Les tavernes de Sabadell solien ser punts de reunió de parroquians del mateix tarannà. Eren establiments no massa acurats i més aviat tristos, que acollien clientela de classe obrera, però de tendència republicana, anarquista o revolucionaria. En algunes ocasions, dins d’aquells locals, quan l’ambient estava força animat i caldejat, tot traginant els gots d’aiguardent s’enlairaven càntics en contra de la corona, de l’aristocràcia i del clero: “… empezaremos por el trono y acabaremos por el clero, que es el animal mas fiero que mantiene la nación”. Amb la tonada de I Puritani de Bellini, cantant, cridant i fent gresca, s’arreglaven els problemes del país. Quantes barricades i accions violentes no haurien tingut el seu origen després d’aquelles revolucionàries sessions de càntics barrejats amb aiguardent.
La segona meitat del segle XIX eren molt populars les tasques, tavernes i fassines com les de Cal Mamà, Cal Magem, Ca l’Ànima, Cal Pere Joan, Cal Magrinyà, Cal Duran o Cal Diviu. Llocs de reunió i d’esbarjo de gent treballadora que patia directament la duresa de les condicions de treball i la injustícia de les greus desigualtats de la societat d’aleshores.
Però no tots els sabadellencs es podien qualificar de revolucionaris o anarquistes. Per altra banda, anava naixent un sector de la societat que, de tendència més o menys monàrquica o més o menys republicana, ja fos per educació o per nivell econòmic, no xalava gens amb l’ambient que es vivia a les tavernes.
Per aquest motiu, en tombar el segle XX, van aparèixer els Cafès. Uns establiments d’ambient més distingit, que van donar molta categoria a la ciutat. El Cafè Euterpe, el Cafè Condal o l’Imperial van marcar època. També n’hi havia que rebien noms més cosmopolites, com el Cafè Royal (així es va rebatejar Cal Sacs), o el Drink Hall, a la Plaça de l’Àngel, conegut popularment com el Trincall.
L’aparició dels cafès va obligar a les tasques i tavernes a adoptar diferents canvis. El que avui dia se’n diria reinventar-se. Tots aquells establiments van haver de reaccionar. Alguns, com La Mata i Cal Mamà, relacionats de forma directa, van haver de posar-se al dia.
Explica Marian Burguès que Cal Mamà era una taverna ensotalada del carrer de Sant Jaume, que durant molt de temps va ser refugi dels vençuts i desenganyats de la vida. Dels perdedors, vaja. En passar pel davant ja es quedava tip de la bafarada d’aiguardent que sortia del portal. L’aigua de rentar copes i gots servia per a regar el davant, com un esquer que servís per atreure més parròquia. Allà es cantava i es jugava, es feia el cau o la brisca, jugant-se mig petricó d’aiguardent, de la dolça o de la forta, bevent per parts iguals el que guanyava i el que perdia.
A la fotografia en blanc i negre, de l’any 1945, es pot contemplar com era el carrer de Sant Jaume aleshores. La casa del final a l’esquerra era la taverna de Cal Mamà, que llavors tenia el nom de Cafè Nova Alegria. Les cases de la banda esquerra corresponien a Ca la Marieta espiritista, Cal Pagès, Cal pintor i la lleteria. Just en aquesta cantonada que sobresurt més, es va obrir, a inicis dels anys seixanta, l’actual carrer de Torres i Bages.
El senyor Salvador Rubión, que havia estat propietari de La Mata, va obrir un establiment de venda de begudes al carrer de Gràcia que va esdevenir molt popular. A la seva mort, el seu fill Emili va adquirir la taverna de Cal Mamà i la va transformar en el Cafè Nova Alegria. Va ampliar el negoci de taverna i de begudes amb un servei de menjars. Per tant, podia entrar clientela als matins per fer la barreja, al migdia per dinar i al vespre per fer la copeta. Un bon negoci.
La Mata, era una taverna que es va obrir uns anys després d’inaugurada la carretera de Terrassa, l’any 1852. Just a la cruïlla de les carreteres de Barcelona, de Terrassa i de Molins de Rei. També es va transformar, primer en cafè i després en cafè restaurant. Da la mà de la família Soley, La Mata, va tenir vida fins l’any 1997.
Anava tant bé el Cafè Nova Alegria, que l’Emili Rubión va enderrocar-lo per construir al mateix lloc el Bar Restaurant Rubión. Era l’any 1945.
Aquell establiment va esdevenir una icona de la ciutat. L’època més gloriosa la va viure els anys cinquanta i seixanta. A més de bar i de restaurant disposava d’un gran espai interior, i a l’aire lliure, de 400 metres quadrats amb escenari i pista de ball. Idoni per revetlles, festes i tota mena d’actuacions. Els millors artistes del moment com Antonio Machín, Carmen Morell i Pepe Blanco o la vedet sabadellenca Maty Mont, hi havien recollit grans èxits. També s’hi representaven teatre i sarsueles.
Llorenç Torrent i Ramona Rubión, el gendre i la filla d’Emili Rubión, varen ser artífexs i testimonis del zenit del Rubión.
Sabadellejant 