitud, que va deixar petita l’ermita que hi havia a la Serra de Sant Iscle, fent necessària l’edificació d’una església, nova i consagrada a la Mare de Déu de la Salut. Es va inaugurar l’any 1882 després d’una accidentada construcció.

L’epidèmia de còlera va arribar a Barcelona per via marítima, segurament des de França amb algun vaixell provinent de Marsella. Va començar el juliol de 1854 i es va anar estenent. Una altre brot havia entrat a Espanya, també per via marítima, a Vigo. Aquella epidèmia va fer estralls a tot el país. Quan, el març de 1856, es va donar per acabada, havia causat uns 236.000 morts. Aproximadament, l’1,5% de la població.

A Sabadell va tenir la màxima afectació els mesos d’agost i setembre. No fou reconeguda com epidèmia, però, fins el 18 d’agost, quan a Barcelona capital ja hi havia hagut 2.000 defuncions. Ho va fer la Comissió Permanent de Sanitat que havia estat creada sis dies abans.

Es va declarar el final de l’epidèmia el dia 7 d’octubre. No hi ha dades de la mortaldat a Sabadell, però sabem per Marià Burguès que el dia 28 d’agost es van enterrar 28 difunts. Aleshores la població era d’uns 13.000 habitants. Es podria fer un cert paral·lelisme amb les dates que es tenen de Vilanova i la Geltrú, vila de grandària similar a Sabadell, on varen morir 899 persones. Amb un màxim de 45 el dia 30 d’agost.

El brot de còlera venia de fora però a Sabadell hi va trobar les condicions de salubritat idònies per encomanar o contagiar gran part de la població. No hi havia clavegueram, els mateixos carrers feien de riera i de cloaca. Els carrers de la Lluna, Llobet, Font Nova i Sant Joan es convertien en rieres quan plovia molt. El mateix carrer de Sant Joan recollia les aigües en una claveguera, arran de cases, que tenia l’entrada al carrer de la Palanca, el qual nom li venia d’haver-hi posat un tauló que feia de passera. Aquella claveguera desembocava a la riera de Tres Creus. El pixum de les gibrelles anava a parar al mig del carrer o a les portadores dels rentadors de llana. Abans que la química produís sabons i soses, els orins en feien les seves funcions.

Totes les deixalles i desfetes, anaven a parar al mig dels carrers que, pudents i inclements, desprenien una fortor que empestava. Les condicions higièniques i sanitàries eren inexistents. A més, la salut de la gent treballadora era més aviat precària. Començaven la jornada a dos quarts de cinc de la matinada; paraven mitja horeta, a dos quarts de nou, per esmorzar; a les dotze, una hora per dinar i a les cinc de la tarda, mitja hora per berenar. Plegaven a dos quarts de vuit del vespre. Jornades llargues i esgotadores. Tots els dies de la setmana. Per anar a missa plegaven una quart d’hora abans i el recuperaven el vespre.

Amb una alimentació sota mínims, salubritat inexistent i condicions higièniques nul·les, no fou gens estrany la gran quantitat de morts. El desastre va ser tant gran que es deia que, possiblement, havien enterrat alguna persona viva. Una dona, que l’havien d’enterrar un dels dies de més desesper, es va escapar del fossar corrent com un mal esperit. L’ensurt al personal present va ser més que majúscul. Encara va viure trenta anys.

La fruita, la verdura i tots els productes dels horts, anaven a donar. Com si fossin els culpables de l’epidèmia, tothom en defugia i els llençava. Els metges no donaven l’abast, no reposaven, ni de nit ni de dia. Receptaven sense veure els malalts. Es veien impotents i desarmats.

En començar l’epidèmia, van desaparèixer tots els ocells. Com si pressentissin el que havia de passar, van marxar en bandada. No es veia cap ocell enlloc.

Aquella epidèmia de còlera es va aturar al capdavall de La Rambla. No va ser cap miracle. La Rambla era la part més nova de la vila. S’havia començat a urbanitzar l’any 1840. Aquella zona, per ser més nova, tenia més salubritat i el que era més important, l’aigua sense contaminar.

Una placa commemorativa d’aquell fet es pot contemplar al Santuari de la Mare de Déu de la Salut.