Arbres genuïns i monumentals

Els arbres són fruit i són ombra. Són naturalesa i són bellesa. Són salut i són riquesa. Són present i són passat. Són patrimoni i són futur. Però n’hi ha que a més de d’afavorir-nos amb tots aquests privilegis, són monumentals, espectaculars i únics.

Catalogats i no catalogats, a prop, tenim uns exemplars que val molt la pena conservar-los i cuidar-los. Anar-los a veure i admirar-los és tot un privilegi que tenim els aficionats a la Natura. No hem d’allunyar-nos molt per contemplar-los.

A Catalunya en tenim una bona mostra.

 

Roure de la Senyora

Arbre mític de Sant Boi de Lluçanès. Situat a la sortida del poble. A prop, i a l’esquerra, del camí que duu al Santuari dels Munts.

Diu la tradició que la senyora Lotgarda de Perdals, de la qual prengué el nom, tenia molta estimació pel roure i passava llargues estones a la seva ombra llegint o fent labors de ganxet. El primer nom de l’arbre era el Roure Bonic.
El roure de la Senyora o del Vilar és un arbre catalogat com a monumental des del 30 d’Agost del 1988 ja que posseeix unes mides admirables: el seu tronc mesura més de quatre metres de perímetre, supera els quinze d’alçada i la seva capçada té un diàmetre d’uns trenta metres. Es creu que pot tenir més de cinc-cents anys.

 

Roure formós de la Roureda d’en Pujol

Tot just sortint de Sant Llorenç dels Morunys per la carretera que va a La Pedra i La Coma, hi ha un trencall que duu a la roureda d’en Pujol. Un vistós i frondós bosc de roures. Un indret no massa conegut, però d’una bellesa espléndida. Hi ha exemplars de roures magnífics.

Aspecte de la roureda d’en Pujol

 

Pi Gros de Can Cabanyes

Arbre emblemàtic de Vilanova i la Geltrú, d’entre 250 i 300 anys, situat a la mateixa llera del torrent de Peralada, declarat d’interès local el 1996 i d’interès comarcal el 1997.
Anomenat Pi Gros, per les seves dimensions, creix a prop de la masia on va viure el poeta romàntic Manuel de Cabanyes (1808-1833).
Va a ser declarat com a Pi Gros de la Masia d’en Cabanyes.

 

Fageda la Grevolosa

La fageda de la Grevolosa és un dels boscos més espectaculars de Catalunya. Amb més de 300 anys de vida, aquesta fageda té arbres monumentals que arriben a tenir un diàmetre de més d’1 metre i més de 40 metres d’alçada. A més, també s’hi troba una gran diversitat natural, tant de flora com de fauna. Degut a la seva bellesa i interès biològic, aquesta fageda està inclosa a l’espai EIN Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt. Està situada, justament, al damunt del túnel de Bracons.

La tardor és la millor època de l’any per visitar-la, és recomanable tant sols per gaudir de les sensacions que desperta entrar a aquest indret.

 

 

Lo Parot

Lo Parot és un arbre gegant situat prop d’Horta de Sant Joan.

Lo Parot va ser declarat arbre monumental l’any 1990. Està situat a una altitud de 480 m, té un volt de canó a 1,30 m del terra de 7,45 m i un volt de soca de 15 m. El diàmetre de la capçada actual és de 9 m, tot i que abans de la Guerra Civil ocupava tot l’ample del bancal on està situat, sobrepassant-lo.

Es tracta d’una olivera (Olea europea) d’una varietat desconeguda avui en dia, que es caracteritza per tenir les fulles i el fruit una mica més allargats que la varietat anomenada Empeltre, cultivada tradicionalment a tota la comarca i al Baix Aragó. Respecte a la seva edat, es creu que es tracta d’un arbre amb més de dos mil anys d’antiguitat, que ens portaria en el temps fins a l’època dels ibers i romans.

És d’agrair al seu propietari actual i als pagesos que l’han mimat al llarg del temps, el seu esforç per mantenir-lo i conrear-lo fins al nostres dies.

La denominació popular de Lo Parot li ha estat donada per les seves dimensions i l’edat, que l’han fet considerar com el pare de totes les oliveres. Cap hortolà l’ha vist mai créixer, però això sí, any rere any, li pleguen les olives.

 

El pi de Balija

És un gran pi blanc declarat arbre monumental, situat a la partida dels Pesells prop del camí principal i a 4 quilòmetres del coll d’en Sabaté, prop d’Horta de Sant Joan. Té 19 m d’alçada i 4,40 m de volt de canó, que correspon a un diàmetre d’1,37 m i 5,60 m de volt de soca. Són de ressaltar les gruixudes branques, entre 10 i 12 m, que baixen i es recolzen a terra, típic d’aquest tipus d’arbres vells que no han crescut aïllats. El pes del propi brancatge, agreujat per les gebrades, neus i vents li donen un aspecte fantasmagòric.

 

L’alzina Bonica

Alzina Bonica, també coneguda com l’Alzina del Vent o l’Alzina de la Coma d’en Vila. Es troba a 1,6 quilòmetres de l’aparcament de l’Alzina del Salari, en un replà del camí de Mura, sortint de Coll de Boix, prop de la Coma d’en Vila. Té una alçada de prop de 12 metres i un tronc amb un gran perímetre de 2,8 metres. Les seves nombroses branques gruixudes, fermes i llargues, li donen un aspecte monumental i es, segurament, l’alzina més ben formada de la Serra de l’Obac. No et canses mai de mirar-la.

També s’hi pot accedir des del Coll d’Estenalles pel camí que va a Mura des de la Mata.

 

Alzina surera el Suro Xato

Espectacular alzina surera de Romanyà de la Selva. Una visita a Romanyà de la Selva val molt la pena per recordar la vida i l’obra de Mercé Rodoreda. De passada, en un amè passeig, es pot visitar el dolmen de la Cova d’en Daina i tot un seguit d’alzines sureres bellíssimes. Una d’elles és el Suro Xato.

 

Alzina surera de l’Almeda

Una altra alzina surera que es pot admirar a Romanyà de la Selva.

 

Castanyer de les 9 branques

El Castanyer de les 9 branques és un dels arbres més emblemàtics del Montseny. La seva edat, uns set-cents anys, el seu port i la seva forma en canelobre, el fan ser un arbre veritablement espectacular. Dues de les branques més grosses van ser esberlades per les fortes ventades de l’any 1987. L’esquerda produïda magnifica, encara més, la seva originalitat.

Altres sorruts castanyers quasi tan vells com ell, que l’envolten al mateix prat, conformen una clariana al mig del bosc de singular bellesa.

L’any 2012 el Castanyer de les 9 Branques va ser escollit per a identificar el nou escut del poble de Viladrau.

 

Castanyer de Can Cuc

El Castanyer de Can Cuc o Castanyer Gros de Can Cuc, està catalogat dins la llista d’arbres monumental de Catalunya. És un dels arbres de més renom del Montseny, el de més perímetre de Catalunya (gairebé dotze metres). El seu interior, que és buit havia estat habitat per un carboner que hi tenia instal·lat un jaç, una taula, seients i fins i tot, aprofitant l’obertura natural que fa en l’interior d’un tronc superior, una llar de foc on encara és visible el sutge de la xemeneia. Pels volts dels anys trenta li van calar foc a partir d’un forat que hi havia a l’escorça  estigué cremant tres dies i tres nits. Com a conseqüència del joc la soca va quedar parcialment buida, fet que va ser aprofitat l’any 1960 per un carboner, que instal·là durant un any i mig el seu habitatge dins l’arbre. Fa poc, en una excursió social es van puntejar dins del tronc d’aquest castanyer una sardana. Eren tres parelles agafades correctament.

