El que estava previst que fossin dos camins veïnals, sense solució de continuïtat, va acabar sent una carretera. L’empeny de Sabadell i l’interès de la Diputació de Barcelona ho van permetre, la carretera de Molins de Rei a Caldes de Montbui, l’actual C-1413a, seria un fet l’any 1865.
Copiant directament de l’Estat francès, el rei Borbó Carlos III, havia establert el dia 10 de juny de 1761 un Reial Decret que implantava la xarxa radial de camins amb el quilòmetre zero a Madrid. Aquest decret perjudicava les comunicacions a les zones allunyades de la capital del Reino. A Catalunya, per exemple, a mitjan segle XIX només hi havia dues carreteres considerades de primer ordre, totes les demès eren de segon i tercer ordre o camins carreters.
La Diputació de Barcelona en no tenir responsabilitat a la xarxa bàsica, aprofitant una llei de 1848, va crear la Dirección de Caminos Vecinales de la Provincia de Barcelona. Sota aquest nom va projectar una sèrie de camins veïnals, que no eren altra cosa que carreteres de segon o tercer ordre, però molt útils per la comunicació entre les poblacions interiors de la província. Entre d’altres camins hi havia previstos el de Molins de Rei a Rubí i el de Sabadell a Caldes de Montbui, així, per separat. Era l’any 1860.
Aleshores, dos importants fets van trastocar aquests projectes. El primer va ser la “fam del cotó”, la crisi cotonera ocasionada per la guerra civil nord-americana entre 1861 i 1865. La manca de cotó ocasionava que molts obrers es quedessin al carrer. A Sabadell hi havia moltes cotoneres que patien aquest greu problema.
L’altra fet, en part ocasionat per la mateixa manca de cotó, va ser la construcció del pont de La Salut. La finalització d’aquest pont, solucionava el gran escull que representava salvar la llera del riu Ripoll.
Aleshores, l’interès de la Diputació; l’empeny que hi posava el Consistori de Sabadell; la necessitat de donar feina a obrers aturats i amb el principal escull salvat, va permetre que l’any 1864 ja aparegués al Pla estatal la carretera de Molins de Rei a Caldes de Montbui, passant per Sabadell, es clar. Sabadell va ser la vila més beneficiada per la construcció d’aquesta carretera, l’actual C-1413a.
Aquella època, i salvant les distàncies, aquesta via de comunicació va tenir una funció similar a l’Eix Transversal cent vint-i-cinc anys després, és a dir, connectar pobles de l’interior per tal de possibilitar-ne el seu progrés. No totes les carreteres havien de passar per Barcelona. És evident que Sabadell era el més afavorit i li tocava el paper, durant molts anys, de cap i casal dels pobles que unia la carretera. La mostra va ser que el seu mercat dels dissabtes va guanyar en anomenada i va créixer en gran manera. A més, a Sabadell hi havia modistes, sastres, dentistes, metges o notaris que els veïns del pobles propers necessitaven un dia o altre.
El traçat de la carretera per l’interior de la ciutat: carrer Fondo (carrer de Sant Cugat), Plaça Marquilles, carrer dels Gitanos, Plaça del Mercat, carrer Escola Industrial, carrer de Les Valls, Plaça de l’Àngel i carrer de la Salut formava un veritable eix comercial. Tenia l’amplada justa per la circulació de carros i tartanes, però estava farcit de tendes, tasques, botigues, artesans i gran varietat de comerços.
Amb el desenvolupament industrial i social, la transformació urbanística de la ciutat ha provocat grans canvis i un d’ells ha estat el desplaçament d’aquest vial uns centenars de metres més amunt. El traçat actual de la carretera C-1413a és per la Ronda de Ponent, la Ronda Zamenhof i el carrer de Vilarrúbies. És en aquests vials on ara hi ha el formigueig i la riquesa comercial.
Com totes les carreteres de l’època, el seu perfil es va vestir d’arbres d’ombra. Uns gentils plataners a banda i banda, marcaven el traçat de la carretera. El animals de tir o de força, ho agraïen. A l’estiu, els matxos, mules o cavalls que hi traginaven ho feien sota una protectora i fresca ombra. A l’hivern, en ser arbres de fulla caduca, permetien l’entrada del sol que escalfava les anques dels animals i els donava més empenta. Les carreteres que encara hi ha plataners fa goig de mirar-les, perquè aquells arbres van durar, just, cent anys.
A meitat dels seixanta del segle XX, la imperícia i la inexperiència d’alguns conductors; les presses i l’excés de velocitat; el mal estat de les carreteres; uns perillosos utilitaris com l’anomenat cotxe de les vídues i la poca predisposició de les autoritats per resoldre el cas pensant en la natura (és veritat, però, que es van viure moments molt difícils) van entrar en conflicte amb els pobres arbres. No en queda ni un. A Sabadell només hi ha els del carrer de Vilarrúbies que, precisament, no formaven part de la carretera.
Sabadellejant 