 

Castanyer gegant de Sant Martí de Riells

Es troba al costat del camí de les Cascades entre Sant Martí de Riells i el Grog Negre.

 

Arbre tombat de la Font del Bou

L’excursió fins la Font del Bou de Sentmenat és una bonica passejada apte per fer amb nens. L’itinerari, d’anada i tornada, no té gaire desnivell. Si hi aneu quan el riera porta aigua us podeu acostar fins el salt de Guanta de prop de 40 metres. Un indret força espectacular. A la font hi trobareu el singular arbre corbat al mig del camí i una taula per fer-hi un pícnic. La font i el salt estan a poc més de cinc minuts caminant. La ruta comença des del mateix Castell de Sentmenat.

 

Simbiosi paret-arbre a les Boades de Rellinars

 

Pins cargolats de la Serra de l’Obac

Situats entre l’anomenada Era dels Enrics i el Turó del Malpàs, a la Serra de l’Obac.

 

Pi cargolat prop del Castell de Montbui. Caldes de Montbui

 

 

Pi cargolat del Parc del Corredor

Es troba en el camí que va del Dolmen de Ca l’Arenas al Santuari del Corredor.

 

Plataners de la Font de la Pineda. Riells del Fai

 

Pins inclinats per la força del vent al Roc de Sant Gaietà

 

Arrels enllaçades al Maresme, prop del Montalt

 

Pi d’en Xandri

Emblemàtic i símbol d’identitat de Sant Cugat del Vallès. L’any 1997, un acte de “vandalisme” -entre cometes perquè no es va poder demostrar altra intenció- el va deixar malmès. L’intent era de tallar-lo i cremar-lo. Unes ràpides mesures de recuperació, suport i manteniment van aconseguir salvar-lo i que actualment gaudeixi de bona salut.

Es troba en el camí que duu a l’ermita de Sant Medir, dins del parc rural de la Torre Negra. Aquest parc està immers en un embolic urbanístic. La immobiliària Núñez i Navarro va comprar més de la meitat del terreny per construir-hi milers d’habitatges. La pressió ciutadana va aconseguir que, de moment, l’Ajuntament de Sant Cugat ho paralitzés.

El Pi d’en Xandri, de 23 metres d’alçada i de 3,6 metres de perímetre a la soca, té més de 230 anys. Una anàlisi va determinar que havia germinat l’any 1774.

 

Negundo de la Font de Talamanca

Segurament no és espectacular, ni monumental, però si que és genuí. Es tracta d’un arbre centenari que ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Local. És un acer negundo, una espècie americana, que en els anys que es va plantar, a principis del segle XX, era molt estranya de trobar fora del seu hàbitat originari.

Pere Quart i els automòbils

Quan va entrar, com director literari, a la Societat Anònima Editora Aymà, de la mà de Joan Baptista Cendrós, l’any 1964, Joan Oliver va deixar de passar estretors i penúries. El sou era de quinze mil pessetes al mes. Fins llavors, Joan Oliver i Sallarès, que provenia de les famílies més riques de Sabadell: els Oliver, els Turull i els Sallarès, havia hagut de passar amb poc més de cinquanta duros cada dia, ja que entre 1957 i 1963, en guanyava vuit mil al mes a l’editorial Montaner y Simón, exercint de redactor i revisor editorial. Qüestió de relativitat en les comparances, cinquanta duros diaris era una bona paga per un treballador modest, però una petitesa per un membre procedent de l’alta burgesia. S’ha de fer constar, també, que la seva activitat contra el règim franquista, li reportava, sovint, fortes multes. Fins i tot de cent cinquanta mil pessetes.

Joan Baptista Cendrós i Pere Quart. Foto El PuntAvui.

El cop més dur, però, el va rebre en tornant de l’exili xilè, l’any 1948, quan va saber que la família havia malbaratat el patrimoni i no n’hi havia ni cinc. La notícia la va rebre a Ca n’Oliver, la casa pairal de Castellar del Vallès. Trasbalsat, trist i mig malalt, es va refugiar a la casa on havia sigut tant feliç, però va haver de marxar aviat degut a que la finca s’havia venut per pagar deutes.

La primera feina que va trobar en Joan Oliver en tornant de l’exili, va ser de venedor de cotxes i camions. El març de 1949 es va comunicar al cap de la policia barcelonina que Juan Oliver Sallarès no havia estat detingut encara, però estava controlat. Coneixien els seus moviments i el detindrien ben aviat. De fet, entre 1948 i 1977, Pere Quart va ser víctima d’un seguiment i una persecució ferotge per part del franquisme.

El març de 1949 la policia sabia que treballava al Garage Ford (Agencia Oficial) de l’Avenida José Antonio, número 25, de Sabadell. Aquesta empresa duia el nom d’Antonio Oliver, S.A.

El seu germà Antoni, de tarannà ben diferent, que no va marxar a l’exili i que va aconseguir obrir una agència oficial de la Ford, li havia donat feina. Eren tant diferents els dos germans, que, de joves, mentre en Joan, amb la Colla de Sabadell feien els seus xous àcids i provocatius, l’Antoni era elegit per dur el pendó més gros de la processó de la Verge de Montserrat.

Aquella ocasió, Pere Quart, va estar detingut deu dies acusat de rojo-separatista i per haver-li trobat a casa seva panfletos con propaganda contraria al régimen. Li havien confiscat un exemplar de “Cròniques”, que per la policia era un boletin de propaganda rojo-separatista.

Si els cotxes van ser el seu primer salvavides després de la guerra i l’exili, de ben jovenet li havien despertat una de les primeres il·lusions, quan el seu pare, Antoni Oliver Turull, va organitzar una cursa entre el seu cotxe de cavalls i un automòbil dels que començaven a córrer pels carrers de Sabadell. Va ser tot un espectacle.

A inicis del segle vint, quan Pere Quart era un nen, alguns burgesos de Sabadell presumien tot passejant damunt d’ostentosos automòbils amb motor d’explosió.

El senyor Oliver Turull no n’estava prou convençut. Dubtava entre comprar un bon parell d’animals o un infernal i sorollós invent com aquell. Per ajudar a decidir-se va fer una juguesca amb un amic. Farien una cursa de Sabadell fins a ca n’Oliver, a Castellar, si arribava primer l’automòbil, en compraria un d’igual.

El dia que van determinar per fer la cursa, el senyor Oliver va demanar de sortir amb cinc minuts d’avantatge. I així va ser. Per la carretera de Castellar i fins la Lanera Española, l’automòbil encara no havia aparegut. Semblava cosa fàcil.

Va passar el pont amb confiança i tranquil·litat. Però va ser a l’inici de la pujada de Can Pagès, que es va veure avançat per aquell invent de la tècnica moderna. L’optimisme va decaure. Però no es va desanimar. Al cap d’una estoneta la comissura dels llavis li va tornar a dibuixar un somriure quan va veure l’auto aturat, prop de l’entrada a la torre del Turull, amb el senyor Abadal aixecant el capó en mig d’una bona fumera.

Ni se’l va mirar, va acariciar, més que fuetejar, amb delicadesa, les anques dels animals, va xasquejar la llengua amb els queixals de l’esquerra, com els carreters experimentats i es va dirigir cap el triomf. El pla de la Bruguera li va semblar més curt i la corba de Can Carner, per tombar cap a Ca n’Oliver va arribar de seguida. No compraria l’automòbil. Per en Joan i la resta de la família era motiu d’orgull. El pare havia guanyat.

Família Oliver Sallarès. Foto Arnau Izard (AFUES)

Joan Oliver i Sallarès, va néixer a Sabadell, el novembre de 1899 i va morir a Barcelona, el juny de 1986. Va prendre el pseudònim de Pere Quart, agafant el nom dels seus besavis paterns: Pere Oliver i Pere Turull (els Peres més rics de Sabadell del segle XIX) i Quart per ser el quart de deu germans, dels que només en van viure quatre: Justa, Antoni, Enric i Joan.

Va ser un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana del segle XX.

Va ser distingit amb diferents premis i reconeixements, entre d’ells

– Premi Lletra d’Or

– Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

– Medalla de la Ciutat de Sabadell

– Premi Ciutat de Barcelona

L’any 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi.

Bar Cal Pare. Conegut, casolà, acreditat, entranyable i centenari

 

A veure si algú em pogués dir quin bar o restaurant de Sabadell ha tingut, al llarg dels anys, lligams amb l’esport, l’art, la cultura i, òbviament, amb la gastronomia.

A Sabadell, una època passada “Ciudad Piloto del Deporte Español”, sempre hi ha hagut establiments del ram de l’hostaleria relacionats amb l’esport o amb alguna de les activitats citades. Però amb totes elles, jo només he trobat el Bar de Cal Pare, situat a la Carretera de Prats, número 113-115. A la Creu Alta.

Fundat l’any 1895 és, potser, l’establiment en funcionament més antic de Sabadell. Encara que quan el van obrir pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa.

En el transcurs dels temps, l’activitat de bodega, cafè, bar o restaurant l’ha compartit com a seu d’activitats de caire social, esportiu o cultural:

• Durant molts anys va ser la seu de la Sociedad Pajaril Sabadellense (la Societat Ocellaire). Que quan es van desvincular, es va traslladar, gairebé al davant mateix, i va donar origen al Bar Pajaril, que ja no existeix.
• Anys enrere, el cobert del pati de Cal Pare, era el vestidor de l’equip de futbol del Creualtenc. També era el vestidor de l’àrbitre. Una vegada tots canviats d’indumentària es dirigien, a peu, cap el camp per celebrar el partit.
• Des l’inici de les travesses (les “quinielas”) de futbol, Cal Pare n’ha estat sempre expenedor.

• Cal Pare, actualment i, des de l’any 1967, és la seu social de la Unió Ciclista Sabadell.

• Eren mítics els esmorzars de diumenge al matí dels artistes pintors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt. Entre mossegada i traguet es parlava de paisatge, de llum o de perspectiva de color. Es xerrava d’art. Quins grans moments. Una foto de l’any 1979 recorda als amics Bio, Colomina, Escoda, Gubern, Mampel, Mercader, Navinés, Salanguera, entre d’altres.
• A Cal Pare s’han celebrat, amb gran èxit, els darrers campionats de Scrabble de Sabadell.

Un currículum com aquest no el trobarem enlloc, segur. A més, si tot això fos poc, s’hi ha d’afegir l’excel·lència del bacallà amb samfaina, dels “callos”, de les mandonguilles, dels pops amb salsa o les faves a la catalana. Unes especialitats per llepar-se’n els dits.

Una curiositat, una agradable curiositat, és que malgrat el nom, durant els darrers seixanta anys, el pal de paller del negoci han estat les dones. La Trini Villorvina, la Trini, va heretar de la seva àvia, Trinitat Franch Alberich, a la que no va conèixer, el gust per la cuina catalana –qüestió de gens, segurament- i de la seva mare, Dolors Esteve Franch, la psicologia comercial. És a dir, el mestratge de la cuina i el domini del tracte social. Característiques claus per dur endavant un negoci d’hostaleria.

La Trini és matinera i feinera. Es lleva ben d’hora per començar a aviar les truites i els plats guisats. Feina que després seguirà el personal de la cuina.

Al matí, els amants de l’esmorzar de forquilla i ganivet poden trobar a Cal Pare gran varietat de suculents plats que, acompanyats d’un porronet de vi, fan la delícia, l’optimisme i el benestar. Un bon esmorzar és l’avantguarda d’un bon dia.

A més, el menú de migdia no té res que envejar a cap dels restaurants més coneguts.

Encara que durant una època es va acreditar l’any 1900, realment va ser el 1895 l’inici de la història de Cal Pare, quan, el matrimoni format per Dolors Pujol Vila i Emili Figueras Vilanova van obrir una bodega al peu de la carretera que va a Castellar del Vallès, és a dir la Carretera de Prats de Lluçanès, l’actual B-124, que comença a la Plaça de la Creu Alta. Aleshores la Creu Alta pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa.. Aquest matrimoni no va tenir fills. La Dolors va enviudar i es va casar en segones núpcies amb en Miquel Esteve. Tot i que tampoc hi va haver descendència, van fer de cap i casal de família, veïns i amics, de tal manera que tothom deia que anava a cal pare. D’aquesta manera en Miquel Esteve va prendre aquest mot que va quedar primer com a nom popular i després com el nom comercial. A la seva mort, la bodega va passar al seu germà Carles Esteve Estadella, l’avi de la Trini. Aquella bodega, que en el seu inici duia el nom de Ca la Dolors, és, al cap de cent vint-i-dos anys, el genuí, popular i autèntic Bar Cal Pare.

Encara que ha minvat l’activitat industrial de la zona, després de la desaparició d’empreses com Mota, Castellà i Cia, Tallers Marquès, Viladomat, Tallers Olivé, Balsach, Logic Control, etc., potencials clients, Cal Pare manté intacta la seva activitat, amb la Trini al front del bar i el seu marit, en Josep Aguilar Sas, a la gestió de les travesses i la Primitiva.

Es trist, però, que un establiment més antic que les lleis que regulen aquests tipus de negocis, sigui víctima de les mateixes. Amb les lleis actuals, no estan permeses moltes de les prestacions i privilegis que ha anat afegint i que haurien de ser legítimes, només per l’antiguitat de l’establiment. Però no és així. Vol dir que no es pot fer cap traspàs, ni als fills, ni a ningú. En cas de fer-ho no seria permesa l’estructura actual.

Per tant, llarga existència a la Trini Villorvina, perquè mentre ella hi sigui, el Bar de Cal Pare es mantindrà obert i viu.

Els catalans vam omplir Brussel·les

Foto d’internet

Els francesos expliquen acudits de belgues, principalment els francesos del nord. De la mateixa manera que els nord-americans volen ridiculitzar als mexicans, i els andalusos se’n fotien de la gent de Lepe, el francesos ho fan amb els seus veïns del nord.

Un dels primers acudits el vaig escoltar, ara ja fa anys, en un viatge a la Picardie (comarca situada al nord de França, tocant a l’Alta Normandia). Un vespre, després de sopar, un dels comensals, veí d’allà, es va esplaiar:

• La policia de París va anunciar que dos lladres belgues havien robat una oficina de Le Crédit Lyonnais pel sistema del butron.

Un periodista, amb posat alegroi, va comentar:

• Per tant, ja estan detinguts oi?
• Doncs no. Encara no. Esperem fer-ho aviat – va respondre l’agent
• Óstima!, i com ho han sabut que van ser dos i que, a més, són belgues?.
• Doncs per la senzilla raó de que van practicar quatre forats, dos per entrar i dos per sortir.

Una sonora i múltiple riallada va esclatar entre les copes de Calvados.

Ara, però, me’n guardaré prou de riure’m dels belgues. De cap de les maneres ho faria. Entre altres raons perquè personalitats com Simenon, Hergé o Brel, formen part de la meva galeria d’il·lustres. Encara que potser, i en tot cas, seria capaç de fer una petita excepció amb el conductor de l’autocar número tretze.

Foto d’internet

Ara bé, sense la mínima intenció d’ofendre a ningú, si que m’agradaria exposar una crítica, raonada, del comportament de Brussel·les, en general, a la jornada del dia set de desembre, durant, i desprès, de la manifestació, la gran manifestació, de catalans per recolzar el govern a l’exili i per la llibertat dels polítics i presidents d’entitats socials.

Hi ha la creença, molt estesa, de que Brussel·les és la capital del funcionariat per excel·lència. Per molts, és la capital del viure bé. Poca feina i ben pagada. Descomptant lloables i dignes excepcions, els euro-diputats enviats pels partits polítics majoritaris, són allà, o perquè fan nosa al seu país, o per premiar-los, o per tornar-los algun favor. Aquesta manera de procedir, junt amb els forts interessos econòmics, provoca que polítics de baixa estrofa com Juncker, Tajani o Tusk, ocupin els càrrecs que ocupen. Amb aquesta fauna al davant, és fàcil que la iniciativa catalana, legal, democràtica i pacífica, demanant llibertat, comprensió i justícia, topi amb tota mena d’entrebancs i dificultats per sortir-se’n.

Per altra banda, es possible que els habitants de Brussel·les no esperessin amb els braços oberts un allau humà, que, per ells, més aviat els venia a molestar. Molts dels participants a la mani, es van sentir maltractats a restaurants i altres establiments. També és possible que, tot i la bona voluntat, la policia veiés massa feina a l’hora d’activar un protocol per distribuir amb celeritat i bon criteri l’entrada i l’estacionament dels centenars d’autocars. Va donar la impressió que tot va anar deixat de la mà de Déu i la tarda vespre es va convertir en un guirigall.

Els que ho vàrem viure i patir, ara ja amb el cap fred, i acceptant com bones les darreres xifres que s’estan valorant, hem d’admetre que la situació es va escapar de les mans de tothom: autoritats, policia, Omnium, Assemblea i pel que a mi m’ocupa, de l’entitat ABC4events. Estic convençut que ningú s’esperava aquell allau. Aquell èxit rotund.

Segur que la policia, i demés autoritats, van valorar, a la baixa, les dades de participació de que varen ser advertides. Van estimar, segurament, entre quinze o vint mil participants. Però es que aquesta xifra es va multiplicar per quatre. Això va ocasionar que las facilitats inicials es convertissin finalment en problemes.

Un petit càlcul, fet agafant les dades més optimistes, hauria calgut per saber que a la plaça Jean Rey no hi caben els més de quaranta autocars que ABC4events va mobilitzar per transportar el participants a l’acte i que s’havien desplaçat amb els seus vols xàrter. Per recollir el personal que estava allà esperant, la policia només va deixar entrar-hi tres autocars. Els demés autocars els va enviar a l’Avenue de Tervueren, a mitja hora avall a peu, on, sense ordre ni concert, hi havia desenes i desenes d’autocars per altres destinacions. La mitja hora caminant es podia reduir a un quart, més una estació de metro. També hi havia la possibilitat de cinc parades de metro per anar a la Gare Central, per agafar el tren fins l’aeroport de Zaventem. Totes aquestes possibilitats no es van saber gestionar. Era precís un recolzament més ampli i compromès per part de la citada empresa envers els centenars de pacients que estaven esperant tot suportant la pluja i el fred.

Els que vam optar per anar a l’Avenue de Tervueren, ens vam ficar a la boca del llop. Sota un plugim fred, inclinat i emprenyador que incidia al cutis com agulles –les demés parts del cos les dúiem tapades pel fred- amb els vidres de les ulleres plens de diminutes gotes que impedien la bona visió, avinguda amunt i avinguda avall tot buscant els autocars. Et creuaves amb altra gent. Grups de cinc o sis persones que, desesperats, tampoc trobaven el seu. Semblava tret d’una comèdia de Billy Wilder o d’Stanley Kramer. “que busqueu els autocars d’Events?” “No, no, natros busquem los de les Terres de l’Ebre i aquells d’allà los del Vallès”. Corredisses amunt i corredisses avall. Desesperació. L’estona anava passant, tot i que el vol era a les deu del vespre, tenia consciència que el temps s’anava escurçant. L’Avenue de Tervueren té més de cinc-cents metres de llarg. Mig quilòmetre. Ple d’autocars a banda i banda, molts d’ells en doble fila. Però cap d’ells era el meu. Un galimaties.

Quan, finalment, vaig trobar un autocar amb el cartell d’ABC4events, aquell gamarús, el conductor, no em va deixar entrar. Jo duia l’acreditació número dotze i ell conduïa el tretze. Ningú l’havia advertit que, pel viatge de tornada, els números no eren necessaris. Aquell paio, mal educat, morrut i malcarat, es va creuar de braços a la porta i, com un matón de discoteca, no em va deixar passar. Just quan la pluja es deixava sentir més.

Vaig haver de recórrer al Pla C, metro i tren fins a l’aeroport de Brussel·les-Zaventem. Vol dir que, després de demanar ajuda a un educat i atent ciutadà belga, perquè també n’hi ha, i molts, vaig arribar a la Gare Central per agafar al tren de l’aeroport. Allà vaig veure que no era sol. Compartia el problema, que no el desànim, amb un grup de disset persones. Es va crear una atmosfera de col·laboració, d’ajuda, de simpatia, de comprensió entre persones que, la majoria, no ens havíem vist mai, i que em fa pensar, amb optimisme, que sempre ens en sortirem. Som una societat collonuda –perdoneu-

Gràcies a la Laia, la Mar i la Miriam (estricte ordre alfabètic) es va cohesionar el grup que hauria pogut resoldre qualsevol situació per difícil que fos.

A l’aeroport, una hostessa d’ABC4events, reconeixia els problemes. De fet l’ANC, va enviar prop de les vuit de la tarda, per Telegram, una nota per tranquil·litzar el personal. Aquella noia també ens va expressar, amb llàgrimes als ulls, que els havien fet boicot. Tot és possible. L’Ambaixada espanyola a Brussel·les s’ha caracteritzat sempre pel seu comportament vil i menyspreable. Ha intentat boicotejar actes de Diplocat i ha posat tantes pegues com ha pogut a la diplomàcia catalana. Per tant, no es descabellat pensar en alguna mà negra.

A l’hora prevista vam agafar el vol adjudicat, amb els demés participants a la manifestació, uns havien arribat en taxi; altres, com nosaltres en tren i, els que van poder, en autocar.

Corrent, amb energia, per la terminal, vam arribar a la gate A67 just quan per megafonia anunciaven el seu tancament, perquè, malgrat ser a Bèlgica, el nostre vol, el TOM8251, va sortir amb puntualitat britànica.

Un dia històric, per recordar, per reviure. Una feliç sensació de triomf. Perquè, malgrat els problemes finals, va ser una demostració del nostre tarannà pacífic. No demanem cap disbarat, volem només justícia i comprensió i que Europa se’n adoni d’una punyetera vegada.

Pel que fa al final, es podria parlar d’èpica, perquè, tal com diu la Mar: “el més important és la complicitat i fraternitat que es va crear entre aquell grup de divuit persones a la Gare Central al trobar-nos a l’andana. I vam aconseguir arribar i tornar a casa després d’un dia històric més”.

 

Justícia franquista administrada per franquistes

Tots nosaltres, il·lusos, ens pensàvem que a partir de 1978, després de la foscor de la dictadura, ens havia arribat la democràcia, la legalitat, la imparcialitat i la justícia. Pobrets de nosaltres. Han hagut de transcórrer trenta nou anys per comprovar que, tot plegat, ha estat com un miratge i per adonar-nos que el binomi “justícia espanyola” és un oxímoron.

Després de gairebé vuit lustres, hem sabut que, si és que havia marxat, el franquisme ha retornat corregit, augmentat i posat al dia. A més, pel que sembla, més dur que mai. I no m’agrada gens repetir allò de “atado y bien atado”.

Torna a ser vigent aquell acudit que comparava el ministre de justícia espanyol amb el de marina d’Andorra.

Les darreres sentències judicials que parlen de “tumultos”, de “explosión violenta” o de “reiteración delictiva”, per mantenir gent pacífica, honesta i honrada a la presó, pel sol fet d’intentar trobar, de forma democràtica i pacífica, la millor solució per Catalunya, mentre condemnats en ferm, campen lliures i ben i xirois, em recorden temps passats.

Aquesta parcialitat a l’hora d’impartir justícia em recorda un cas que va ocórrer a Sabadell a inicis dels setanta i que el vaig viure de prop. El podríem anomenar:

“Qui oli remena, els dits se’n unta”.

Tracta de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes i l’oli d’oliva i va derivar en el cas Domingo Masip de Sabadell. Semblant, gairebé idèntic, al de REACE de Redondela

El senyor Domènec Masip Masip, natural de la Bisbal de Falset –d’on, sinó. Tots els Masips que conec, i he conegut, són d’aquest municipi del Priorat- era un empresari d’èxit. Propietari de l’empresa Trafinter, ubicada a Sabadell, i conseller delegat de l’empresa italo espanyola RIESA (Refinerias Italo Españolas, S.A.) amb seu a Montornés del Vallès.

El senyor Masip rebia encàrrecs de la Comisaria General per refinar i emmagatzemar oli d’oliva. Li entregaven grans quantitats que ell havia de retornar en funció de les programacions i instruccions que rebia. Segons els entesos aquesta pràctica era molt usual per especular i per intervenir el preu de l’oli.

En una de les ocasions el senyor Masip va ser acusat de ser el culpable de la desaparició d’un milió set-cents mil quilos d’oli d’oliva. Va ser jutjat i condemnat. De fet, l’oli no havia desaparegut. En realitat, s’havien entregat a la Comisaría remeses d’oli d’inferior qualitat. Aquest fet podria haver dut el judici cap a uns altres viaranys, però al davant d’una fiscalia ferotge i d’un jutge parcial, l’advocat de la defensa no va saber, o no va poder, provar que tot i la conducta delictiva, tenia dret a uns eximents. El senyor Domènec Masip Masip va ser condemnat a sis anys i un dia de presó, que va complir, i a abonar quaranta set milions de pessetes. Una sentència exemplar.

A Redondela (Pontevedra), de l’empresa REACE van desaparèixer més de quatre milions de quilos d’oli d’oliva, valorats en cent setanta milions de pessetes. Hi va haver sarau, hi va haver morts, hi va haver judici, però ningú va acabar condemnat. Hi va haver trampes, desaparició d’expedients i, al menys, cinc morts en estranyes circumstàncies. Entre d’elles, un taxista; un dels accionistes majoritaris mentre era a presó preventiva i l’autor de la denúncia. Aquest darrer, l’administratiu José Maria Romero, va ser trobat mort, junt amb la seva esposa i la seva filla, a un pis de Sevilla. Tots els indicis assenyalaven que els havien suïcidat.

Quina era la diferència entre Domingo Masip i REACE. Doncs que un dels accionistes de REACE era Nicolás Franco Bahamonde, germà del dictador i que el president de l’Audiència de Pontevedra era Mariano Rajoy Sobredo, pare de Mariano Rajoy Brey. El franquisme va administrar justícia pels franquistes.

Mentre veiem polítics honestos, votats pel poble de Catalunya, mancats de llibertat i maltractats, hem de veure com el cunyat del rei, amb sentència ferma de presó, ens fa pam i pipa des de Suïssa. Mentre hi ha persones pacífiques i honestes a la presó, hem de “tragar” que aquells tarats que van assaltar Blanquerna, l’any 2013, amb sentència ferma de presó, no hi aniran pas. La justícia espanyola diu que els hi seria un greuge massa gran. Mentre es prohibeix, fins i tot, el color groc, hem d’aguantar que la violència d’ultra dreta exercida per energúmens campi sense control pels nostres carrers.

Tornem a la justícia franquista administrada per franquistes. Un episodi que ja pensàvem superat. I el pitjor és que anirà en augment.

Si el dia 21 de desembre no aconseguim un bon resultat, ja sabem el que ens espera. Posem-nos a punt.

El Montcau i la Roca Encavalcada

El Montcau és un turó molt conegut del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Amb una alçada de 1056 metres és un dels principals cims del massís. Ofereix excel·lents vistes a 360 graus. Una taula d’orientació situada al cim, indica les muntanyes i les serres que l’envolten. Al nord es pot contemplar tot el Bages i el Berguedà amb els Pirineus al fons. A l’est Sant Llorenç Savall, el cingle de Gallifa, el Puig de la Creu i el Montseny al fons. Al sud queda La Mola i a l’oest la Serra de l’Obac amb Montserrat al fons.

La seva forma triangular és molt característica. La part superior és rocosa i amb escassa vegetació. És un destí tradicional de l’excursionisme familiar. Es troba en la línia divisòria de les conques hidrogràfiques del Besós i del Llobregat. A la seva cara sud neix la Riera de les Arenes.

S’hi pot accedir des del Coll d’Estenalles, per una pista, amb fort pendent, que surt del costat de la oficina d’informació del Parc i des del Coll d’Eres, en el camí que va a La Mola.

La Roca Encavalcada és un prodigi de la Naturalesa i una curiositat geològica impressionant de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.
Segons explica el blog Trail de Sant Llorenç del Munt, hi han moltes altres roques que, sotmeses als efectes perllongats de l’erosió, tenen formes interessants. Però l’encant de la Roca Encavalcada és diferent. Es un pont natural penjat a gran alçada sobre el salvatge sector de les Fogueroses. A més, la seva alçada coincideix amb la del cingle que té davant a la carena del Pagès, fet que ha contribuït a facilitar la seva visió i a convertir-la en un dels símbols destacats de Sant Llorenç del Munt.

Aprofitant la coincidència d’alçades entre els dos cingles elevats sobre l’estimball, a principis del segle XX es va obrir un mirador per poder contemplar, de fit a fit, el difícil equilibri de la roca. Hi ha documentades excursions organitzades als anys 20. Portem, com a mínim, tot un segle documentat d’admiració i mitificació d’aquesta obra d’art de la natura.  Alguns li han posat el sobrenom de la Porta del Cel i, en sentit contrari, d’altres la coneixen com el Pont del Diable.

La Roca Encavalcada ha estat vinculada amb misteris i, fins i tot, amb rituals religiosos prehistòrics. Sense cap acreditació s’ha especulat amb la possibilitat que la roca fos un lloc sagrat pels animistes. El que és ben segur es que la roca, que es troba equidistant de la Cova Simanya i els Òbits, va despertar la imaginació dels antics pobladors del massís, igual que avui ho fa amb els excursionistes.
Des de fa uns anys alguns grups de teràpia psicològica alternativa organitzen sortides a la Roca Encavalcada amb l’objectiu de “viure experiències místiques”.

L’Escola, els Mitjans i els manifestos contra la llengua catalana

L’escola catalana és adoctrinadora?

No són imparcials TV3 i les emissores de la Corporació?

El nacionalisme espanyol ha posat la directa. Després del batibull del desplegament i l’atroç aplicació de l’article 155, els nacionalistes espanyols aprofiten l’avinentesa per intentar dur a terme el seu desig. El seu antic i cruel desig: fulminar l’escola i la llengua catalanes.

Una mostra d’aquest desig es va veure ahir, diumenge, 16, als carrers de Barcelona, amb una manifestació organitzada per una associació d’ultra dreta anomenada Hablemos Español. Centenars de manifestants procedents d’arreu de l’estat español escridassavent en contra de l’ensenyament en català. Temps enrere ja havien demanat signatures en contra de l’escola catalana.

El nacionalisme espanyol no tolera, ni l’ensenyament en català, ni la difussió del català. I no és d’ara. Des de fa centenars d’anys la nostra llengua està amenaçada.

Perquè no és una qüestió de qualitat. No ens deixem enganyar. No és una qüestió de matís. No és una qüestió d’adoctrinament, ni de parcialitat. És una qüestió de base. No toleren que s’ensenyi en català. No toleren que s’emeti en català. Voldrien reduir la nostra llengua a la mínima expressió. El català els fa nosa. És un desig que tenen entre cella i cella des de fa molts anys i, ja en fa trenta-sis que van posar la primera pedra.

El mes de gener del 1981 va aparèixer un manifest de 2.200 paraules i 2.300 signants. Un manifest que es podria catalogar de tendenciós i que portava el nom de Manifiesto de los 2.300. Els primers espases del cartell de presentació d’aquest manifest eren Amando de Miguel i Federico Jiménez Losantos, dos personatges coneguts per la seva enrevessada personalitat i la seva metamorfosi. Ambdós eren molts d’esquerres quan vivien a Catalunya, però des de ja fa molt de temps militen a la banda oposada. Amando de Miguel va reconèixer: “Fui de izquierdas, ahora soy de derechas, es un proceso de maduración”. El que no ha variat gens i mantenen ben intacte és el seu menyspreu per la llengua i la cultura catalanes.

Aquest Manifiesto es presentava com una oposició clara i frontal a la normalització del català, tan necessària després de quaranta anys de prohibició pel franquisme. A més, es mostrava com una reacció desmesurada al fet de retornar el català a la categoria de llengua quotidiana. Aparentment, el manifest mostrava el neguit de 2.300 intel·lectuals i professionals en uns moments en què l’únic que es pretenia era protegir la llengua i la cultura catalanes. No era el castellà el que estava en perill; si hi havia una llengua que necessités protecció, aquesta era el català. El fet d’intentar protegir-lo, els signants del Manifiesto ho volien entendre com un atac al castellà.

Dins el Manifiesto de los 2.300 hi havia frases com les següents:

• “nuestra profunda preocupación por la situación cultural y lingüística de Cataluña”
• “la tendencia actual hacia la intransigencia y el enfrentamiento entre comunidades”
• “que la democracia y la paz social se vean gravemente amenazadas”
• “este hecho gravísimamente antidemocrático”
• “con desprecio público del uso del castellano”
• “claras connotaciones racistas”
• “legitimaría el genocidio cultural de cerca de tres millones de personas”

Han passat trenta-sis anys, però el llenguatge, del nacionalisme espanyol, és el mateix. No ha canviat res de res. Aquestes frases són ben vigents.

Els principals signants del manifest van marxar de Catalunya. Segurament ja ho tenien previst. El que segur que no van preveure va ser l’atemptat al genoll dret de Federico Jiménez Losantos. Quatre mesos després de signar el Manifiesto, dos bordegassos eixelebrats de Terra Lliure el van lligar a un arbre d’una zona boscosa i li van disparar a un genoll.

Un home com ell, que ha denigrat i ha insultat a tort i a dret a tots els que se li han posat al davant, es va sentir molt ofès quan va llegir: “Si los terroristas de Terra Lliure, en lugar de la rodilla, te hubieran disparado al corazón, nada te hubieran lesionado, porque careces de él”. Frase que va denunciar als tribunals. El judici corresponent el va perdre i va haver de pagar 3.000 euros al senyor Carlos Fanlo, autor de la frase, i de manera pòstuma, ja que aquest jutge i periodista ja havia finat quan es va celebrar el judici.

Al cap de setze i disset anys, respectivament, van aparèixer altres dos manifestos. Aquesta vegada del Foro Babel. El primer del mes d’abril de 1997 i el segon del juny de 1998.

Ambdós manifestos contenien mots com: intranquilidad, convivencia, dificultad, peligro, derecho, aplicación de la ley, límite, libertat, justicia, pluralismo, situación política preocupante, etc. etc. Però el cas és que, malgrat la seriositat d’aquestes expressions, a Catalunya mai hi ha hagut problemes de convivència. Mai.

Quan, després de quaranta anys de dictadura i de prohibició de la llengua catalana als estaments oficials, es va intentar recuperar-la i posar-la a un nivell semblant al del castellà, varen començar les crítiques i les mentides. Des de l’estat espanyol no volen permetre que el català assoleixi el nivell que li correspon. S’han oposat, sempre, a que sigui reconegut a Europa.

A més, és mentida que el castellà estigui perseguit a Catalunya. És mentida que els intel·lectuals de parla castellana estiguin perseguits a Catalunya. Es fals.

L’antropòleg i professor universitari, Manuel Delgado, va escriure:

• Es una cuestión complicada el del papel de un sector importante de la intelectualidad de izquierdas en Catalunya en relación con la “cuestión nacional”. Ahí está la lista de los firmantes del Foro Babel en 1996, el precedente directo de lo que sería luego Ciudadanos, con aquel otro antepasado aun más remoto que fue el Manifiesto de los 2300, impulsado por Diario 16 en enero de 1981, cuyo cuarto firmante, por cierto, era mi amigo y director de tesis, Alberto Cardín.

 

Tal com expressava el senyor Delgado, el Foro Babel va ser el precedent de Ciudadanos. Per cert, actualment, no tenen res d’esquerres. Des que Josep Oliu va dir que mancava un Podemos de dretes, Ciudadanos ocupa aquest lloc. Aquest partit polític va néixer amb un únic objectiu, combatre la llengua catalana i la immersió lingüística.

Un altre manifiesto, aquest amb el nom complet de Manifiesto por una lengua común, es va presentar a l’Ateneo de Madrid el dia 23 de juny del 2008. Encapçalava la llista de signants el que seria premi Nobel Mario Vargas Llosa, seguit de personatges com Félix de Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada, Álvaro Pombo o Fernando Savater.

Més curt que el dels 2.300 signants, aquest manifest no arribava a les mil paraules, i en cap d’elles es feia menció de Catalunya ni del català, però era evident que tenia tres intencions, alguna de les quals oculta, determinades i dirigides a influenciar tot el possible en relació amb la convivència entre el castellà i el català, que aleshores estava en un punt àlgid i perillós a causa de les discussions sobre l’Estatut de Miravet.

. La primera: pretenia deixar clar per enèsima vegada la supremacia de la llengua castellana sobre la catalana.

. La segona: denunciar, també per enèsima vegada, la immersió lingüística que es duu a terme a Catalunya.

. La tercera: intentar influir sobre el Tribunal Constitucional en les seves deliberacions sobre el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que el Partit Popular havia presentat dos anys abans, en els temes referents a la llengua.

El director de la Real Academia Española, senyor Víctor de la Concha, es va negar a posar l’Academia al servei d’una operació d’estricte orientació política quan els promotors li van demanar el seu recolzament.

Carta a Jesús Maraña, periodista d’Infolibre

Muy distinguido señor Maraña:

No es mi intención entretenerle tontamente, ni hacerle perder su valioso tiempo, pero he leído un tweet suyo en el que duda de las afirmaciones de Marta Rovira y le aconseja que en el caso de que no pueda demostrarlas, pida disculpas.

Siempre le he tenido por un periodista bien informado, cabal y sensato, con un talante que lo aleja ciento ochenta grados del hacer, tergiversador y mentiroso, del periodismo español. Por esta razón me he permitido escribirle para manifestarle, siempre con el debido respeto, que no estoy de acuerdo con su exposición.

Los catalanes, o algunos catalanes, estamos asombrados de la capacidad que tienen los políticos del PP en Cataluña para adivinar el futuro. Todas las resoluciones de la justicia española en Cataluña ya han estado anunciadas anteriormente por la señora Sánchez Camacho o por el señor García Albiol. Éste último vociferó hasta la saciedad que, fuera cual fuera, la decisión del señor Puigdemont, el artículo 155 seguiría adelante.

Una mediación (en la que había el notario López Burniol) a través del señor Ortuzar del PNV, consiguió que el Lendakari Urkullu hablara con Madrid. Al parecer, el señor Rajoy estaba ocupado (posiblemente leyendo el Marca) con lo que el interlocutor fue el señor Jorge Moragas, que, con posado grave y amenazante confirmó que el 155 se activaría con toda seguridad y que irían a por todas. Justo todo lo contrario que publicó el mentiroso El País.

El ejército se había manifestado que estaba preparado para actuar pronta y enérgicamente, tanto si se trataba del 155 como del 116.

Alguien del gobierno español manifestó que el señor Puigdemont seria el responsable de las muertes en la calle.

Hemos leído en una revista que una unidad de especialistas de la fuerzas armadas estaba preparada para ASALTAR, así, en mayúsculas, por tierra, aire y por las cloacas, la Generalitat de Catalunya.

Su colega, de usted, Victoria Prego hizo una declaraciones, diciendo que a los catalanes había que pararnos para siempre.

El primero de octubre recibimos muchos palos por parte de un hatajo de salvajes, disfrazados de policía y guardia civil, que recibían órdenes de un ultra golpista, solamente por intentar hacer el uso mas elemental de la democracia. Uso que, prevaricando, había prohibido un fiscal reprobado por el Parlamento español y que, justamente, acaba de fallecer. Si por querer votar pacíficamente el resultado fue de mil heridos, que habría podido pasar en caso de presentar una tenaz resistencia?.

Después de estos antecedentes, usted, señor Maraña, duda de las afirmaciones de la señora Rovira?. En serio?.

Pero es que lo peor es el caso de Abdelbaki Es Satty, imán de Ripoll, que tenia el teléfono pinchado desde el año 2005, que actuaba de confidente de las cloacas del Estado y que incluso parece que cobraba, mientras planeaba los atentados de Barcelona.

Quien sabia qué, o, qué sabia quien, de estos atentados. El señor Garcia Margallo vaticinó que a partir de mediados de agosto en Cataluña pasarían cosas. Al darse cuenta que había metido la pata, desvió sus declaraciones, diciendo no se qué de Junqueras y Puigdemont.

La forma en que tratan y persiguen al señor Trapero, no será porque crean que desbarató algo? Seria muy grave sólo de pensarlo. Me imagino que nadie pedirá investigación alguna. Viendo el trato que da el gobierno del señor Rajoy a la información del 1-O, no hace falta tener muchas luces para pensar que pasará con la información del imán de Ripoll.

Por favor, señor Maraña, no hay nadie en España que se de cuenta del comportamiento del PP?, con un PSOE en genuflexión continua. Está pervirtiendo los Tribunales y pudriendo la Justicia. No hay nadie en España que se de cuenta que los catalanes no somos los malos de esta película?

El 155 es un aviso para navegantes, están avisados los vascos, Castilla-La Mancha o el Ayuntamiento de Madrid. Seria muy doloroso tener que lamentar los desvaríos del quehacer errático, fanfarrón y nocivo del partido mas corrupto de Europa.

Espero que no se sienta importunado por mi atrevimiento y le ruego reciba mi más respetuoso saludo.

Jaume Barberà Canudas.

08192 Sant Quirze del Vallès.

 

Adjunto:

Archivos actuación policial del primero de octubre en Cataluña.

Carta que remití a la señora Victoria Prego

Artículo que escribí sobre el primero de octubre.

 

 

Resposta del senyor Jesús Maraña

Estimado Jaume:

Le agradezco sinceramente su nota (en forma y fondo), y el esfuerzo informativo que demuestra. Debo decirle que parte de sus argumentos son coincidentes con lo que uno defiende, y puede comprobarlo en los artículos que firmo  y en los debates en los que participo (me refiero por ejemplo a la denuncia de las salvajadas del 1-O o a decisiones judiciales concretas claramente politizadas).

Respecto al motivo de la nota y al tuit que yo escribí a raíz de las declaraciones de Marta Rovira, a mi juicio hay que diferenciar entre datos o testimonios concretos y lo que pueden ser deducciones o interpretaciones perfectamente respetables pero que no sostienen una acusación tan sumamente grave. Ojo: no descarto que el trasfondo de lo que dice Marta Rovira sea cierto, pero creo sinceramente que fue muy concreta en la acusación, y para sostenerla hacen falta datos y nombres concretos. Usted escribe: “De parte del gobierno español se le hizo saber al señor Puigdemont que sería el responsable de las muertes en la calle”. Hubo declaraciones de algunos dirigentes del PP en esa línea. Pero estaremos de acuerdo en que (siendo grave y vergonzoso que dijeran lo que dijeron públicamente), no es eso lo que dijo Rovira acerca de las amenazas o advertencias concretas y directas que habrían justificado la decisión de Puigdemont de irse a Bruselas o el no dar ningún paso tras la DUI. Las repreguntas de su entrevistador  y sus respuestas y silencios creo que son significativos.

No soy (por su respetuoso escrito creo que usted lo sabe) uno de esos “españolistas” incapaces de entender y respetar los derechos de cada ciudadano y de cada pueblo. Llevo años defendiendo otra manera de afrontar la realidad de Cataluña, y a mi juicio hacen mucho daño al entendimiento las exageraciones y manipulaciones. No pretendo ser equidistante, porque no lo soy. Pero en todo caso es también mi obligación como periodista distinguir las opiniones y las informaciones, los hechos comprobables y las interpretaciones.

Tendré en cuenta sus argumentos y varios de los enlaces que me aporta, y espero que entienda usted los míos.

 

Un abrazo,

Jesús Maraña

Tomàs Pladevall Fontanet. Director de fotografia

Tomàs Pladevall és un sabadellenc de soca arrel que va deixar el tèxtil i el disseny per dedicar-se a l’ofici de posar i treure llum a les produccions cinematogràfiques. És posseïdor d’un extens currículum en el tractament de la imatge i de la llum, tant al cinema, com al teatre, com a d’altres espectacles. L’any 1992 va ser el responsable de la qualitat final de la imatge televisiva de les cerimònies d’obertura i de clausura dels Jocs Olímpics i dels Paralímpics.

En Tomàs Pladevall, atret sempre per les possibilitats creatives de la il·luminació, diu que la seva feina ha estat construir imatges amb la càmera i la llum a partir d’un guió, al servei d’un director o directora. Ha dirigit el tractament fotogràfic de més de sis-centes produccions, entre llargmetratges, curts, TV movies, documentals, spots, publireportatges, restauracions i altres.

Ha estat membre de l’European Film Academy (EFA) i inclòs al llibre de biografies mundials Marquis Who’s Who in The World.

Home polifacètic, té publicat un Diccionari Terminològic de Vídeo en català, castellà i anglès i, inacabat, un altre Diccionari de cinema, televisió i vídeo, de redacció col·lectiva, amb més de dotze mil entrades.

Molt aficionat a la cultura popular, des de fa molts anys, recull malnoms i mostres del llenguatge popular i figurat de Sabadell, que ell anomena Aspectes Terminològics Sabadellencs dels Anys Cinquanta i Seixanta, que algun dia sortirà a la llum.

És en el cinema, però, on ha desenvolupat el màxim recorregut de la seva carrera professional. Si el barceloní Néstor Almendros i l’italià Vittorio Storaro, guanyadors de l’estatueta més famosa de Hollywood, han estat, segurament, els directors de fotografia més coneguts entre el gran públic, el referent de Tomàs Pladevall va ser el suec Sven Nykvist, col·laborador del gran Ingmar Bergman.

Tomàs Pladevall Fontanet va néixer a Sabadell el 25 de novembre de 1946, en una família dedicada a la fabricació de teixits de llana, amb una “quadra” de quatre telers. Va estudiar Peritatge Tèxtil a Terrassa i disseny industrial a l’Escola Massana de Barcelona.

Però va ser aquella màquina de filmar de 8 mm. que el seu pare va comprar els anys cinquanta que li va fer descobrir l’afició pel cinema. Amb el seu amic Francesc Bellmunt van crear la productora Lentiplasticromocoliselectoserpentigraf. Varen guanyar un premi del Centre Excursionista de Catalunya.

L’afició pel cinema el va portar a Madrid a estudiar a la Escuela Oficial de Cinematografía, estudis que va acabar l’any 1972.

Des de 1974 amb el film “Robin Hood nunca muere”, fins l’any 2011 amb la pel·lícula “El gènere femení”, ha estat director de fotografia de més de seixanta produccions cinematogràfiques. Entre d’elles:

Robin Hood nunca muere.

Los hijos de Scaramouche.

La maldición de la bestia.

Iconockaut.

Las alegres chicas de “El Molino”.

Canet Rock.

La Nova Cançó.

El jovencito Drácula.

Desnuda inquietud.

Sexy, amor y fantasía.

Tatuatge.

Vivir a mil.

Autopista A-27.

La obscura història de la cosina Montse.

Raza, el espíritu de Franco.

La vieja memoria (el rodatge de Barcelona).

La ràbia.

La torna.

L’orgia.

40 años sin sexo.

Salut i força al canut.

El vicari d’Olot

La batalla del porro.

Karnabal.

La rossa del bar.

Bar-Cel-Ona

Daniya, el jardí de l’harem.

Gaudí.

Pont de Varsòvia.

El rey del mambo.

Solitud.

El somni de Maureen.

Tiempos mejores.

Joc de rol.

Parella de tres.

Dones i homes.

Tren de sombras.

Un amor clarobscur.

Actrius.

Tic Tac.

El pianista.

Subjúdice.

L’altra cara de la lluna.

Leo.

Bellas durmientes.

L’estratègia del cucut.

Germanes de sang.

Blocao.

Cineastes contra magnats i Cineastes en acció.

Hay motivo (El Plan Hidrológico Nacional).

La silla.

Die Stille vor Bach (El silenci abans de Bach).

Magic Journey to Africa (Viatge màgic a Àfrica, en 3D)

El gènere femení.

Ha treballat amb directors com Francesc Bellmunt, José Luis Guerin, Bigas Luna, Manuel Huerga, Jordi Llompart, Pere Portabella, Joan Bosch, Mario Gas, Ventura Pons, Carles Mira, Rosa Vergés, José Luís Borau, Jorge Grau, J. L. Comeron, J. M. Forn, Antoni Verdaguer, Romà Guardiet i d’altres.

També ha intervingut en seixanta produccions de tretze sèries i mini-sèries de TV; seixanta-quatre curtmetratges de ficció i seixanta-tres curtmetratges industrials; en més de cent quinze documentals i tretze curtmetratges musicals. Ha impressionat uns noranta milions de fotogrames. Una barbaritat. Tot plegat, un currículum extensíssim.

Ha rebut el premi de la Generalitat de Catalunya al millor tècnic dels anys 1987 i 1988, i un premi Sant Jordi de Cinematografia l’any 1999.

Ha estat professor  a diverses universitats (Pompeu Fabra, Ramon Llull), així com a l’ESCAC –l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya- i ha exercit la docència també a Alacant, Madrid, Santiago de Compostela, Valladolid, A Coruña, Murcia, Mèxic, Prades de Conflent.

L’any 2013 va ser nomenat Membre d’Honor de l’Acadèmia del Cinema de Catalunya.

Actualment, resident a Roda de Ter i retirat de la intensa activitat professional, ofereix gratuïtament els seus “Apunts digitals de direcció de fotografia” a estudiants i directors de fotografia que s’hi interessin. Segueix impartint alguna classe sobre estils d’il·luminació i direcció de fotografia. Continua redactant estudis sobre la il·luminació, l’enquadrament, el color, la percepció visual i aspectes estilístics i lingüístics de l’ofici.

Home de caràcter senzill i afable, però lluitador i compromès, segurament hauria estat molt més reconegut si hagués nascut en algun altre país. Però els que el coneixem, estem segurs que un dia rebrà el reconeixement que es mereix.

 

L’avioneta estavellada del Montseny

El dia 27 de març del 2000, una avioneta Mooney model M20K, matrícula G-GTPL, que feia el trajecte Múrcia-Perpinyà, es va estavellar a la falda del Montseny. A l’indret conegut com Font de Corts, del municipi de Gualba. El seu únic tripulant, un home anglès de 71 anys va resultar mort. Las causes, segurament, van ser la intensa boira i una baixada de nivell tot buscant visibilitat. Possiblement, si hagués tingut tendència d’anar més cap a la seva dreta, no s’hauria trobat la zona muntanyosa. El darrer contacte al va tenir amb l’aeroport de Sabadell a les 10,25 hores. Se suposa que l’accident va succeir a voltants de les 10,40.

Les restes de l’avioneta, que s’havien convertit en un al·licient més pels senderistes assidus, i no tant assidus, del preciós massís del Montseny, ja han estat retirades. Després d’anys de romandre allà escampades, van ser retirades i va ser netejat a conciència el lloc. Representaven un perill i donaven un caire desagradable a l’entorn.

Una agradable excursió familiar, amb sortida i arribada a Santa fe del Montseny, es pot allargar, dos o tres quilòmetres, per arribar al lloc on hi havien les restes de l’avioneta.

És una excursió sense complicacions que transcorre entre el pantà de Santa Fe, el turó del Morou i l’Empedrat del Morou.

El turó de Morou és una muntanya de 1.304 metres que es troba entre els municipis de Riells i Viabrea a la Selva i de Fogars de Monclús i Gualba al Vallès Oriental i forma part del massís del Montseny.

L’Empedrat del Morou és una balconada rocallosa que ofereix una espectacular panoràmica sobre tota la vall de Santa Fe, el turó de l’Home, les Agudes, el turó del Morou i la depressió vallesana.

L’especial duresa del granit d’aquesta zona fa dels empedrats un bon lloc per observar la seqüència de formació del sòl, des de l’esquerdat de la roca mare, la seva fragmentació en blocs de diferents mides i la seva disgregació en forma de sauló.

Qualsevol època de l’any és bona per fer aquesta excursió, però a la primavera i, especialment a la tardor, és un goig i un encant per la vista. En aquestes dues estacions de l’any, els fajos i els castanyers, mostren el seu màxim cromatisme.